Gomis (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes

Fitxa

Autor: Cels Gomis i Mestre

Títol: Dites i tradicions populars referents a les plantes

Any: 1983

Codi: GOMIS (1983)

ISBN: 84-85135-30-X

Editorial: Editorial Montblanc-Martín / Centre Excursionista de Catalunya (CEC) (Barcelona)

Edició: Segona edició ampliada i modificada de la Botànica popular de l'any 1891

Pàgines:293

Ítems: ---

Pròleg: Hi ha un pròleg de la primera edició de la Botànica popular del propi Cels Gomis, de 1891.

Biografia de l'autor

Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 - Barcelona, 1915)


Llegim a la Viquipèdia:

«Va estudiar a Madrid i va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar. El 1868 va col·laborar amb el seu conciutadà Joan Prim en la revolució anomenada Gloriosa. El 1876 va establir-se a Barcelona. El 1909 va perdre un braç en un accident però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares.

Participà quan era estudiant a l'aixecament federal del 1869, i s'hagué de refugiar a França i Ginebra, on passà l'hivern 1869-70 ingressant a la secció de l'Aliança per la Democràcia Socialista, de la qual en fou secretari. Tornà a Catalunya el 1870 i jugà un important paper en la penetració del bakuninisme. Secretari de La Solidaridad col·laborà també a Acracia (1886-88), El Productor (1887-93), i a La Tramuntana, de Llunas i Pujals. Des del 1876 es dedicà fonamentalment a estudis folklòrics catalans que foren publicats. Signats amb les seves inicials C.G. publicà dos oplusques plenament anarquistes, El Catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres, (1887) a Sabadell.»

A la Biblioteca Digital Carrutxa, hi ha una breu Introducció a la figura de Cels Gomis (Reus, 1841-Bacelona, 1915), escriptor, folklorista i polític. Es tracta d'un treball de Salvador Palomar, on destaca tant el vessant cultural popular com el de cultura obrera, publicat en paper el desembre de 2003, com a introducció a l'Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre de Carme Puyol. Arxiu Històric Municipal de Reus.

D'aquest treball en podem destacar alguns fragments:

«L'obra dels Cels Gomis, malgrat les poques aportacions teòriques que ens ha deixat, deixa entreveure una percepció del folklore com a saviesa popular, com a un conjunt de coneixements adquirits per una experiència –empírica– quotidiana que es transmet de generació en generació. Adverteix, però, que aquests coneixements no són sempre certs, o que l’esdevenir de les coses ha modificat les condicions que els feien vàlids. I considera, sense cap mena de romanticisme, que estan condemnats a desaparèixer, superats pel coneixement científic i l’educació. «És llei natural que així sigui, com ho és que les criatures en arribar a la pubertat no continuïn creient que són els Reis Mags d’Orient els qui portaven joguines que tanta il·lusió els feien», afirmava en el pròleg –escrit el 1888– de Meteorologia i agricultura populars. En aquest mateix text explicita prou bé la seva visió del folklore:
«Obligat per la índole del meu treball a viure constantment entre la gent del poble, amic des de molt petit de la lectura i no trobant en les reduïdes localitats on he d'estar cap biblioteca per a consultar, he tingut la sort d'acabar per trobar un llibre en cada una de les persones que em rodegen, llibre que, no per estar enquadernat en rústica, deixa de contenir menys interessants matèries. Tota la saviesa, tota la ciència de les generacions passades es troba escampada entre els individus que componen el nostre poble. No sembla sinó que el llibre que la contenia s'hagi desenquadernat i que un cop de vent hagi escampat els seus fulls fins pels darrers racons de les nostres contrades.

S'han publicat, en els últims anys, La bruixa catalana (1987) o Meteorologia i agricultura populars (1998), com a resultat de la dedicació del seu nét Cels Gomis i Serdañons, o l’edició facsímil de La lluna segons lo poble (1999). Precisament fou l’interès de Cels Gomis i Serdañons en l’obra del seu avi el que ha possibilitat la recuperació dels materials personals de Cels Gomis i Mestre per al seu estudi i divulgació. Cels Gomis i Serdañons dedicà moltes hores a transcriure i catalogar uns materials, possiblitant edicions revisades com les esmentades anteriorment o reculls –avui encara inèdits– com el dedicat a la geografia folklòrica.
Admirador de l’obra folklòrica del seu avi –com ell mateix es defineix en la nota preliminar de l’edició de la Meteorologia popular de 1998–, la seva intervenció en els materials reflecteix una voluntat de classificació de les notes i textos que possibiliti la seva posterior edició. Un objectiu, divulgar l’obra, que es feu palès quan el vaig conèixer, el 1991, en assistir als actes que l’associació Carrutxa va organitzar a Reus amb motiu del cent cinquanta aniversari del naixement del seu avi. Després de la seva mort, l’arxiu personal del folklorista va ser cedit per la família a la ciutat de Reus, en un acte formalitzat el 3 de maig de 2001.
En el moment en què la realització de l’inventari d’aquest fons personal obre les portes a l’estudi dels materials originals de l’avi, convé no oblidar la figura del nét que, per la seva dedicació i estimació, ha fet possible que els interessats per l’obra d’aquest personatge excepcional en la història del folklore i del catalanisme popular comptem, des d’ara, amb nous instruments per a la
recerca.»

---

Presentació del llibre

De la presentació del llibre que en fa Lluís Puntís i Pujol, president del Centre Excursionista Catalunya, podem destacar:

«Cels Gomis i Mestre, geòleg, enginyer i folklorista ens ha deixat treballs escrits en tots aquests camps que conreà sense oblidar mai la seva dedicació excursionista, sobretot en la dels estudis folklòrics, on dugué a terme una obra remarcable [...] .

A l'hora de presentar aquesta nova edició, ampliada i modificada, de la seva «Botànica popular» de l'any 1891, el manuscrit de la qual ja era acabat l'any 1909 [...].

Llegir a la pàgina primera d'aquest treball aquesta afirmació contundent: «Cada herba té la seva virtut», pot ser una invitació al respecte mutu, a la convivència, però és també un veritable toc d'atenció que ens fa adonar de les poques coses que d'elles sabem, perquè a mesura que la cultura urbana ha crescut, ha minvat, s'ha fos, va desapareixent ─potser per sempre─ un cabal de coneixements penosament aconseguits, lentament acumulats: tota la sabiesa popular que ja ajudava a viure i entendre el món als nostres avantpassats, els homes i les dones que ens han precedit en aquest tros de la Terra que és Catalunya.

Les «Dites i tradicions populars referents a les plantes» creiem que seran una revelació, una sorpresa per a molts lectors, potser per a la majoria dels qui vivim a ciutat, que enyorem la naturalesa, l'estimem i ens agrada descobrir-la cada dia una mica més. En aquest llibre descobrirem una nova manera d'acostar-nos-hi. Una manera respectuosa de considerar-la, individualitzant cada planta no pels seus característics trets científics, sinó per la seva relació amb els homes i les dones, la proximitat, el contacte amb elss al llarg dels segles, els les feia ser companyes, gairebé «de família», i sobretot més vivents.

Això descobrirem amb aquest llibre: una nova dimensió, una altra vida de les plantes.»

---

Altres obres del mateix autor

• 1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
• 1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
• 1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
• 1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
• 1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
• 1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
• 1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
• 1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
• 1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
• 1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
• 1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
• 1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
• 1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
• 1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
• 1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
• 1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
• 1900 - Rudimentos de agricultura española.
  
• 1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
  
• 1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
• 1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
• 1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
• 1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.
  
  

---

Crítica

Editat pel Centre Excursionista de Catalunya, Ed. Montblanc (1983), sobre uns materials anteriors de l'autor. És una reedició modificada i ampliada de la "Botánica Popular" de Cels Gomis i Mestre, de 1891, feta pel seu nét, Cels Gomis i Serdañons.

L'obra, com diu el mateix autor en el pròleg de la primera edició (1891), està inspirada en l'obra de Paul Sébillot, Traditions et superstitions de la Haute-Bretagne (Paris, 1882, Maisonneuve et Cie, editors).

Consta d'un primer apartat de Generalitats i a continuació les diferents monografies per a cada planta tractada.

Les pàgines estan partides en dues columnes: a la primera hi ha l'exposició en català i a la segona columna, a la dreta, aporta els equivalents en altres llengües, com ara el castellà, el francès, l'occita o el portugués, majoritàriament. Per tant, és una obra que s'emmarca dins la paremiologia comparativa.

Ja en l'apartat de monografies, ordenades alfabèticament, de cada planta ens facilita el nom científic i sinònims i a continuació detalla corrandes, cançons, costums, tradicions, creences, jocs, acudits, endevinalles, comparances, dictats tòpics, modismes, refranys o aforismes referits a l'horticultura, preocupacions, embulls de paraules (embarbussaments), aforismes o sentències de medicina popular, aforismes i creences de meteorologia popular, remeis populars, etc.

Al final, conté una completa bibliografia i un índex alfabètic de noms i sinònims.

És sens dubte l'obra més completa sobre paremiologia referida a plantes en català que hi ha fins al moment.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

GOMIS (1987) - FARELL (1989) - FORGAS (1992) - MORET (1995)

Perramon (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana

Fitxa

Autor: Sever Perramon i Barnadas

Títol: Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana

Any: 1979

Codi: PERRAMON (1979)

ISBN: 84-7304-036-8

Editorial: Ed. Millà (Barcelona)

Edició: Primera

Pàgines: 157

Ítems: 3.936

Col·lecció: Llengua Viva, 2

Biografia de l'autor

Sever Perramon i Barnadas (1891 - ?)

He trobat molt poca informació sobre l'autor, tret de la nota biogràfica que apareix en el mateix llibre i de la qual us n'ofereixo un extracte:

[...] nat el juny del 1891 a la Canya, municipi de Capsec a la Vall de Bianya, i que passà la seva infantesa a Camprodon.
Acabats els estudis de medicina s'especialitza en oftalmologia. Exerceix a Barcelona i durant la nostra guerra es fa càrrec de la direcció de l'Hospital de la Creu Roja com a membre del Consell de Sanitat. Arran de la desfeta, passa a l'exili a França i durant la Guerra Mundial canvia la seva residència de París per la de Brusel·les. És detingut pels alemanys i internat al camp de Buchenwald. Acabada la guerra torna a París, on encara resideix [Nota meva: aquesta biografia l'excriu l'editor, Lluís Millà i Reig, el 1979, quan surt el llibre].
Home sempre interessat per les coses de la nostra llengua, va escriure una gramàtica catalana en Braille per a ús dels cecs de parla catalana. Desgraciadament, el trasbals de la guerra va ocasionar la seva pèrdua.
Aquest recull que ara donem a la llum és l'obra pacient i nostàlgica, apassionada, d'un home que no oblida la seva terra, que la reviu recordant una frase, una dita, un proverbi, una exclamació, que el transporten a la seva joventut ja llunyana, tan llunyana com aquests «puigs i collades, arbres i ocells, flors i herbetes» que menciona en la carta que, fent-li ofrena de la seva obra, tramet al seu nebot Llorenç Birba com a imatge d'aquesta joventut que ha de continuar l'obra començada.

---

Altres obres del mateix autor

No tinc constància que fes més obres.

---

Crítica

Forgas el cita com de l'Editorial Montblanch i de 1983. Però és una obra que edita Ed. Millà, que està exhaurida actualment. Sortosament he aconseguit un exemplar.

Agrupa dites, frases fetes, proverbis i refranys per paraules temàtiques i en dóna la definició. També fa un llistat de mots palindròmics i de falsos palíndroms (paraules que, essent palíndrom l'una de l'altra, tenen un significat diferent).

D'altra banda, pren una mala decisió taxonòmica en agrupar sota un apartat de diversos, un seguit de frases fetes, dites, refranys o proverbis que no classifica per paraula temàtica, perquè aquests calaixos de sastre mai són adequats en una classificació.

Com diu l'autor a la carta al seu nebot, en què li cedeix l'obra i l'anima a continuar-la i completar-la, «Ací et trameto un recull de dites catalanes que vaig començar fa més de trenta anys. En ell hi ha inclosos un bon nombre de proverbis i frases fetes d'ús corrent en la nostra llengua».

També en la mateixa carta menciona les fonts de l'obra: «Quines han estat les fonts d'informació per a documentar-me? En primer lloc la memòria d'haver sentit, diverses vegades, sempre igual, una frase, des de la meva infantesa, per la gent del carrer i al més sovint per la boca dels meus pares; en segon lloc, llegint o rellegint la literatura catalana que ha passat per les meves mans; i en tercer lloc l'immens exemplari del Diccionari Fabra».

Fa, també, en aquesta carta un seguit de consideracions sobre l'origen i el que diferencia una frase feta, d'un proverbi, d'una dita, o d'un refrany, que no considero gaire ajustades, ni encertades, suposo que per la seva poca formació lingüística (era metge oftalmòleg) i que obviaré, per tant (per exemple la consideració dels proverbis com a sentències gairebé sempre pageses o interpretacions sobre la diferent interpretació de diferents frases fetes en diferents indrets).

D'altra banda obres com aquesta són cabdals en la transmissió i la pervivència de la cultura i el llegat de la llengua catalana durant els foscos temps de la dictadura franquista.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

CORREIG-CUGAT-RIUS (1984) - GIMENO-ROURA (1986) - FARELL (1989) - FORGAS (1992)

Raspall-Martí (1984): Diccionari de locucions i de frases fetes

Fitxa

Autors: Joana Raspall i Juanola - Joan Martí i Castell

Títol: Diccionari de locucions i de frases fetes

Any: 1984

Codi: RASPALL-MARTÍ (1984)

ISBN: 84-2972187-8

Editorial: Edicions 62

Edició: Primera

Pàgines: 495

Ítems: 7.550 entrades (aproximadament)

Pròleg: A. M. Badia i Margarit

Biografia de l'autor

Tret de la solapa de la portada del llibre:

Joana Raspall (Barcelona, 1913), actualment resident a Sant Feliu de Llobregat, cursà estudis de bibliotecària, a l'escola dirigida pel doctor Jordi Rubió, durant els anys 1935-1938. Acabà els seus estudis amb la tesi Un projecte de biblioteca infantil. Ha publicat: Diccionari de sinònims catalans. Mots i frases, en col·laboració amb Jaume Riera i Sans. També ha publicat obres de teatre, com L'ermita de Sant Miquel (premi Joan Santamaria 1963); de caràcter juvenil, com (1982), El pou (premi de teatre «Cavall Fort» 1968), L'invent (1978) i Kònsum, S. A. (1984); de poesia, com Petits poemes per a nois i noies (menció especial de crítica «Serra d'Or» 1981).
Col·labora habitualment en revistes locals i forma part de la comissió promotora del premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. Fou membre de la ponència sobre el llibre de teatre per a nois i noies al Congrés de Cultura Catalana. Fou promotora, i actualment encara se n'ocupa, de la col·lecció de teatre EDB en català. Organitzà cursos de català d'acord amb el DEC l'any 1974 a Sant Feliu de Llobregat.

Joan Martí (Tarragona, 1945), actualment resident a Barcelona, és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i en Lingue e Letterature Straniere per la Universitat de Roma. És professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona des de l'any 1967. Ha estat lector de la Universitat de Bèrgamo (1969-1971), professor de la Universitat de Calàbria (1973-1976), director del Dipartimento di Linguistica de la Universitat de Calàbria, professor de «Lliçons de català» de TVE, professor de Llengua Catalana de la Universitat d'Illinois i de Califòrnia (1971-1972). És membre del Grup Català de Sociolingüística, de l'Associació Internacional de la Llengua i Literatura Catalana, de la Societé de Linguistique Romane, i de la Società di Linguistica Italiana. Ha publicat: Contribució a l'estudi del dialecte occidental (1970), Gramàtica catalana. Curs mitjà (1970), El català medieval. La llengua de Ramon Llull (1981), Gramàtica catalana. Curs superior. Coneguem els nostres parlars. Aproximació dialectal a l'àrea lingüística catalana (1984). Ha publicat també molts articles de lingüística i de sociolingüística a diverses revistes especialitzades. Ponències a Congressos Internacionals de Lingüística. Com a dialectòleg ha col·laborat en la confecció de: l'Atlas lingüístic del domini català, de l'Atlas lingüístico de los marineros peninsulares i de l'Atlas Linguarum Europae.

Aquesta obra, resultat d'una tasca lexicogràfica de molts anys, és el «corpus» més important publicat fins ara d'expressions i modismes de la llengua catalana. De la col·laboració dels autors ha nascut aquest monumental Diccionari de locucions i de frases fetes que interessarà, sens dubte, no sols els especialistes i estudiosos sinó també qualsevol usuari de la llengua que vulgui enriquir l'expressivitat del seu lèxic.

De la Wikipèdia, actualitzo una mica la informació (el llibre va sortir el 1984, fa gairebé 25 anys):

Joana Raspall i Juanola

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913) és una escriptora i bibliotecària catalana. Es llicencià en biblioteconomia i el 1932 des de la revista Claror inicià una campanya demanant una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat, ciutat on resideix des d'aleshores. Durant la guerra civil espanyola treballà de bibliotecària, tot contribuïnt a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció. Després de la guerra va donar classes de català al seu domicili particular, cosa que continuà fent anys més tard amb l'assessorament d'Òmnium Cultural. Al Primer Congrés de Cultura Catalana formà part de la ponència El llibre de teatre infantil que ocasionà la col·lecció de teatre Edebe catalana.

Ha col·laborat habitualment en revistes locals i fou promotora del premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

També li han fet una pàgina a l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, amb dades biogràfiques i biliogràfiques.

De Joana Raspall, també trobareu més informació a la pàgina de Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la UOC.


Joan Martí i Castell

Joan Martí i Castell (Tarragona, 1945) és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual ha estat el primer rector, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i un dels màxims responsables de la nova edició del Diccionari de la llengua catalana.

Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona l'any 1967, aconsegueix el doctorat el 1973 per la mateixa universitat i el de Lingue e letterature straniere per la Universitat La Sapienza de Roma.

Ha estat també el primer president de l'Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives. Ha desenvolupat una tasca important de recerca en l'àmbit de la dialectologia social i en l'equip de l'Atles lingüístic del domini català. Ha estat coordinador de l'àrea científica llengua i ensenyament del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. És president des del 1999 del Consell Supervisor del Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT) i membre del consell de redacció d'Estudis Romànics.

---

Altres obres del mateix autor

Joana Raspall i Joan Martí

1984 - Diccionari de locucions i de frases fetes
1988 - Diccionari d'homònims i parònims
1995 - Diccionari de locucions
1996 - Diccionari de frases fetes

Joana Raspall

- 1972 - Diccionari de sinònims catalans. Mots i frases
- 1963 - L'ermita de Sant Miquel
- 1968 - El pou
- 1978 - L'invent
- 1981 - Petits poemes per a nois i noies
- 1984 - Kònsum, S. A.
- 1991 - Ales i camins
- 1992 - 50 anys del Centre Parroquial
- 1994 - Llum i gira-sols
- 1994 - El mal vent
- 1994 - Contes del si és no és
- 1996 - Bon dia, poesia
- 1997 - Degotall de poemes
- 1997 - L'àliga
- 1998 - Com el plomissol
- 1998 - Pinzellades en vers
- 1998 - Versos amics
- 1999 - Contes increïbles
- 2000 - Serpentines de versos
- 2000 - La trampa de la urbanització K
- 2002 - Escaleta al vent
- 2003 - Font de versos
- 2003 - A compàs dels versos
- 2004 - Concert de poesia
- 2004 - Arpegis, haikús

Joan Martí

- 1970 - Contribució a l'estudi del dialecte occidental
- 1981 - Gramàtica catalana. Curs mitjà
- 1981 - El català medieval. La llengua de Ramon Llull
- 1982 - Gramàtica catalana. Curs superior
- 1984 - Coneguem els nostres parlars. Aproximació dialectal a l'àrea lingüística catalana

---

Crítica

En el moment que va sortir la primera edició era una obra única en el seu àmbit. Potser l'explicació promocional de la portada "no és sols un recull pràcticament exhaustiu de formes expressives" resulta un xic pretenciosa i fora de lloc, però és sens dubte l'obra referent en aquest camp.

Prova que l'exhaustivitat mai és absoluta és que l'any 1995 i 1996 Edicions 62 va treure una segona edició revisada i separada d'aquest diccionari en la col·lecció de diccionaris «El cangur diccionaris», una col·lecció magnífica de diferents vocabularis, diccionaris i obres de consulta tant lexicogràfiques com ortogràfiques.

Segueixen sense afegir cap relació bibliogràfica ni expliquen gaire en què consisteixen els canvis i la revisió d'aquesta segona edició. Sembla que han afegit unes 300 entrades. En total, doncs, el llibre conté 4.528 entrades, del diccionari de frases fetes, i 3.050, del de locucions, ordenades alfabèticament, amb la definició, exemples i sinònims. Al final de cada obra hi ha un índex de paraules clau força útil (que no tenia la primera edició). Són edicions més econòmiques i utilitàries.

Cada entrada consta de la frase feta o locució, amb una definició per a cada acepció, els sinònims i un parell d'exemples d'ús. També resulta útil que en les entrades indiquin entre parèntesi els complements (directes, indirectes, circumstancials) que demana o admet aquella expressió.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

CONCA (1987) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - MORET (1995) - VENY (1993)

Amades (1951a): Refranyer català comentat

Fitxa

Autor: Joan Amades i Gelats

Títol: Refranyer català comentat

Any: 1951

Codi: AMADES (1951a)

ISBN: 84-7667-050-8 (2a. edició, Club de butxaca).

Editorial: Selecta (Barcelona)

Edició: segona (1990)

Col·lecció: «Club de butxaca», núm 20

Pàgines: 255

Ítems: 350 entrades, aproximadament, però 519 ítems.

Pròleg: del mateix Amades (7 pàgines).

Biografia de l'autor

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959)

«Folklorista de formació autodidacta, és un dels principals responsables de l'inventari de manifestacions populars i tradicionals més important del poble català. Des de 1915 i fins a la fi de la seva trajectòria i malgrat la seva pèrdua constant de visió, dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. L'any 1940 fou nomenat conservador del Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc) i també responsable de la Secció de Gravats Populars, a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La UNESCO, per altra banda, li encarregà la preparació del corpus bibliogràfic del folklore català, especialment en el camp de la rondallística. És un dels autors més prolífics, populars, llegits i coneguts en l'àmbit de la cultura popular i tradicional.»

Tret de http://www.festes.org/autor.php?id_autor=1 .

Mira també Amades (1951), per a informació més extensa.

---

Altres obres del mateix autor

Amades és autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat.

Bàsicament m'he limitat a referenciar les obres que han estat citades en altres fonts bibliogràfiques o que tinc a les meves mans, en versions antigues o en edició facsímil.

No cal dir que, a mesura que vagi ampliant aquest repertori aniré actualitzant aquest apartat.

• 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
• 1926 - Vocabulari de la pesca
  
• 1929 - Proverbis llegendaris
• 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
• 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
• 1931 - Costums populars de Barcelona
• 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
• 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
• 1932 - Vocabulari dels pastors
• 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
• 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
• 1933 - Popularitats dels números
• 1933 - El tres i el set, números meravellosos
• 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
• 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
• 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1934 - Enigmes populars
• 1934 - Les esposalles, costums i creences
• 1934 - El naixement, costums i creences
• 1934 - Refranys dels mesos de l'any
• 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
• 1934 - Els Xiquets de Valls
• 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1935 - Arts i oficis
• 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
• 1935 - Geografia popular
• 1935 - Justícia popular
• 1935 - La mort, costums i creences
• 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
• 1935 - Refranyer barceloní
• 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  
• 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
• 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
• 1936 - Diccionari de la dansa
• 1936 - Notes d'indumentària
• 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
• 1936 - La tradició dels llums de ganxo
• 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
• 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  
• 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
• 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
• 1938 - El diner
• 1938 - Llibre del temps que fa
• 1938 - El porró
• 1938 - Refranys geogràfics
• 1938 - La rondalla i el proverbi
  
• 1947 - Les faules d'Isop
• 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
• 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
• 1947 - Refranyer montserratí
• 1947 - Refranyer nadalenc
• 1947 - Xilografies gironines
  
• 1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
• 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
• 1950 - Tradicions de Gràcia
• 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
• 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
• 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
• 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
• 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
• 1974 - Els estudiants
• 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
• 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
• 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
• 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
• 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
• 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
• 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
• 1992 - La màgia del nom

---

Contraportada

«Els refranys tenen una força de definició tan acusada que ben sovint expressem amb més precisió un determinat pensament servint-nos del sentit figurat que no pas del sentit estricte dels mots. I si la frase d'estereotip perdura sense perdre una engruna del seu significat, ben poques vegades es coneix la circumstància que ha fet néixer la frase. Vet ací, doncs, què és aquest Refranyer català comentat que va compilar el gran folklorista Joan Amades: una selecta de refranys amb un comentari aclaridor sobre el seu significat i una breu notícia a propòsit del seu origen.»

---

Crítica

Publicat a Biblioteca Selecta, núm. 82 (1951). Imp. Ariel, Barcelona. (274 pàg.)

El 1985 fan una segona edició, a la col·lecció «Club de butxaca», núm. 20, editada per Moll, Pòrtic, Proa, Selecta i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en col·laboració, per posar a l'abast de tothom una selecció d'obres de qualitat. Jo posseeixo la segona edició, de 1990.

És una obra valuosíssima, perquè tracta un dels temes més foscos de la paremiologia: l'origen i l'etimologia de les frases fetes, les dites i els refranys, que no sempre s'ha conservat ni se'n té notícia. Amades comenta uns 500 refranys, donant informacions que de no ser recollides s'haurien perdut irremeiablement i fent sovint paremiologia comparada, cercant equivalents en altres llengües que ajudin a trobar el desllorigador d'una determinada frase.

Té un índex final, alfabètic, que en facilita la consulta. Conté explicacions molt detallades del significat i l'origen de més de 500 dites i refranys.

En la base de dades, he introduït la part que m'ha cabut de l'explicació, però generalment no està completa.

Té una mica de bibliografia al pròleg, on parla d'obres del mateix autor. Penso que aquest pròleg és també prou interessant, pels detalls que ofereix, i per això també us el reprodueixo.

---

Pròleg

Reprodueixo les 7 pàgines del pròleg del llibre, que fa el mateix autor, perquè penso que aporta dades prou interessants i fa un repàs a la seva bibliografia prou detallada.

«Refranys comentats.

Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d'escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l'esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n'hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d'estar posseïts d'una gràcia singular, de gran valor moral i educativa, propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial; modismes, comparances i girs especials, que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit. Llur significat és del tot allunyat de les paraules, que es comprenen, no pel que diuen, sinó pel que volen dir, segons una segona valor sobreentesa i acceptada per tothom, frases de valor humil al costat del gran proverbi, però que constitueixen la part florida del llenguatge, que sovint resultaria monòton i mancat de relleu, si fos tancat cruament i estretament al seu aspecte justament gramatical. Nosaltres no ens sentim interessats pels proverbis en l'aspecte universal ni pel profund sentit filosòfic que enclou la màxima moral que la gran majoria d'ells contenen. Ens interessa tan sols la forma que hagin pres dintre del nostre llenguatge i, sobretot la manera com el poble els sent i se'ls explica.
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n'adoni. Escatir i esbrinar el fet produït de manera inconscient i insospitada no és tasca gens planera. És molt possible que existeixin regles naturals que influeixin en la formació dels proverbis, girs i dites, que no són de creació arbitrària i que sempre responen a un fet determinat i a una raó desconeguda. Fins avui, que nosaltres sapiguem, aquestes regles no han estat encara penetrades ni fixades.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases fetes i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s'independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com qui posarà el cascavell al gat?; la raó es dóna a un gos, si la té; paga, que és gata; salta, borni, que hi ha un rec; entorna-te'n al llit, que això és la lluna. De vegades la frase no té l'origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d'aquesta, tal com ocorre en les frases el miracle de Mahoma; fer l'ase d'en Mora; dotzena de frare; la setmana dels tres dijous, etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: semblar que hem menjat tots dos en un plat; el qui roda l'ast és el qui no en tast; passar una nit en blanc; engegar al botavant; passar Bòria avall, i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: a perdiu per barba i peti qui peti; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, caixa o faixa; a Juli Cèsar, val més ser el primer aquí que el segon a Roma, etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d'un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
El proverbi, tot i la seva valor lingüística i psicològica, és a casa nostra gairebé verge d'estudi. A mitjan segle passat, el gran polígraf Joaquim Maria Bastús va publicar la seva obra magistral La sabiduría de las naciones, en la qual estudià un gran nombre de proverbis i dites de tot ordre, però tots castellans, puix que aleshores, la llengua catalana, encara no la feien objecte de consideració. D'altra banda, la grandíssima erudició del distingit autor el feia volar tan enlaire que quan un proverbi no tenia arrels en les llengües clàssiques o en les antigues cultures, de manera inconscient s'escapava als seus ulls, no avesats a tractar amb les coses populars on, al nostre entendre, poden trobar-se un gran nombre de fonts i dades que fins als temps moderns ha desconsiderat la ciència i l'erudició. En un article publicat al «Diario de Barcelona», parlà el senyor Bastús d'un estudi que tenia fet sobre proverbis catalans, i en la primera època del periòdic «Lo Gay Saber» va publicar-ne mitja dotzena d'estudiats, d'interès un bon xic relatiu, puix que, seguint l'orientació de l'obra citada, tenia major preferència pels proverbis de rància arrel clàssica que no pas pels de regust popular, ben vius en la nostra parla. Nosaltres hem fet algun treball per veure de trobar el manuscrit de la col·lecció de proverbis catalans, però no hem obtingut cap resultat. El nostre bon amic doctor Olaguer Miró va publicar, el 1900, un important i interessant estudi dels aforismes de caràcter mèdic, Aforística mèdica popular catalana, obra que constitueix una important aportació a l'estudi del refranyer català i que revela en el seu autor un agut sentit de recerca ensems que una vasta cultura. Més tard, el també bon amic nostre Sebastià Farnés, que va consagrar la seva llarga vida a la recerca i l'estudi del proverbi, fins a arribar a reunir-ne una quantitat que pot ésser qualificada d'important, va iniciar la publicació del seu recull, i el 1913, va donar a llum el primer volum, Assaig de paremiologia catalana comparada, obra importantíssima que, malauradament, no va passar del primer volum. A part dels treballs citats, n'hi ha d'altres de publicats que no han passat de simples aplecs i reculls de proverbis presentats sense cap ordenació ni encadenament, sense altra importància que la que pugui tenir la consignació del document.
Nosaltres hem fet diverses recerques i estudis del refranyer que hem publicat en diferents obres, algunes dedicades especialment a aquest tema i d'altres com un complement paremiològic a d'altres temes. Estudiant concretament el refranyer tenim publicats: Origen i sentit d'alguns proverbis (1933), Paraules i modismes (1933), Refranys personals (1935), Refranys i dites (1935), Refranyer barceloní (1935) i Refranys geogràfics (1938), La rondalla i el proverbi (1938). Hem dedicat especial atenció als refranys referents al tema en els nostres llibres: Vocabulari de la pesca (1926), Astronomia i meteorologia (1930), Costums populars de Barcelona (1931), Tradicions de la Seu de Barcelona (1932), El tres i el set números meravellosos (1933), Popularitats dels números (1933), Enigmes populars (1934), El naixement, costums i creences (1934), Les esposalles, costums i creences (1934), Gegants, nans i d'altres entremesos (1934), Vocabulari dels pastors (1932), La mort, costums i creences (1935), Arts i oficis (1935), Divinitat del pa (1935), Vocabulari dels vells oficis del transport i els seus derivats (1934), Costums i tradicions d'hostals i tavernes (1936), La tradició dels llums de ganxo (1935), El diner (1938), Els rellotges de sol (1938), El porró (1938), Montserrat, tradicions i llegendes (1947), Poblet, tradicions i llegendes (1947), El llibre segons el poble (1938). Hem publicat diverses obres a base gairebé únicament de refranys: Calendari de refranys (1933), Oracioner i refranyer mèdic (1935), Justícia popular (1935), Geografia popular (1935), Refranyer de les dones (1936), Llibre del temps que fa (1938) i Refranyer nadalenc (1947). Com un complement editorial del llibre Els xiquets de Valls (1934), vam publicar un capítol dedicats als refranys referents a Roma i als originats en la representació popular de la Passió; i, en un extens capítol del nostre estudi sobre Xilografies gironines (1947), dedicat a les Faules d'Isop, tractem dels refranys moralistes que clouen aquelles contarelles populars en el nostre refranyer. Per a la composició del present llibre hem reunit la selecció dels comentaris aplegats en les obres referides i els millors dels que tenim inèdits.
Hem de remarcar que la majoria de documents que donem, majorment els de caràcter narratiu i rondallístic, han estat recollits directament de boca del poble, circumstància que, a la nostra visió de folklorista, els dóna tota la valor. La nostra situació ens relleva de profunditzar fins al seu grau màxim la veritat dels fets que expliquem: mentre el poble els cregui, ja tenen per nosaltres tota la valor de la cosa popular i ens són acceptables.»

---

El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - FORGAS (1992) - GIMENO-ROURA (1986) - (PÀMIES 1997) - (PÀMIES 1997a) - PONS (1993) - TREPAT (1995) - VINYETS (1990)

Amat (1636): Quatre-cents aforismes catalans

Fitxa

Autor: Joan Carles Amat

Títol: Quatre-cents aforismes catalans

Any: 1636

Codi: AMAT (1636)

ISBN: -

Editorial: Imp. de la Pontificia, y Real Universitat

Edició: Cervera, 1796

Pàgines: 32

Ítems: 400

Fitxer: CA_AMAT1796.DBF

Pròleg: -

Versió en línia: Biblioteca digital Joan Lluís Vives i Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.

Biografia de l'autor

Joan Carles Amat (Monistrol de Montserrat, Bages 1572 - 1642)

Escriptor i metge. Exercí a València i després al monestir de Montserrat i és autor d'obres mèdiques que tingueren molta difusió, àdhuc fora del país (edicions de Lió, 1623, Ginebra, 1656): "Fructus medicinae" (1623), "Tractat de pesta" i "Tratado de las heridas de la cabeza". Afeccionat a la música, escriví el primer tractat de guitarra, titulat: "Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes". Però la fama li pervingué de "Quatre-cents aforismes catalans" (1636), reimprès a molts llocs de Catalunya durant els ss XVII, XVIII i XIX i usat com a llibre de lectura a les escoles.

Font: Enciclopèdia Catalana.

La primera edició del llibre de Joan Carles Amat, titulat exactament "Quatre-cents aforismes catalans" és de 1636, de just abans de la Guerra dels Segadors. Però, el llibre es seguí editant al mateix segle XVII, al segle següent, al XVIII, al XIX, i, al 2002, en edició digital, feta a Alacant, a partir de l’edició de 1796 de la Impremta de la Reial i Pontifícia Universitat de Cervera. El seu autor havia publicat en llatí llibres de medicina a Lió (1623) i Ginebra (1656) i en castellà, un tractat de guitarra castellana i guitarra catalana. Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular. Els aforismes catalans de 1636, vigents encara el 1796, després de la Revolució Francesa de 1789, són de perfecta actualitat. N’hi ha de molt pràctics: «Diu lo Bisbe de Comenja / qui no treballa no menja». O: «Qui menja sense treballar / si no és ric ha de robar». O: «Menjaràs lo pa mudat / i veuràs lo vi usat». N’hi ha d’anàlisi econòmica : «Més val ésser ric Pagès / que no ésser pobre Burgès». N’hi ha sobre la família: «Lo qui a molta gent manté / Déu sap lo treball que té». Sobre el gènere femení : «Sense les dones, i los vents / no hi hauria tants torments». Sobre les edats: «Ni costums tenen disculpa / ni l’edat pot tenir culpa». N’hi ha –també, molt durs– sobre la política: «Lo qui serveix a comú / serveix tots, i a ningú». I, el millor: «Treballar per valer / i sofrir per a saber».

Font: Francesc Roca / historiacatalunya@accat.org . En línia a 20 Minutos.

---

Altres obres del mateix autor

• 1623 - Fructus medicinae
• 1636 - Quatre-cents aforismes catalans
• 1925 - "Algunos aforismos del Dr. Amat", a Revista Il·lustrada Jorba, Manresa, març del 1925.
• --- Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes
• --- Tractat de pesta
• --- Tratado de las heridas de la cabeza

---

Crítica

Al Cançoner, Amades, fa referència a una edició de 1864 de Manresa.

Salvà (1872), a la Colección de libros de la sección paremiológica de la biblioteca de Salvà, fa referència a una edició de Barcelona (Mariano Soldevila, s.a. 8.º 16 fulls sense foliar) dels primers anys del s. XVIII, i d'una altra, també de Barcelona (Joan Pau i Joan Martí, 1718, 8.º, 16 fulls no foliats).

Conca es confon totalment i l'entra per AMAT (1936) i per CARLES I AMAT (1636).

Farnés (1913) parla de 2 obres:
- «Aforismes catalans», Barcelona, Joan Solís, 1636.
- «Quatre-cents aforismes catalans. Dirigits al lector», Barcelona, en Casa Gabriel Nogués, 1647.
Tot fa pensar que és la mateixa obra, en diferents edicions.

Sembla que va ser una obra molt difosa i reproduïda, perquè trobem referències a molt diverses edicions. Amb tot, va ser l'única obra sobre paremiologia de l'autor, que tenia també altres inquietuds intel·lectuals i científiques.

L'obra és un enfilall d'aforismes, desordenats, barrejats amb oracions cristianes, al voltant de 400. Tenen interès com a document del tresor paremiològic de l'epoca a Barcelona.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951a) - CONCA (1988) - FARNÉS (1913) - FORGAS (1992) - SALVÀ (1872)

Saura (1884): Refranero castellano-catalán

Fitxa

Autor: Santiago Ángel Saura

Títol: Refranero castellano-catalán.Refranes, adagios, proverbios, aforismos, frases proverbiales, etc. Dispuestos en riguroso orden alfabético, con sus correspondencias catalanas. Separata del Novísimo Diccionario Manual de las lenguas castellana-catalana.

Any: 1884

Codi: SAURA (1884)

ISBN: -

Editorial: Librería de Esteban Pujal, editor

Edició: -

Pàgines: 81

Ítems: (encara no l'he acabat de buidar, però calculo que seran entre 4.500 i 5.000)

Biografia de l'autor

Santiago Àngel Saura i Mascaró (1818-1882)

Sembla que el seu Diccionario manual fou una obra amb molta acceptació i que ell mateix anava revisant amb una certa freqüència, atès que des del 1852 fins el 1887, pel Catàleg de la Biblioteca de la Universitat de Girona, tenim constància de 5 edicions anteriors a la que jo tinc de 1884.

Per exemple, en l'edició de 1870, la cinquena, fa una ampliació "considerablemente aum. por el mismo autor, va añadido un vocabulario de los santos más comunes cuyo nombre varía en catalán". Són 383 pàgines. Però en l'edició de 1884 l'obra completa ja té 696 pàgines.

---

Altres obres del mateix autor

• 1851 - Novísimo diccionario manual de las lenguas castellana-catalana
• 1852 - Novísimo manual-epistolar o colección completa de modelos de cartas, esquemas... para toda la clase de asuntos y objetos.
  

---

Crítica

És una reedició facsímil de la separata del Novísimo diccionario manual de las lenguas castellana-catalana, de l'edició de 1884, del mateix autor. Sabem que Saura va morir el 1882, per tant és una edició pòstuma. Jo només disposo de les 80 pàgines del Refranero castellano-catalán, que per la numeració contenia 696 pàgines.

Sembla, per altres referències bibliogràfiques que tinc, que hi ha una edició anterior (1851), però jo només conec aquesta edició facsímil, feta per l'editorial Librerías París-València.

També el nom de l'autor porta a confusió. Amades i altres autors li canvien el nom de pila. El que sembla clar és que el nom és "Santiago Angel" i el cognom "Saura".

És un refranyer castellà-català força extens, ordenat rigorosament per ordre alfabètic. Molts cops, més que l'equivalent en l'altra llengua, el que fa és traduir-ho literalment. Caldrà diferenciar una cosa de l'altra. Encara no l'he buidat completament, però calculo que contindrà entre 4.500 i 5.000 refranys amb els equivalents corresponents i algunes remissions per sinonímia.

La importància d'aquesta obra rau en el fet de ser de les més antigues amb equivalències entre el català i el castellà i que no es limita a oferir solucions traduïdes o linials.

Farnés (1913) el cita: "Refrans, adagis, proverbis, aforismes, frases proverbials, etc. disposats ab rigorós ordre alfabètic ab una ó més correspondencias castellanas, apèndix al Novíssim Diccionari manual de las llenguas catalana y castellana", Barcelona, Llibreria de Esteve Pujal, 1878.

Pel que sembla, doncs, fou una obra força reeditada i amb diverses edicions.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: AMADES (1951a) - CONCA (1988)

No el cita, però hi ha algunes coincidències que fan pensar que Balbastre (1977), el va fer servir de font de consulta.

Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines

Fitxa

Autor: Antoni Peris i Joan

Títol: Diccionari de locucions i frases llatines

Any: 2001

Codi: PERIS (2001)

ISBN: 84-412-0878-6

Editorial: Enciclopèdia Catalana

Edició: Primera edició (desembre del 2001), segona reimpressió (febrer del 2004)

Col·lecció: El Calidoscopi

Pàgines: 251

Ítems: -

Pròleg: -

La contraportada

mutatis mutandis
rara avis
sui generis

fugit irreparabile tempus
nulla dies sine linea
veni, vidi, vici

Interessantíssim recull per a descobrir el significat i l'origen de locucions i frases llatines, moltes de les quals són ben vives actualment.
A més, una variada selecció d'expressions catalanes d'origen clàssic, cristià o bíblic d'ús quotidià o literari.
Amb uns utilíssims índexs de noms propis i de paraules clau, per a trobar ràpidament la frase buscada.

---

Crítica

Ramon Torné i Teixidó, de l'IES Matadepera, fa una petita ressenya de l'obra, publicada a la revista Escola Catalana, núm. 393 (2002, pàg. 50-51), de la qual reprodueixo alguns extractes:

[...] Ara, tot comentant el valor de les màximes, Josep Miracle deia que són testimoni «d'una saviesa innata i, de tan rodonament adscrita a l'alta filosofia, que dóna cos a les dites populars». Amb justesa, doncs, podem parlar del «tresor» que constitueix el bell promptuari del professor Antoni Peris perquè aquest abasta gairebé totes les manifestacions humanes, fins les més rutinàries o les més inversemblants. [...] Res de temors: el lector podrà situar-se amb tota comoditat en les coordenades de qualsevol frase llatina que vingui a tomb.

El llibre, però, inclou encara un parell d’innovacions força notables: l’una és el recull de vocabulari llatí que s’ha trasvassat al català. Paraules d’ús comú com dúplex, agenda, quòrum, currículum, superàvit o dèficit són ben bé mots llatins que ens són explicats fins en les seves peculiaritats gramaticals.

L’altra innovació consisteix en un preciós recull de cinc-centes frases fetes i refranys catalans que tenen una feliç coincidència amb adagis llatins: per exemple, qualsevol pot adonar-se sense dificultat que el tot homines tot sententiae (traduït, «tants homes, tantes opinions») és una forma de dir allò del «tants caps, tants barrets», per altra part ben català. I és que «sempre plou sobre mullat» (que es correspon amb un vell proverbi medieval, humescit valide pluvia locus humidus ante).

Sens dubte és una obra imprescindible per acostar-nos a la tradició llatina, font de tantes expressions i d'una bona part del vocabulari català. L'obra s'estructura en 3 parts principals:

1. Introducció. Una vintena de pàgines on l'autor ens explica com usar correctament el diccionari i ens fa cinc cèntims sobre la pronúncia i l'accentuació del llatí.

2. Diccionari. Dividit en dues parts: una amb locucions i frases llatines i una altra amb mots i expressions catalans d'origen clàssic, cristià o bíblic. Ambdues van ordenades alfabèticament i contenen l'expressió llatina, l'equivalent català o una traducció si no existeix.

3. Índexs. Utilíssima part final de l'obra, amb els índexs d'autors i fonts, de noms propis i gentilicis, de paraules clau i conceptes i de refranys i frases fetes catalans comparats amb sentències llatines en aquest diccionari.

Tota l'obra és curosament documentada i amb un didactisme excel·lent, que ens acosta, de manera planera la cultura llatina a través dels seus autors més importants.

Pel que fa als aforismes, els proverbis llatins són font d'una gran multitud de refranys i sentències catalanes, hereves de la tradició clàssica. L'autor, quan troba l'equivalència (en més de 500 casos), l'afegeix. Si no, en fa una traducció literal que en facilita la comprensió. I totes van documentades amb l'autor i l'obra d'on l'ha extreta.

També resulta interessantíssim l'apartat de la introducció (pàg. 10-11) on fa un repàs històric al sentencialisme i els reculls d'aforismes i màximes des de l'antigor clàssica fins ben entrada l'edat mitjana. Val la pena reproduir-ho:

L'existència de col·leccions d'aforismes, dites, màximes, sentències, proverbis o apotegmes es remunta ja a l'antiguitat. El primer aplec de frases d'aquesta mena foren els «Aphorismoi» del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (ca. 460-ca. 370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca (Brev. 1.1): «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. La consciència moral col·lectiva dels romans es va manifestar constantment al llarg dels segles en col·leccions de sentències morals i refranys. Al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti (Rep. 1.1.2) és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'. El primer moralista genuïnament romà és Cató el Vell (234-149 a. C.), que tenia tirada a les frases lapidàries, de paraula i per escrit. De la seva obra ens resten fragments dels «Libri ad Marcum filium» i el «Carmen de moribus», en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats «Disticha Catonis» ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres. El «Libre de Cató» figurava entre les matèries de lectura a l'escola primària catalana al costat del «Libre de bons amonestaments» del mallorquí Anselm Turmeda. A més de Cató, els reculls o col·leccions de sentències morals van associats als noms del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de «Liber de moribus», de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.
A l'edat mitjana la literatura proverbial fou molt conreada. Sabem de l'existència de col·leccions de màximes i de proverbis morals semblants redactats en llatí com després en les llengües nacionals. Coneixem nombrosos manuscrits llatins que contenen col·leccions de màximes. Moltes d'aquestes, anònimes, han estat aplegades i incorporades a la vasta recopilació de sentències i proverbis de H. Walther, com la col·lecció d'aforismes mèdics de l'escola de Salern, coneguda amb el nom de «Regimen sanitatis Salernitanum», el nucli originari de la qual, del s. XII, compost de 362 versos, fou retocat iaddicionat a lloure per mans posteriors fins a arribar als 3.520 versos llatins del segle passat. Ja al segle XIII, la part primerenca de la col·lecció fou comentada per Arnau de Vilanova (ca. 1240-1311) en la seva obra en llatí titulada «Comentum super regimen Salernitanum». En la literatura catalana, ultra les traduccions de proverbis de l'Antic Testament, hi ha diversos reculls. Es deu a Jafudà Bonsenyor el «Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs». De Ramon Llull (1232/33-1315/16), resten els «Proverbis de Ramon», el «Llibre de mil priverbis» i els «Proverbis d'ensenyament», dels quals es conserven, a més del text català, nombroses versions llatines, especialment dels «Proverbis de Ramon», i diverses edicions de la versió llatina. Els «Proverbis de Ramon», compostos a Roma immediatament després de 1296, són una compilació dividida en tres parts que comprenen proverbis teològics, naturals i morals, cadascuna de les quals es distribueix en 100 rúbriques o capítols, i cadascuna d'aquestes en 20 proverbis. El «Libre de bons amonestaments» d'Anselm Turmeda, escrit el 1396 a Tunis, tingué una enorme difusió als Països Catalans sota el nom de «Fra Anselm», i fou llibre de lectura a les escoles fins a mitjan segle XIX, on, com hem dit més amunt, figurava entre les matèries de lectura a l'escola primària.
El sentencialisme i els reculls d'aforismes i màximes assoleixen un important desenvolupament amb l'humanisme renaixentista, en què es formen col·leccions o repertoris destinats a servir de model de frases o instruments literaris. Una d'aquestes col·leccions notables fou els «Adagis» d'Erasme de Rotterdam, editada per primer cop a Venècia l'any 1500, per Aldo Manuzio. Són 4.151 lemes ordenats en quilíades i centúries, i cadascuna d'aquestes centúries es compon de cent lemes o sentències. El lema de cadascun dels adagis és una frase llatina, d'autor llatí o grec, pagà o cristià.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Diccionari essencial castellà-català català-castellà Diàfora

Fitxa

Autor: Diàfora

Títol: Diccionari essencial castellà-català català-castellà Diàfora

Any: 1982

Codi: DIÀFORA 1982

ISBN: 84-85205-95-2

Editorial: Diàfora (Barcelona)

Edició: Primera

Pàgines: 475

Ítems: 3.279

Pròleg: A cura de Miquel Strubell i Trueta, cap del Servei de Normalització de l'ús oficial de la llengua catalana.

Solapes del llibre

La producció de diccionaris bilingües és un indici evident de l'obertura dels catalans envers les altres cultures universals. L'edició d'un diccionari català-castellà, dissenyat especialment per als escolars, simbolitza d'alguna manera el que havia de ser sempre una convivència harmoniosa entre dues cultures romàniques germanes.

És d'esperar, doncs, que als estudiants de les Illes Balears, del País Valencià, del Principat i d'Andorra, i també als estudiants en terres de parla castellana que vulguin estudiar català, els serà de gran utilitat un diccionari pensat especialment per a ells.

Sobre el contingut del diccionari, a banda del pròleg esmentat de Miquel Strubell i Trueta, conté un resum de gramàtica catalana, a cura de Josep Perera i Parramon, un estudi dialectal, a cura de Joan Martí i Castell, models de verbs castellans i catalans i la trascripció fonètica de tots els termes catalans, a cura de Joaquim Rafel i Fontanals.

Aquesta obra s'inscriu dins el Club Lexicogràfic Internacional, «Una reunió d'editors de diversos països i llengües amb una llarga experiència lexicogràfica i prestigi reconegut arreu del món de l'edició de diccionaris, agrupats per a dur a terme conjuntament treballs d'investigació i creació lingüística com també la publicació i difusió universal de les seves obres».

---

Crítica

És un petit diccionari manual castellà-català català-castellà amb molta fraseologia i traduccions de refranys i frases fetes. També inclou força adverbis, locucions adverbials i interjeccions. Només fullejar-lo em va sorprendre la qualitat i adequació de les equivalències, sobretot en el camp de la fraseologia i els modismes, amb expressions fresques que no havia sentit fins aquell moment.

El vaig conèixer mentre feia de becari a la Unitat d'Assessorament Lingüístic (UAL) de Catalunya Ràdio, que el tenien. L'he aconseguit, finalment a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió per 700 PTA, l'octubre de 1999.

El buidat l'he guardat en dos fitxers:
-DIAFORA: 858 registres castellà-català
-DIAFORA2: 2.421 registres català-castellà

De fet, també podria fer l'invers de cada un dels diccionaris, però de moment no ho he fet, perquè ja ho tinc consultable.

He de fer un seguiment del que ha publicat editorial Diàfora, perquè té força coses de parèmies i frases fetes. També va treure diccionaris bilingües essencials i maiors d'anglès, francès i italià, amb l'equivalència al català.

Sembla indubtable, per les concordances, que una de les fonts de les parèmies és BALBASTRE (1977): ofereix moltes solucions idèntiques.
Aquest diccionari, a més dels barbarismes i la fraseologia també és interessant perquè inclou la pronuncia catalana de les paraules que hi surten.

Té també alguns gràfics (tipus diccionari ideològic) força interessants.

Finalment, a tall de conclusió, algunes dades estadítiques de l'obra: més de 45.000 entrades i 500 il·lustracions.