dijous, 22 de novembre del 2007

Raspall-Martí (1984): Diccionari de locucions i de frases fetes

Fitxa

Autors: Joana Raspall i Juanola - Joan Martí i Castell

Títol: Diccionari de locucions i de frases fetes

Any: 1984

Codi: RASPALL-MARTÍ (1984)

ISBN: 84-2972187-8

Editorial: Edicions 62

Edició: Primera

Pàgines: 495

Ítems: 7.550 entrades (aproximadament)

Pròleg: A. M. Badia i Margarit

Biografia de l'autor

Tret de la solapa de la portada del llibre:
Joana Raspall (Barcelona, 1913), actualment resident a Sant Feliu de Llobregat, cursà estudis de bibliotecària, a l'escola dirigida pel doctor Jordi Rubió, durant els anys 1935-1938. Acabà els seus estudis amb la tesi Un projecte de biblioteca infantil. Ha publicat: Diccionari de sinònims catalans. Mots i frases, en col·laboració amb Jaume Riera i Sans. També ha publicat obres de teatre, com L'ermita de Sant Miquel (premi Joan Santamaria 1963); de caràcter juvenil, com (1982), El pou (premi de teatre «Cavall Fort» 1968), L'invent (1978) i Kònsum, S. A. (1984); de poesia, com Petits poemes per a nois i noies (menció especial de crítica «Serra d'Or» 1981).
Col·labora habitualment en revistes locals i forma part de la comissió promotora del premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. Fou membre de la ponència sobre el llibre de teatre per a nois i noies al Congrés de Cultura Catalana. Fou promotora, i actualment encara se n'ocupa, de la col·lecció de teatre EDB en català. Organitzà cursos de català d'acord amb el DEC l'any 1974 a Sant Feliu de Llobregat.

Joan Martí (Tarragona, 1945), actualment resident a Barcelona, és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i en Lingue e Letterature Straniere per la Universitat de Roma. És professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona des de l'any 1967. Ha estat lector de la Universitat de Bèrgamo (1969-1971), professor de la Universitat de Calàbria (1973-1976), director del Dipartimento di Linguistica de la Universitat de Calàbria, professor de «Lliçons de català» de TVE, professor de Llengua Catalana de la Universitat d'Illinois i de Califòrnia (1971-1972). És membre del Grup Català de Sociolingüística, de l'Associació Internacional de la Llengua i Literatura Catalana, de la Societé de Linguistique Romane, i de la Società di Linguistica Italiana. Ha publicat: Contribució a l'estudi del dialecte occidental (1970), Gramàtica catalana. Curs mitjà (1970), El català medieval. La llengua de Ramon Llull (1981), Gramàtica catalana. Curs superior. Coneguem els nostres parlars. Aproximació dialectal a l'àrea lingüística catalana (1984). Ha publicat també molts articles de lingüística i de sociolingüística a diverses revistes especialitzades. Ponències a Congressos Internacionals de Lingüística. Com a dialectòleg ha col·laborat en la confecció de: l'Atlas lingüístic del domini català, de l'Atlas lingüístico de los marineros peninsulares i de l'Atlas Linguarum Europae.

Aquesta obra, resultat d'una tasca lexicogràfica de molts anys, és el «corpus» més important publicat fins ara d'expressions i modismes de la llengua catalana. De la col·laboració dels autors ha nascut aquest monumental Diccionari de locucions i de frases fetes que interessarà, sens dubte, no sols els especialistes i estudiosos sinó també qualsevol usuari de la llengua que vulgui enriquir l'expressivitat del seu lèxic.
De la Wikipèdia, actualitzo una mica la informació (el llibre va sortir el 1984, fa gairebé 25 anys):

Joana Raspall i Juanola

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913) és una escriptora i bibliotecària catalana. Es llicencià en biblioteconomia i el 1932 des de la revista Claror inicià una campanya demanant una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat, ciutat on resideix des d'aleshores. Durant la guerra civil espanyola treballà de bibliotecària, tot contribuïnt a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció. Després de la guerra va donar classes de català al seu domicili particular, cosa que continuà fent anys més tard amb l'assessorament d'Òmnium Cultural. Al Primer Congrés de Cultura Catalana formà part de la ponència El llibre de teatre infantil que ocasionà la col·lecció de teatre Edebe catalana.

Ha col·laborat habitualment en revistes locals i fou promotora del premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

També li han fet una pàgina a l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, amb dades biogràfiques i biliogràfiques.

De Joana Raspall, també trobareu més informació a la pàgina de Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la UOC.


Joan Martí i Castell

Joan Martí i Castell (Tarragona, 1945) és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual ha estat el primer rector, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i un dels màxims responsables de la nova edició del Diccionari de la llengua catalana.

Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona l'any 1967, aconsegueix el doctorat el 1973 per la mateixa universitat i el de Lingue e letterature straniere per la Universitat La Sapienza de Roma.

Ha estat també el primer president de l'Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives. Ha desenvolupat una tasca important de recerca en l'àmbit de la dialectologia social i en l'equip de l'Atles lingüístic del domini català. Ha estat coordinador de l'àrea científica llengua i ensenyament del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. És president des del 1999 del Consell Supervisor del Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT) i membre del consell de redacció d'Estudis Romànics.




Altres obres del mateix autor

Joana Raspall i Joan Martí

1984 - Diccionari de locucions i de frases fetes
1988 -
Diccionari d'homònims i parònims
1995 - Diccionari de locucions
1996 - Diccionari de frases fetes

Joana Raspall

- 1972 - Diccionari de sinònims catalans. Mots i frases
- 1963 - L'ermita de Sant Miquel
- 1968 - El pou
- 1978 - L'invent
- 1981 - Petits poemes per a nois i noies
- 1984 - Kònsum, S. A.
- 1991 - Ales i camins
- 1992 - 50 anys del Centre Parroquial
- 1994 - Llum i gira-sols
- 1994 - El mal vent
- 1994 - Contes del si és no és
- 1996 - Bon dia, poesia
- 1997 - Degotall de poemes
- 1997 - L'àliga
- 1998 - Com el plomissol
- 1998 - Pinzellades en vers
- 1998 - Versos amics
- 1999 - Contes increïbles
- 2000 - Serpentines de versos
- 2000 - La trampa de la urbanització K
- 2002 - Escaleta al vent
- 2003 - Font de versos
- 2003 - A compàs dels versos
- 2004 - Concert de poesia
- 2004 - Arpegis, haikús

Joan Martí

- 1970 - Contribució a l'estudi del dialecte occidental
- 1981 - Gramàtica catalana. Curs mitjà
- 1981 - El català medieval. La llengua de Ramon Llull
- 1982 - Gramàtica catalana. Curs superior
- 1984 - Coneguem els nostres parlars. Aproximació dialectal a l'àrea lingüística catalana


Crítica

En el moment que va sortir la primera edició era una obra única en el seu àmbit. Potser l'explicació promocional de la portada "no és sols un recull pràcticament exhaustiu de formes expressives" resulta un xic pretenciosa i fora de lloc, però és sens dubte l'obra referent en aquest camp.

Prova que l'exhaustivitat mai és absoluta és que l'any 1995 i 1996 Edicions 62 va treure una segona edició revisada i separada d'aquest diccionari en la col·lecció de diccionaris «El cangur diccionaris», una col·lecció magnífica de diferents vocabularis, diccionaris i obres de consulta tant lexicogràfiques com ortogràfiques.

Segueixen sense afegir cap relació bibliogràfica ni expliquen gaire en què consisteixen els canvis i la revisió d'aquesta segona edició. Sembla que han afegit unes 300 entrades. En total, doncs, el llibre conté 4.528 entrades, del diccionari de frases fetes, i 3.050, del de locucions, ordenades alfabèticament, amb la definició, exemples i sinònims. Al final de cada obra hi ha un índex de paraules clau força útil (que no tenia la primera edició). Són edicions més econòmiques i utilitàries.

Cada entrada consta de la frase feta o locució, amb una definició per a cada acepció, els sinònims i un parell d'exemples d'ús. També resulta útil que en les entrades indiquin entre parèntesi els complements (directes, indirectes, circumstancials) que demana o admet aquella expressió.


El citen com a bibliografia utilitzada

CONCA (1987) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - MORET (1995) - VENY (1993)

divendres, 2 de novembre del 2007

Amades (1951a): Refranyer català comentat

Fitxa

Autor: Joan Amades i Gelats

Títol: Refranyer català comentat

Any: 1951

Codi: AMADES (1951a)

ISBN: 84-7667-050-8 (2a. edició, Club de butxaca).

Editorial: Selecta (Barcelona)

Edició: segona (1990)

Col·lecció: «Club de butxaca», núm 20

Pàgines: 255

Ítems: 350 entrades, aproximadament, però 519 ítems.

Pròleg: del mateix Amades (7 pàgines).

Biografia de l'autor

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959)

«Folklorista de formació autodidacta, és un dels principals responsables de l'inventari de manifestacions populars i tradicionals més important del poble català. Des de 1915 i fins a la fi de la seva trajectòria i malgrat la seva pèrdua constant de visió, dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. L'any 1940 fou nomenat conservador del Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc) i també responsable de la Secció de Gravats Populars, a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La UNESCO, per altra banda, li encarregà la preparació del corpus bibliogràfic del folklore català, especialment en el camp de la rondallística. És un dels autors més prolífics, populars, llegits i coneguts en l'àmbit de la cultura popular i tradicional.»

Tret de http://www.festes.org/autor.php?id_autor=1 .

Mira també Amades (1951), per a informació més extensa.


Altres obres del mateix autor

Amades és autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat.

Bàsicament m'he limitat a referenciar les obres que han estat citades en altres fonts bibliogràfiques o que tinc a les meves mans, en versions antigues o en edició facsímil.

No cal dir que, a mesura que vagi ampliant aquest repertori aniré actualitzant aquest apartat.

  • 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
  • 1926 - Vocabulari de la pesca
  • 1929 - Proverbis llegendaris
  • 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
  • 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
  • 1931 - Costums populars de Barcelona
  • 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
  • 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
  • 1932 - Vocabulari dels pastors
  • 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
  • 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
  • 1933 - Popularitats dels números
  • 1933 - El tres i el set, números meravellosos
  • 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
  • 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
  • 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1934 - Enigmes populars
  • 1934 - Les esposalles, costums i creences
  • 1934 - El naixement, costums i creences
  • 1934 - Refranys dels mesos de l'any
  • 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
  • 1934 - Els Xiquets de Valls
  • 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1935 - Arts i oficis
  • 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
  • 1935 - Geografia popular
  • 1935 - Justícia popular
  • 1935 - La mort, costums i creences
  • 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
  • 1935 - Refranyer barceloní
  • 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
  • 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
  • 1936 - Diccionari de la dansa
  • 1936 - Notes d'indumentària
  • 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
  • 1936 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
  • 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  • 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
  • 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
  • 1938 - El diner
  • 1938 - Llibre del temps que fa
  • 1938 - El porró
  • 1938 - Refranys geogràfics
  • 1938 - La rondalla i el proverbi
  • 1947 - Les faules d'Isop
  • 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
  • 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
  • 1947 - Refranyer montserratí
  • 1947 - Refranyer nadalenc
  • 1947 - Xilografies gironines
  • 1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
  • 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
  • 1950 - Tradicions de Gràcia
  • 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
  • 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
  • 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
  • 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
  • 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
  • 1974 - Els estudiants
  • 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
  • 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
  • 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
  • 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
  • 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
  • 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
  • 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
  • 1992 - La màgia del nom


Contraportada

«Els refranys tenen una força de definició tan acusada que ben sovint expressem amb més precisió un determinat pensament servint-nos del sentit figurat que no pas del sentit estricte dels mots. I si la frase d'estereotip perdura sense perdre una engruna del seu significat, ben poques vegades es coneix la circumstància que ha fet néixer la frase. Vet ací, doncs, què és aquest Refranyer català comentat que va compilar el gran folklorista Joan Amades: una selecta de refranys amb un comentari aclaridor sobre el seu significat i una breu notícia a propòsit del seu origen.»


Crítica

Publicat a Biblioteca Selecta, núm. 82 (1951). Imp. Ariel, Barcelona. (274 pàg.)

El 1985 fan una segona edició, a la col·lecció «Club de butxaca», núm. 20, editada per Moll, Pòrtic, Proa, Selecta i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en col·laboració, per posar a l'abast de tothom una selecció d'obres de qualitat. Jo posseeixo la segona edició, de 1990.

És una obra valuosíssima, perquè tracta un dels temes més foscos de la paremiologia: l'origen i l'etimologia de les frases fetes, les dites i els refranys, que no sempre s'ha conservat ni se'n té notícia. Amades comenta uns 500 refranys, donant informacions que de no ser recollides s'haurien perdut irremeiablement i fent sovint paremiologia comparada, cercant equivalents en altres llengües que ajudin a trobar el desllorigador d'una determinada frase.

Té un índex final, alfabètic, que en facilita la consulta. Conté explicacions molt detallades del significat i l'origen de més de 500 dites i refranys.

En la base de dades, he introduït la part que m'ha cabut de l'explicació, però generalment no està completa.

Té una mica de bibliografia al pròleg, on parla d'obres del mateix autor. Penso que aquest pròleg és també prou interessant, pels detalls que ofereix, i per això també us el reprodueixo.



Pròleg

Reprodueixo les 7 pàgines del pròleg del llibre, que fa el mateix autor, perquè penso que aporta dades prou interessants i fa un repàs a la seva bibliografia prou detallada.

«Refranys comentats.

Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d'escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l'esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n'hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d'estar posseïts d'una gràcia singular, de gran valor moral i educativa, propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial; modismes, comparances i girs especials, que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit. Llur significat és del tot allunyat de les paraules, que es comprenen, no pel que diuen, sinó pel que volen dir, segons una segona valor sobreentesa i acceptada per tothom, frases de valor humil al costat del gran proverbi, però que constitueixen la part florida del llenguatge, que sovint resultaria monòton i mancat de relleu, si fos tancat cruament i estretament al seu aspecte justament gramatical. Nosaltres no ens sentim interessats pels proverbis en l'aspecte universal ni pel profund sentit filosòfic que enclou la màxima moral que la gran majoria d'ells contenen. Ens interessa tan sols la forma que hagin pres dintre del nostre llenguatge i, sobretot la manera com el poble els sent i se'ls explica.
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n'adoni. Escatir i esbrinar el fet produït de manera inconscient i insospitada no és tasca gens planera. És molt possible que existeixin regles naturals que influeixin en la formació dels proverbis, girs i dites, que no són de creació arbitrària i que sempre responen a un fet determinat i a una raó desconeguda. Fins avui, que nosaltres sapiguem, aquestes regles no han estat encara penetrades ni fixades.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases fetes i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s'independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com qui posarà el cascavell al gat?; la raó es dóna a un gos, si la té; paga, que és gata; salta, borni, que hi ha un rec; entorna-te'n al llit, que això és la lluna. De vegades la frase no té l'origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d'aquesta, tal com ocorre en les frases el miracle de Mahoma; fer l'ase d'en Mora; dotzena de frare; la setmana dels tres dijous, etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: semblar que hem menjat tots dos en un plat; el qui roda l'ast és el qui no en tast; passar una nit en blanc; engegar al botavant; passar Bòria avall, i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: a perdiu per barba i peti qui peti; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, caixa o faixa; a Juli Cèsar, val més ser el primer aquí que el segon a Roma, etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d'un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
El proverbi, tot i la seva valor lingüística i psicològica, és a casa nostra gairebé verge d'estudi. A mitjan segle passat, el gran polígraf Joaquim Maria Bastús va publicar la seva obra magistral La sabiduría de las naciones, en la qual estudià un gran nombre de proverbis i dites de tot ordre, però tots castellans, puix que aleshores, la llengua catalana, encara no la feien objecte de consideració. D'altra banda, la grandíssima erudició del distingit autor el feia volar tan enlaire que quan un proverbi no tenia arrels en les llengües clàssiques o en les antigues cultures, de manera inconscient s'escapava als seus ulls, no avesats a tractar amb les coses populars on, al nostre entendre, poden trobar-se un gran nombre de fonts i dades que fins als temps moderns ha desconsiderat la ciència i l'erudició. En un article publicat al «Diario de Barcelona», parlà el senyor Bastús d'un estudi que tenia fet sobre proverbis catalans, i en la primera època del periòdic «Lo Gay Saber» va publicar-ne mitja dotzena d'estudiats, d'interès un bon xic relatiu, puix que, seguint l'orientació de l'obra citada, tenia major preferència pels proverbis de rància arrel clàssica que no pas pels de regust popular, ben vius en la nostra parla. Nosaltres hem fet algun treball per veure de trobar el manuscrit de la col·lecció de proverbis catalans, però no hem obtingut cap resultat. El nostre bon amic doctor Olaguer Miró va publicar, el 1900, un important i interessant estudi dels aforismes de caràcter mèdic, Aforística mèdica popular catalana, obra que constitueix una important aportació a l'estudi del refranyer català i que revela en el seu autor un agut sentit de recerca ensems que una vasta cultura. Més tard, el també bon amic nostre Sebastià Farnés, que va consagrar la seva llarga vida a la recerca i l'estudi del proverbi, fins a arribar a reunir-ne una quantitat que pot ésser qualificada d'important, va iniciar la publicació del seu recull, i el 1913, va donar a llum el primer volum, Assaig de paremiologia catalana comparada, obra importantíssima que, malauradament, no va passar del primer volum. A part dels treballs citats, n'hi ha d'altres de publicats que no han passat de simples aplecs i reculls de proverbis presentats sense cap ordenació ni encadenament, sense altra importància que la que pugui tenir la consignació del document.
Nosaltres hem fet diverses recerques i estudis del refranyer que hem publicat en diferents obres, algunes dedicades especialment a aquest tema i d'altres com un complement paremiològic a d'altres temes. Estudiant concretament el refranyer tenim publicats: Origen i sentit d'alguns proverbis (1933), Paraules i modismes (1933), Refranys personals (1935), Refranys i dites (1935), Refranyer barceloní (1935) i Refranys geogràfics (1938), La rondalla i el proverbi (1938). Hem dedicat especial atenció als refranys referents al tema en els nostres llibres: Vocabulari de la pesca (1926), Astronomia i meteorologia (1930), Costums populars de Barcelona (1931), Tradicions de la Seu de Barcelona (1932), El tres i el set números meravellosos (1933), Popularitats dels números (1933), Enigmes populars (1934), El naixement, costums i creences (1934), Les esposalles, costums i creences (1934), Gegants, nans i d'altres entremesos (1934), Vocabulari dels pastors (1932), La mort, costums i creences (1935), Arts i oficis (1935), Divinitat del pa (1935), Vocabulari dels vells oficis del transport i els seus derivats (1934), Costums i tradicions d'hostals i tavernes (1936), La tradició dels llums de ganxo (1935), El diner (1938), Els rellotges de sol (1938), El porró (1938), Montserrat, tradicions i llegendes (1947), Poblet, tradicions i llegendes (1947), El llibre segons el poble (1938). Hem publicat diverses obres a base gairebé únicament de refranys: Calendari de refranys (1933), Oracioner i refranyer mèdic (1935), Justícia popular (1935), Geografia popular (1935), Refranyer de les dones (1936), Llibre del temps que fa (1938) i Refranyer nadalenc (1947). Com un complement editorial del llibre Els xiquets de Valls (1934), vam publicar un capítol dedicats als refranys referents a Roma i als originats en la representació popular de la Passió; i, en un extens capítol del nostre estudi sobre Xilografies gironines (1947), dedicat a les Faules d'Isop, tractem dels refranys moralistes que clouen aquelles contarelles populars en el nostre refranyer. Per a la composició del present llibre hem reunit la selecció dels comentaris aplegats en les obres referides i els millors dels que tenim inèdits.
Hem de remarcar que la majoria de documents que donem, majorment els de caràcter narratiu i rondallístic, han estat recollits directament de boca del poble, circumstància que, a la nostra visió de folklorista, els dóna tota la valor. La nostra situació ens relleva de profunditzar fins al seu grau màxim la veritat dels fets que expliquem: mentre el poble els cregui, ja tenen per nosaltres tota la valor de la cosa popular i ens són acceptables.»


El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - FORGAS (1992) - GIMENO-ROURA (1986) - (PÀMIES 1997) - (PÀMIES 1997a) - PONS (1993) - TREPAT (1995) - VINYETS (1990)