Amades (1951a): Refranyer català comentat

Fitxa

Autor: Joan Amades i Gelats

Títol: Refranyer català comentat

Any: 1951

Codi: AMADES (1951a)

ISBN: 84-7667-050-8 (2a. edició, Club de butxaca).

Editorial: Selecta (Barcelona)

Edició: segona (1990)

Col·lecció: «Club de butxaca», núm 20

Pàgines: 255

Ítems: 350 entrades, aproximadament, però 519 ítems.

Pròleg: del mateix Amades (7 pàgines).

Biografia de l'autor

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959)

«Folklorista de formació autodidacta, és un dels principals responsables de l'inventari de manifestacions populars i tradicionals més important del poble català. Des de 1915 i fins a la fi de la seva trajectòria i malgrat la seva pèrdua constant de visió, dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. L'any 1940 fou nomenat conservador del Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc) i també responsable de la Secció de Gravats Populars, a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La UNESCO, per altra banda, li encarregà la preparació del corpus bibliogràfic del folklore català, especialment en el camp de la rondallística. És un dels autors més prolífics, populars, llegits i coneguts en l'àmbit de la cultura popular i tradicional.»

Tret de http://www.festes.org/autor.php?id_autor=1 .

Mira també Amades (1951), per a informació més extensa.

---

Altres obres del mateix autor

Amades és autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat.

Bàsicament m'he limitat a referenciar les obres que han estat citades en altres fonts bibliogràfiques o que tinc a les meves mans, en versions antigues o en edició facsímil.

No cal dir que, a mesura que vagi ampliant aquest repertori aniré actualitzant aquest apartat.

• 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
• 1926 - Vocabulari de la pesca
  
• 1929 - Proverbis llegendaris
• 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
• 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
• 1931 - Costums populars de Barcelona
• 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
• 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
• 1932 - Vocabulari dels pastors
• 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
• 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
• 1933 - Popularitats dels números
• 1933 - El tres i el set, números meravellosos
• 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
• 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
• 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1934 - Enigmes populars
• 1934 - Les esposalles, costums i creences
• 1934 - El naixement, costums i creences
• 1934 - Refranys dels mesos de l'any
• 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
• 1934 - Els Xiquets de Valls
• 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1935 - Arts i oficis
• 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
• 1935 - Geografia popular
• 1935 - Justícia popular
• 1935 - La mort, costums i creences
• 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
• 1935 - Refranyer barceloní
• 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  
• 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
• 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
• 1936 - Diccionari de la dansa
• 1936 - Notes d'indumentària
• 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
• 1936 - La tradició dels llums de ganxo
• 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
• 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  
• 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
• 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
• 1938 - El diner
• 1938 - Llibre del temps que fa
• 1938 - El porró
• 1938 - Refranys geogràfics
• 1938 - La rondalla i el proverbi
  
• 1947 - Les faules d'Isop
• 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
• 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
• 1947 - Refranyer montserratí
• 1947 - Refranyer nadalenc
• 1947 - Xilografies gironines
  
• 1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
• 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
• 1950 - Tradicions de Gràcia
• 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
• 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
• 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
• 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
• 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
• 1974 - Els estudiants
• 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
• 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
• 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
• 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
• 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
• 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
• 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
• 1992 - La màgia del nom

---

Contraportada

«Els refranys tenen una força de definició tan acusada que ben sovint expressem amb més precisió un determinat pensament servint-nos del sentit figurat que no pas del sentit estricte dels mots. I si la frase d'estereotip perdura sense perdre una engruna del seu significat, ben poques vegades es coneix la circumstància que ha fet néixer la frase. Vet ací, doncs, què és aquest Refranyer català comentat que va compilar el gran folklorista Joan Amades: una selecta de refranys amb un comentari aclaridor sobre el seu significat i una breu notícia a propòsit del seu origen.»

---

Crítica

Publicat a Biblioteca Selecta, núm. 82 (1951). Imp. Ariel, Barcelona. (274 pàg.)

El 1985 fan una segona edició, a la col·lecció «Club de butxaca», núm. 20, editada per Moll, Pòrtic, Proa, Selecta i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en col·laboració, per posar a l'abast de tothom una selecció d'obres de qualitat. Jo posseeixo la segona edició, de 1990.

És una obra valuosíssima, perquè tracta un dels temes més foscos de la paremiologia: l'origen i l'etimologia de les frases fetes, les dites i els refranys, que no sempre s'ha conservat ni se'n té notícia. Amades comenta uns 500 refranys, donant informacions que de no ser recollides s'haurien perdut irremeiablement i fent sovint paremiologia comparada, cercant equivalents en altres llengües que ajudin a trobar el desllorigador d'una determinada frase.

Té un índex final, alfabètic, que en facilita la consulta. Conté explicacions molt detallades del significat i l'origen de més de 500 dites i refranys.

En la base de dades, he introduït la part que m'ha cabut de l'explicació, però generalment no està completa.

Té una mica de bibliografia al pròleg, on parla d'obres del mateix autor. Penso que aquest pròleg és també prou interessant, pels detalls que ofereix, i per això també us el reprodueixo.

---

Pròleg

Reprodueixo les 7 pàgines del pròleg del llibre, que fa el mateix autor, perquè penso que aporta dades prou interessants i fa un repàs a la seva bibliografia prou detallada.

«Refranys comentats.

Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d'escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l'esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n'hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d'estar posseïts d'una gràcia singular, de gran valor moral i educativa, propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial; modismes, comparances i girs especials, que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit. Llur significat és del tot allunyat de les paraules, que es comprenen, no pel que diuen, sinó pel que volen dir, segons una segona valor sobreentesa i acceptada per tothom, frases de valor humil al costat del gran proverbi, però que constitueixen la part florida del llenguatge, que sovint resultaria monòton i mancat de relleu, si fos tancat cruament i estretament al seu aspecte justament gramatical. Nosaltres no ens sentim interessats pels proverbis en l'aspecte universal ni pel profund sentit filosòfic que enclou la màxima moral que la gran majoria d'ells contenen. Ens interessa tan sols la forma que hagin pres dintre del nostre llenguatge i, sobretot la manera com el poble els sent i se'ls explica.
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n'adoni. Escatir i esbrinar el fet produït de manera inconscient i insospitada no és tasca gens planera. És molt possible que existeixin regles naturals que influeixin en la formació dels proverbis, girs i dites, que no són de creació arbitrària i que sempre responen a un fet determinat i a una raó desconeguda. Fins avui, que nosaltres sapiguem, aquestes regles no han estat encara penetrades ni fixades.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases fetes i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s'independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com qui posarà el cascavell al gat?; la raó es dóna a un gos, si la té; paga, que és gata; salta, borni, que hi ha un rec; entorna-te'n al llit, que això és la lluna. De vegades la frase no té l'origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d'aquesta, tal com ocorre en les frases el miracle de Mahoma; fer l'ase d'en Mora; dotzena de frare; la setmana dels tres dijous, etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: semblar que hem menjat tots dos en un plat; el qui roda l'ast és el qui no en tast; passar una nit en blanc; engegar al botavant; passar Bòria avall, i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: a perdiu per barba i peti qui peti; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, caixa o faixa; a Juli Cèsar, val més ser el primer aquí que el segon a Roma, etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d'un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
El proverbi, tot i la seva valor lingüística i psicològica, és a casa nostra gairebé verge d'estudi. A mitjan segle passat, el gran polígraf Joaquim Maria Bastús va publicar la seva obra magistral La sabiduría de las naciones, en la qual estudià un gran nombre de proverbis i dites de tot ordre, però tots castellans, puix que aleshores, la llengua catalana, encara no la feien objecte de consideració. D'altra banda, la grandíssima erudició del distingit autor el feia volar tan enlaire que quan un proverbi no tenia arrels en les llengües clàssiques o en les antigues cultures, de manera inconscient s'escapava als seus ulls, no avesats a tractar amb les coses populars on, al nostre entendre, poden trobar-se un gran nombre de fonts i dades que fins als temps moderns ha desconsiderat la ciència i l'erudició. En un article publicat al «Diario de Barcelona», parlà el senyor Bastús d'un estudi que tenia fet sobre proverbis catalans, i en la primera època del periòdic «Lo Gay Saber» va publicar-ne mitja dotzena d'estudiats, d'interès un bon xic relatiu, puix que, seguint l'orientació de l'obra citada, tenia major preferència pels proverbis de rància arrel clàssica que no pas pels de regust popular, ben vius en la nostra parla. Nosaltres hem fet algun treball per veure de trobar el manuscrit de la col·lecció de proverbis catalans, però no hem obtingut cap resultat. El nostre bon amic doctor Olaguer Miró va publicar, el 1900, un important i interessant estudi dels aforismes de caràcter mèdic, Aforística mèdica popular catalana, obra que constitueix una important aportació a l'estudi del refranyer català i que revela en el seu autor un agut sentit de recerca ensems que una vasta cultura. Més tard, el també bon amic nostre Sebastià Farnés, que va consagrar la seva llarga vida a la recerca i l'estudi del proverbi, fins a arribar a reunir-ne una quantitat que pot ésser qualificada d'important, va iniciar la publicació del seu recull, i el 1913, va donar a llum el primer volum, Assaig de paremiologia catalana comparada, obra importantíssima que, malauradament, no va passar del primer volum. A part dels treballs citats, n'hi ha d'altres de publicats que no han passat de simples aplecs i reculls de proverbis presentats sense cap ordenació ni encadenament, sense altra importància que la que pugui tenir la consignació del document.
Nosaltres hem fet diverses recerques i estudis del refranyer que hem publicat en diferents obres, algunes dedicades especialment a aquest tema i d'altres com un complement paremiològic a d'altres temes. Estudiant concretament el refranyer tenim publicats: Origen i sentit d'alguns proverbis (1933), Paraules i modismes (1933), Refranys personals (1935), Refranys i dites (1935), Refranyer barceloní (1935) i Refranys geogràfics (1938), La rondalla i el proverbi (1938). Hem dedicat especial atenció als refranys referents al tema en els nostres llibres: Vocabulari de la pesca (1926), Astronomia i meteorologia (1930), Costums populars de Barcelona (1931), Tradicions de la Seu de Barcelona (1932), El tres i el set números meravellosos (1933), Popularitats dels números (1933), Enigmes populars (1934), El naixement, costums i creences (1934), Les esposalles, costums i creences (1934), Gegants, nans i d'altres entremesos (1934), Vocabulari dels pastors (1932), La mort, costums i creences (1935), Arts i oficis (1935), Divinitat del pa (1935), Vocabulari dels vells oficis del transport i els seus derivats (1934), Costums i tradicions d'hostals i tavernes (1936), La tradició dels llums de ganxo (1935), El diner (1938), Els rellotges de sol (1938), El porró (1938), Montserrat, tradicions i llegendes (1947), Poblet, tradicions i llegendes (1947), El llibre segons el poble (1938). Hem publicat diverses obres a base gairebé únicament de refranys: Calendari de refranys (1933), Oracioner i refranyer mèdic (1935), Justícia popular (1935), Geografia popular (1935), Refranyer de les dones (1936), Llibre del temps que fa (1938) i Refranyer nadalenc (1947). Com un complement editorial del llibre Els xiquets de Valls (1934), vam publicar un capítol dedicats als refranys referents a Roma i als originats en la representació popular de la Passió; i, en un extens capítol del nostre estudi sobre Xilografies gironines (1947), dedicat a les Faules d'Isop, tractem dels refranys moralistes que clouen aquelles contarelles populars en el nostre refranyer. Per a la composició del present llibre hem reunit la selecció dels comentaris aplegats en les obres referides i els millors dels que tenim inèdits.
Hem de remarcar que la majoria de documents que donem, majorment els de caràcter narratiu i rondallístic, han estat recollits directament de boca del poble, circumstància que, a la nostra visió de folklorista, els dóna tota la valor. La nostra situació ens relleva de profunditzar fins al seu grau màxim la veritat dels fets que expliquem: mentre el poble els cregui, ja tenen per nosaltres tota la valor de la cosa popular i ens són acceptables.»

---

El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - FORGAS (1992) - GIMENO-ROURA (1986) - (PÀMIES 1997) - (PÀMIES 1997a) - PONS (1993) - TREPAT (1995) - VINYETS (1990)