dimecres, 6 de maig del 2009

Manent-Cervera (2006): Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

Fitxa

Autor: Manent i Segimon, Albert; Cervera i Batariu, Joan

Títol: Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

Any: 2006

Codi: Manent-Cervera (2006)

ISBN: 84-9779-403-6

Editorial: Pagès Editors, de Lleida

Edició: Primera (2006)

Pàgines: 72

Ítems: 70

Prefaci: Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas

Biografia dels autors

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, Maresme, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan F. Cabestany, amb qui coincidí a la universitat, va ser un dels redactors de la revista literària clandestina de la Facultat de Lletres, Curial (1949-1951). POsteriorment es va llicenciar en filologia catalana i ha estat director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili (1976), Literatura catalana en debat (1969), Del Noucentisme a l'exili (1997), El molí de l'ombra (1986) o El llop a Catalunya (2004).

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995), del Maresme (1996), Ribera d'Ebre, Terra Alta (1997), Penedès (1998), Barcelonès (1999) o Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

També ha estat director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.


Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting i tècniques d'expressió oral i escrita. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.


Crítica

Aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums, i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic popular sobre noms de núvols, boires i vents a la comarca de l'Urgell, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

En total són 199 noms de núvols i boires i 38 de vents. I entre aquest cabal lèxic, hi ha una setantena de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit. Una gran majoria són variants del Bassetes al cel, aigua a la terra.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 2 apartats genèrics:
  1. Núvols i boires
  2. Vents
Hi ha un prefaci de Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas que ens situa en l'entorn de l'Urgell i de la capital, Tàrrega. I ofereix una crònica, o visió molt particular del pas d'Albert Manent i de la seva metodologia per a la recollida de dades.

El pròleg dels autors dóna pistes també de la metodologia, la bibliografia emprada i consultada i de les dades bàsiques del volum que comentem. M'agradaria ressaltar alguns fragments:

Quan vaig encetar aquests reculls em vaig adonar que només hi havia dos llibres que n'arreplegaven. Un és Astronomia i meteorologia populars, publicat al "Butlletí de Dialectologia Catalana" el 1930 i reeditat per l'editorial El Mèdol de Tarragona el 1993. L'altre és l'obra de Cels Gomis Meteorologia i agricultura populars (1888), reeditat per Altafulla el 1998. [...]

Com a fet sorprenent torno a escriure que, com en totes les comarques, el vuitanta per cent de les paraules o dels conceptes nous recollits a l'Urgell, no figuren al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

Finalment, en la introducció de l'apartat dels noms populars dels vents a l'Urgell també ens donen pistes de la bibliografia consultada:

En realitat els grans vents són pocs i prou coneguts a través de l'anomenada "Rosa dels vents", però l'imaginari popular els dóna noms diferents segons les comarques i encara hi ha vents molt locals, de volada curta, però arrelats en la memòria popular. Per això s'explica que Antoni Griera el 1914 publiqués un recull de més de quatre-cents vents al "Butlletí de Dialectologia Catalana" (juliol-desembre). [...]

Sobre la denominació dels vents hi ha poca bibliografia, però cal citar-ne dos textos d'alt nivell:
Els vents segons la cultura popular (Editorial Barcino, 1952) de Manuel Sanchis Guarner, i el de Josep Lluís Valls, Els vents dels pescaires cotlliurencs, publicat dins Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni Maria Badia i Margarit, volum III (Abadia de Montserrat, 1996), pàgs. 271-287.

[...]

Fóra bo recollir, tant com es pugui, articles referits a vents locals. Crec que mereix ésser esmentat el de Josep Maria Pons i Guri, que estudià dotze vents a la seva vila i ho reflectí en un article que es publicà a
Arenys, Vida parroquial (números 276 i 277 del novembre de 1969).