Bartrina (1881): La meteorologia popular

Fitxa

Autor: Joaquim M. Bartrina d'Aixemús

Títol: La meteorologia popular

Any: 1881

Codi: Bartrina (1881)

ISBN: 84-87580-12-2

Editorial: Arxiu Històric Municipal de Reus i Carrutxa

Edició: Primera (facsímil). 2001

Pàgines: 39

Ítems:

Pròleg: Introducció a cura de Salvador Palomar, Montserrat Flores i Ferran Sugranyes

Biografia de l'autor

Joaquim M. Bartrina d'Aixemús

Va néixer a Reus el 26 d'abril de 1850. Estudià el batxillerat a les Escoles Pies, però deixà els estudis. No acabà el batxillerat fins a la Revolució de Setembre quan, aprofitant la llibertat d'ensenyament va obtenir el títol a l'Institut Provincial de Tarragona.
Ja de molt jove va començar a escriure i a publicar. Tots els diners que tenia ─comenta el seu amic Josep Maria Folguera─ els emprava en adquirir llibres, principalment poesia i teatre.
Va ser membre actiu del Centre de Lectura i va col·laborar en publicacions periòdiques com La Redención del Pueblo, Las Circunstancias o El Crepúsculo.
El 1876, per raons del negoci del seu pare, anà a viure a Barcelona, Allí va col·laborar en publicacions com El Diluvio, La Gaceta de Catalunya o La Renaixença, i a revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia.
Va fer amistat amb Valentí Almirall i fou un dels fundadors de l'Ateneo Libre.
La vida a Barcelona va aguditzar la malaltia amb què havia sortit de Reus, i va morir el 4 d'agost de 1880, a causa d'una tuberculosi.

[Extret de la Introducció de l'edició facsímil de l'edició de J. Sardà de 1881, feta per l'Arxiu Històric de Reus i Carrutxa, el 2001]

Bartrina té també una certa obra literària, poètica i teatral, de la qual no ens ocuparem en aquesta recensió. Podeu consultar la seva biografia a l'Enciclopèdia Catalana o a la Wikipèdia.

---

Altres obres del mateix autor

- 1881 - La meteorologia popular [ES] i [CA]
- 1881 - Obras en prosa y en verso, antología de J. Sardá [ES]

---

Crítica

Si hem de fer cas al que remarca Jaume Sardà a l'antologia de l'autor, Obras en prosa y verso, pel que fa a l'interès de Bartrina envers la literatura popular, la Meteorologia popular no és l'única mostra que en tenim. També redactava amb «una gràcia especial [...] els bàndols o programes de Carnaval, plens de sàtires polítiques, especialment locals, que no deixaven de tenir mèrit literari».

A La Renaixença també hi publicà alguns articles sobre música popular, com per exemple la interpretació que fa de la cançó La lluna, la pruna.

Els seus treballs sobre meteorologia i medicina populars, inacabats, com apunta en la introducció de l'obra, són contemporanis als d'un altre reusenc interessat pels mateixos temes, i també resident a Barcelona a la mort de Bartrina: Cels Gomis i Mestre. Casualitat? Continuador l'un de l'altre? Qui de qui?

Sembla que la diferència de tractament dels materials entre Gomis i Bartrina és notable, ja que Bartrina tot just sembla iniciar el tema amb aquest tractat. I com bé apunten els autors de la Introducció de l'edició facsímil de 2001, Cels Gomis li retreu a l'amic Bartrina que no esmenti la procedència dels aforismes que recull, la qual cosa de vegades no permet tenir en compte les condicions locals ni acotar la validesa de la parèmia, fins al punt que una forisme que és cert en una contrada no ho és en una altra.

La prematura mort de Bartrina escapça de ple una línia iniciada amb una obra prou prometedora en aquest àmbit.

Sobre l'obra, a banda de la recopilació de J. Sardà el 1881 i l'edició facsímil del 2001, l'he trobat reproduïda a la revista La Renaixensa, any XI, 1881, p. 414-434, sota el mateix títol de La meteorologia popular, traduïda al català, tal com apuntava Sebastià Farnés en la bibliografia de la seva Paremiologia catalana comparada (1913).

Amb la Meteorologia popular l'autor vol «evidenciar el bon sentit pràctic del poble, contingut íntegre en les seves locucions, refranys i costums».

Sembla que el tractat que pensava desenvolupar Bartrina havia d'ocupar els següents apartats, com consta en un esborrany de paper que va esbossar:

—I. Història de la predicció del temps. Sa antiguitat. Lenormand. Sa universalitat. Los bruixots en Espanya. Sa trasformació en los factors d' almanachs. Quevedo, Villarroel, Yagüe. Persistència d'algunes pràctiques supersticioses per produir vent, pluja i altres fenòmens meteorològics.
—II. Gener.
—III. Febrer.
—IV. Març.
—V. Abril.
—VI. Maig.
—VII. Juny.
—VIII. Juliol.
—IX. Agost.
—X. Setembre.
—XI. Octubre.
—XII. Novembre.
—XIII. Desembre.
—XIV. Pronòstics trets de la lluna.
—XV. Pronòstics trets dels aspectes del cel, dels meteors, del foc de Sant Telm, dels animals i de les plantes.
—XVI. Supersticions nàutiques.
—Conclusió.

Una mica diferent de l'esquema que presenta aquest tractat:

—I. Refranys i locucions populars referents als dotze mesos de l'any
—II. Pronòstics trets dels aspectes del cel, dels animals, de les plantes, etc.
—III. Supervivència d'algunes pràctiques supersticioses per produir la pluja, el vent i altres fenòmens meteorològics

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Farnés (1913) - Amades (1951a)

Manent-Cervera (2006): Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

Fitxa

Autor: Manent i Segimon, Albert; Cervera i Batariu, Joan

Títol: Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

Any: 2006

Codi: Manent-Cervera (2006)

ISBN: 84-9779-403-6

Editorial: Pagès Editors, de Lleida

Edició: Primera (2006)

Pàgines: 72

Ítems: 70

Prefaci: Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas

Biografia dels autors

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, Maresme, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan F. Cabestany, amb qui coincidí a la universitat, va ser un dels redactors de la revista literària clandestina de la Facultat de Lletres, Curial (1949-1951). POsteriorment es va llicenciar en filologia catalana i ha estat director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili (1976), Literatura catalana en debat (1969), Del Noucentisme a l'exili (1997), El molí de l'ombra (1986) o El llop a Catalunya (2004).

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995), del Maresme (1996), Ribera d'Ebre, Terra Alta (1997), Penedès (1998), Barcelonès (1999) o Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

També ha estat director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting i tècniques d'expressió oral i escrita. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.

---

Crítica

Aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums, i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic popular sobre noms de núvols, boires i vents a la comarca de l'Urgell, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

En total són 199 noms de núvols i boires i 38 de vents. I entre aquest cabal lèxic, hi ha una setantena de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit. Una gran majoria són variants del Bassetes al cel, aigua a la terra.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 2 apartats genèrics:

1. Núvols i boires
2. Vents

Hi ha un prefaci de Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas que ens situa en l'entorn de l'Urgell i de la capital, Tàrrega. I ofereix una crònica, o visió molt particular del pas d'Albert Manent i de la seva metodologia per a la recollida de dades.

El pròleg dels autors dóna pistes també de la metodologia, la bibliografia emprada i consultada i de les dades bàsiques del volum que comentem. M'agradaria ressaltar alguns fragments:

Quan vaig encetar aquests reculls em vaig adonar que només hi havia dos llibres que n'arreplegaven. Un és Astronomia i meteorologia populars, publicat al "Butlletí de Dialectologia Catalana" el 1930 i reeditat per l'editorial El Mèdol de Tarragona el 1993. L'altre és l'obra de Cels Gomis Meteorologia i agricultura populars (1888), reeditat per Altafulla el 1998. [...]

Com a fet sorprenent torno a escriure que, com en totes les comarques, el vuitanta per cent de les paraules o dels conceptes nous recollits a l'Urgell, no figuren al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

Finalment, en la introducció de l'apartat dels noms populars dels vents a l'Urgell també ens donen pistes de la bibliografia consultada:

En realitat els grans vents són pocs i prou coneguts a través de l'anomenada "Rosa dels vents", però l'imaginari popular els dóna noms diferents segons les comarques i encara hi ha vents molt locals, de volada curta, però arrelats en la memòria popular. Per això s'explica que Antoni Griera el 1914 publiqués un recull de més de quatre-cents vents al "Butlletí de Dialectologia Catalana" (juliol-desembre). [...]

Sobre la denominació dels vents hi ha poca bibliografia, però cal citar-ne dos textos d'alt nivell: Els vents segons la cultura popular (Editorial Barcino, 1952) de Manuel Sanchis Guarner, i el de Josep Lluís Valls, Els vents dels pescaires cotlliurencs, publicat dins Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni Maria Badia i Margarit, volum III (Abadia de Montserrat, 1996), pàgs. 271-287.

[...]

Fóra bo recollir, tant com es pugui, articles referits a vents locals. Crec que mereix ésser esmentat el de Josep Maria Pons i Guri, que estudià dotze vents a la seva vila i ho reflectí en un article que es publicà a Arenys, Vida parroquial (números 276 i 277 del novembre de 1969).

Romaní (2009): Diccionari del vi i del beure

Fitxa

Autor: Joan Maria Romaní Olivé

Títol: Diccionari del vi i del beure

Any: 2009

Codi: Romaní (2009)

ISBN: 978-84-9791-447-5

Editorial: Cossetània Edicions (Valls)

Edició: Primera

Pàgines: 352

Ítems: 655

Biografia de l'autor

Joan Maria Romaní Olivé (1952)

Segons dades de l'Editorial:

Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona ha estat ajudant de miniaturista, professor de català i corrector editorial. El 1981 va entrar a treballar a la Secretaria de Política Lingüística, com a sociolingüista, i des del 2005 fa de tècnic de publicacions i difusió al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

Com ell mateix diu a la contraportada del diccionari del 1998, és aficionat al vi des de l'any 1991, com a conseqüència de fer la correcció d'un llibre de vins.

---

Altres obres del mateix autor

1998 - Diccionari del vi i del beure. Barcelona: Edicions de la Magrana.

---

Crítica

És un diccionari d'uns 2.500 termes en català, amb els equivalents, no sistemàtics, en castellà, anglès i francès. A més de les definicions, inclou un apartat de refranys ordenats temàticament, un vocabulari temàtic, els índexs de termes en castellà, francès i anglès, i adreces d’entitats relacionades amb el món del vi.

L’arbre de camp d’aquest diccionari abasta el cicle de les begudes des del seu origen fins al seu consum.

És una segona edició revisada i ampliada del diccionari que va publicar el 1998 a Edicions de la Magrana. Ampliat quant a contingut i quant a materials i annexos oferts: l'obra de 1998 constava només del cos del diccionari i una succinta bibliografia, sense índexs, apartat de refranys ni adreces d'entitats vitivinícoles.

El to de l'obra és divulgatiu, sense que això vagi en detriment del rigor del diccionari.

Pel que fa a l'apartat de refranys, és un recull temàtic de poc més de 600 refranys, classificats en 19 apartats prou dispersos, com per constituir un arbre temàtic una mica desigual. Els sis primers temes són els més directament relacionats amb el cicle de l'elaboració del vi (el medi, les tasques al camp, el curs de l'any, elaboració i conservació, comercialització i característiques del vi) i té un gruix i una importància cabdal l'apartat sobre el curs de l'any.

L'autor també acompanya l'inici de cada lletra del diccionari amb un refrany que comença per aquella lletra: 24 refranys coincidents amb els que ja incorporava l'edició de 1998.

Recordo que cap a l'any 1997 vam anar il·lusionats al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, dependent de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb un projecte de refranyer sobre el vi, amb un vocabulari sobre tots els procediments artesanals i el vocabulari històric relacionat amb la viticultura sota el braç... i ens el vam haver de tornar a endur, com qui diu, perquè el funcionari que ens va atendre en aquells moments ens va dir que no hi havia diners per res que no fos música i dansa en aquells moments.

Desànim i desil·lusió envers les institucions que ens governen va ser el que en Joan Vilaseca i jo mateix ens vam endur en aquell moment. I el projecte resta tancat en un calaix esperant temps millors... o disposar d'un poquet de temps per desenvolupar-ho i donar-li forma. Sembla que Joan Maria Romaní va tenir una mica més de sort i el llibre va disposar d'uns fons de subvenció que sempre ajuden a desenvolupar una obra de recerca.

---

Mira també

Fitxa de Cossetània Edicions i tast en pdf de 17 pàgines.
2009-02-20 - Sala de premsa de Cossetània
2009-02-20 - Article a Tot Tarragona.cat
2009-02-25 - Recensió a l'Illa dels llibres
2009-02-26 - Apunt al blog Vols llegir?
2009-02-27 - Article a El Punt.cat
2009-02-27 - Reportatge a Vadevi.cat
2009-02-28 - Sala de premsa de Cossetània
2009-03-18 - Ressenya al Gazophylacium.

Prats-Cervera-Manent (2008): Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

Fitxa

Autor: Prats i Sobrepere, Joan; Cervera i Batariu, Joan; Manent i Segimon, Albert

Títol: Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

Any: 2008

Codi: Prats-Cervera-Manent (2008)

ISBN: 978-84-936525-0-0

Editorial: Editorial Fonoll, de Juneda

Edició: Primera (desembre de 2008)

Col·lecció: Quaderns, 9

Pàgines: 75

Ítems: 123

Biografia dels autors

Segons dades que facilita la mateixa editorial:

Joan Prats i Sobrepere (Reus, 1940)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (amb l'especialitat de Romàniques) i catedràtic de Llengua i literatura catalanes. Té algunes publicacions dialectals, onomàstiques i folklòriques, com per exemple, Toponímia del terme i del poble d'Arbolí (1980, accèssit del Premi Josep Iglésies), i col·laboracions a les revistes «Quaderns de Capafonts», «Revista de recerca i divulgació» i «Onomàstica».

En un altre àmbit, ha fet estudis sobre autors catalans moderns (Salvador Espriu, DOmènec Guansé o Àngel Guimerà, entre d'altres) i de literatura comparada. Així mateix, ha publicat diversos llibres de text sobre la seva especialitat i és també l'autor de la novel·la L'illa afortunada (2006, premi Pere Calders)

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili, Literatura catalana en debat, Del Noucentisme a l'exili, El molí de l'ombra o El llop a Catalunya.

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995) o del Maresme (1996), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català. També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.

---

Crítica

Com deia anteriorment, aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

Entre aquest cabal lèxic, hi ha més d'un centenar de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 4 apartats:

1. Núvols i boires
2. Vents
3. Altre vocabulari relacionat amb la meteorologia
4. Altres parèmies i mostres de folklore i llenguatge popular

Cada terme s'estructura de la manera següent:

• Denominació simple amb les variants de gènere i nombre (en negreta)
• Explicació del terme
• Pobles on ha aparegut
• Sintagma, frase o parèmia literal recollida, que contextualitza el terme i afegiment d'algun detall interessant

La introducció, de Joan Prats i Sobrepere, és molt interessant, perquè ofereix amb detall la metodologia emprada per obtenir les informacions, com demana qualsevol treball de camp de dialectologia mínimament seriós, a banda de fornir informacions pertinents de la comarca de les Garrigues.

Encapçala l'obra un pròleg de Joan Bellmunt i Figueras, del qual m'agradaria ressaltar alguns fragments:

[...]

Aquest treball és un d'aquells serveis que es fan al país, a les Garrigues, i en especial als habitants que configuren la comarca i que mai s'oblidarà. Perdurarà en el temps. [...]

El present treball és un fragment de la vida i una pàgina de la història mil·lenària del nostre poble, que ara, en tindre'l a les mans, em recorda i em fa reviure la frase de Faust: «Allò que vas heretar dels teus pares, afanya't per posseir-ho».

Els nostres padrins i els nostres pares ─de cada poble─ eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món de la meteorologia els feia veritablement savis en aquest àmbit.

[...]

En Joan Prats, Joan Cervera i Albert Manent ens ho fan avinent amb senzillesa, planerament, això sí, amb tota l'estima. L'estima que ells senten per aquesta terra, per aquests pobles, per tots els homes i dones que hi fan glatir la vida en l'avui i en l'ahir.

Ens ho fan avinent, no en termes d'estudis erudits o científics, sinó que el llenguatge emprat és la llengua del i per al poble.

[...]

Aquest vocabulari sobre boires, núvols, vents, lluna o aigua, ha mantingut, de manera global, un gran valor educatiu. I no parlo del nostre temps, o d'unes quantes generacions enrere, sinó que ha estat una constant en el decurs del temps. Com a exemple, diguem que Plató, l'eximi filòsof grec, considerava com a causa de la mala educació del seu temps l'abandó en què hom havia deixat les rondalles i les tradicions, i recomanava que les utilitzessin com el millor mitjà per a educar la joventut i per a ben pujar els fills. Parteni de Nicea, el mestre de Virgili, fou qui primer va recollir la dimensió de la cultura popular, del parlar i fer del poble, com a element educatiu i pedagògic. L'escola d'aleshores era com una mena de sessió de narracions, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüencies i ensenyaments. [...]

Fages de Romà (1853): El amic dels llauradors o Aforismes rurals

Fitxa

Autor: Narcís Fages de Romà

Títol: El amic dels llauradors o Aforismes rurals

Any: 1853

Codi: Fages (1853)

ISBN:

Editorial: Impremta J. Rius de València

Edició: Facsímil (1980) de Librerías Paris-Valencia

Pàgines: 172

Ítems: 436

Biografia de l'autor

Narcís Fages de Romà (1813-1884)

A l'Enciclopèdia Catalana trobem algunes dades d'aquest autor:

Jurisconsult i agrònom. Fundador de la Societat d'Agricultura de l'Empordà (1845), el 1849 fou nomenat comissari d'agricultura de la província de Girona. Fundà les revistes agrícoles "El Bien del País" (1845-49) i "La Granja" (1850-55). Publicà nombrosos llibres sobre problemes agrícoles; cal destacar-ne els Aforismes rurals (1849), que tingueren una gran popularitat. El seu fill, Carles Fages i de Perramon, fundà i dirigí la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de l'Empordà i la revista "El Ampurdán" (1849-85).

August Rafanell publica "A propòsit d'una traducció valenciana dels Aforismes rurals de Narcís Fages de Romà", dins la revista «Caplletra», núm. 3 (tardor de 1988), pàg. 83-94, un estudi molt rigorós sobre la versió valenciana de 1853 dels Aforismes rurals. En destaco alguns punts importants:

[...] A l’any 1849 veia la llum a la impremta de Gregori Matas de Bodallés, a Figueres, una Cartilla rural en aforismes catalans escrita en octosíl·labs apariats pel notari empordanès Narcís Fages de Romà. Aquell mateix any apareix també a les premses de Matas de Bodallés una edició castellana de l’obra amb el títol Aforismos rurales. Quatre anys després, al 1853, sortia a la impremta de Josep Rius, a la ciutat de València, El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composts en catalá i castellá per D. Narcís Fages de Romà y traduits al valensiá per un Amic dels Llauradors. Per tal de completar el repertori de versions d’aquesta intranscendent i tot sigui dit de passada, força insulsa obreta, convé esmentar la traducció que al 1854 en féu al francès Lluís Fabre, professor del Col·legi de Perpinyà, en la qual es fa constar que el text base utilitzat ha estat tan sols el català.

[...] Els biògrafs de Narcís Fages de Romà ressalten el seu prestigi reconegut arreu com a advocat de tendència liberal i republicana, el qual justifica en bona part la seva defensa en el procés que se seguí contra Abdó Terradas al 1842. En aquest sentit, la Cartilla se’ns presenta un poc discordant amb la línia ideològica del seu autor en tant que recolza en una estètica conservadora evident i com a mínim retardatària. Si bé no volem entretenir la nostra atenció ací en els aspectes més, diguem-ne, de contingut dels aforismes, sí que val la pena de remarcar la bel·ligerància que traspuen aquests versos envers la industrialització i el món urbà en general i l’exaltació dels valors més pintorescos i seculars del món pagès.

[...] El cas és que, tot i el pseudònim, l’edició valenciana es tanca amb unes notes en castellà a tall d’epíleg que van signades amb les sigles R. J. B. Com ja han apuntat diversos autors, la personalitat amagada darrere d’aquestes inicials es correspon amb la de l’arxiver valencià Romà Josep Brusola Briau, autor de Valencia antes de Aníbal, que comptava de ser el tom primer d’unes projectades Observaciones históricas sobre la ley del Reino de Valencia (Madrid 1876).

[...] Els Aforismes rurals de l’Amic dels Llauradors no són ni de molt una traducció literal de l’original català ni del castellà. L’afirmació de l’informe de la Real Sociedad segons la qual som davant d’una veritable traducció, amb tots els ets i uts, fa pensar ben bé en una interessada -i doncs ideològica- presa de partit en favor de la no-catalanitat ni, per consegüent, castellanitat del text valencià, o bé en una ampliació del camp semàntic del concepte “traducció”. Fet i fet, les dues possibilitats són del tot compatibles. Així les coses, la majoria dels aforismes catalans i castellans apareixen al text valencià sota una forma completament nova. Aquestes innovacions afecten tant la morfosintaxi com el lèxic. Tot i això, encara resten bastants aforismes que conserven el sentit literal de la traducció.

---

Altres obres del mateix autor

• 1849: El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composta en català i castellà. Impremta i Llibreria de Gregori Matas de Bodallés, Figueres (Hi ha una versió facsímil d'aquesta edició del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, de 1985).
• 1853: El amic dels llauradors o Aforismes rurals. Impremta de Josep Rius, València (Hi ha una edició facsímil de Librerías París-Valencia, del 1980).
• 1888: Higiene rural o regles de sanitat a l’ús dels homes del camp. Imp. L. Miègeville, Figueres.

Narcís Fages de Romà era un advocat de Figueres, que també va publicar molt diverses obres sobre agricultura i altres temes relacionats amb lleis i arrendaments (generalment en castellà), temes que també coneixia, però que no detallo aquí per no ser pertinents a la temàtica paremiològica.

---

Crítica

L'obra és un conjunt de recomanacions sobre pràctiques agrícoles tradicionals, recollides per l'autor a la zona de Girona (ell era figuerenc). L'obra va assolir un gran èxit i va ser reditada el 1853 a València.

Sobre la versió valenciana de l'obra, de 1853, de l'Impremta Joseph Rius (València), l'autor (anònim) diu fer-ne una adaptació al valencià del llibre "Aforismos rurales" de Narcís Fages de Romà, de Girona, que va treure en català i castellà, el 1848 [sic], cinc anys abans.

Sembla que coneixia personalment l'autor, pel que diu a la darrera nota explicativa.

L'edició facsímil de Librerías París-Valencia reprodueix l'edició de l'impremta J. Rius de València, de 1853.

A banda dels aforismes, el llibre és ric també amb anotacions sobre Agricultura.

L'article d'August Rafanell ens fa una aproximació i valoració lingüística sobre la versió catalana i castellana inicial de l'autor i la versió valenciana del traductor. Traducció que qüestiona per la poca qualitat, els castellanismes innecessaris i perquè intenta justificar una no comprensió entre diferents varietats del català inexistent en aquell moment. Sembla més una obra d'encàrrec per justificar aquest distanciament entre variants que una necessitat peremptòria de traduir una obra que es podia entendre amb normalitat a tot el domini lingüístic.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: CONCA (1987) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - FARNÉS (1913) - FORGAS (1992) - GONZÁLEZ (1988a)

Busquets (1987): Els animals segons el poble

Fitxa

Autor: Esteve Busquets i Molas

Títol: Els animals segons el poble

Any: 1987

Codi: Busquets (1987)

ISBN: 84-7304-139-9

Editorial: Ed. Millà (Barcelona)

Edició: Primera

Col·lecció: Biblioteca Popular Catalana «Vell i nou», núm. 28

Pàgines: 256

Ítems: 1.634

Biografia de l'autor

Esteve Busquets i Molas (Roda de Ter, Osona 1908 - Barcelona 1991)

Fou un periodista i escriptor català. Començà als diaris d'orientació catòlica i vinculats a la Federació de Joves Cristians «El Matí», «La Nau», «Flama» i director de «L'Avant» i del diari «Catalònia», a Tarragona el 1935.

Després de la guerra civil espanyola dirigí «Tú», òrgan de les HOAC, a Madrid. Posteriorment, va inaugurar la columna diària «Bon dia», a El Correo Catalán, primer esforç fet des del 1939 de catalanització d'una secció periodística a un diari Barcelona. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.

[Font: Viquipèdia]

---

Altres obres del mateix autor

• 1931 - Oasi
• 1934 - L'anticrist a les escoles
• 1966 - Calaixera de romanços reusencs
• 1967 - Entre vinyes i telers (La vida a Sant Llorenç Savall)
• 1969 - Plegamans
• 1969 - Montgrony, entre la història i la llegenda
• 1972 - Història de Capellades
• 1976 - Quaranta anys de periodisme barceloní. Barcelona. Ed. Pòrtic
• 1977 - La piel en el folklore. Vic: Colomer Munmany.
• 1981 - "Literatura mèdica", dins Actes del III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Lleida. Vol. II.
• 1982 - El farol de gas, testimonio de una época (1842-1966). Barcelona: Catalana de Gas y Electricidad
• 1985 - Oracions, eixarms i sortilegis. Ripoll, Edicions Maideu i Edicions Terra Nostra.
• 1987 - Els animals segons el poble. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana. Vell i nou», núm. 28.

---

Crítica

El llibre presenta monografies sobre animals, ordenades alfabèticament pel nom dels animals tractats.

No conté bibliografia.

S'ocupa tant de refranys com de frases fetes, dites i comparances. També conté endevinalles, cançons, faules, costums... Informació poc sistemàtica. Per exemple, els refranys els llista ordenats alfabèticament. Alguns els explica, altres, no.

Però és de les obres específiques sobre folklore i cultura popular referida a animals més completes.

Són també destacables les imatges que obren cada lletra de l'abecedari. semblen tretes d'alguna auca antiga.

Griñó (1981): Oficis que es perden

Fitxa

Autor: David Griñó i Rovira

Títol: Oficis que es perden

Any: 1981

Codi: Griñó (1981)

ISBN: 84-7304-061-9

Editorial: Ed. Millà

Col·lecció: Vell i nou, 24

Edició: Primera

Pàgines: 248

Ítems: 114

Biografia de l'autor

No tinc dades.

---

Altres obres del mateix autor

1976 - Remeis casolans. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 21.
1977 - Griñó i Rovira, David; Millà, Mariona (1977): Llibre dels bolets. Guia pràctica del boletaire. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 23.
1978 - L'erotisme de les flors.
1980 - "Herbolaris vuitcentistes barcelonins", dins «L'Avenç», núm. 31 (octubre de 1980).
1981 - Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 21.

---

Crítica

No és una obra paremiològica específica, però recull alguns refranys sobre els antics oficis que tracta. Conté aforismes sobre oficis que s'estan perdent i dóna força explicacions sobre aquests oficis.

Destaquen també les imatges que acompanyen els diferents apartats, tretes la majoria de l'Auca dels oficis, del S. XVIII.

També ens ofereix la clau per destriar algunes frases proverbials, d'origen incert o de les quals n'havíem perdut el referent.

Conté també una mica de bibliografia, més històrica que no pas paremiològica.

L'obra és rigorosa en els continguts i amena en la lectura.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: CORREIG-CUGAT-RIUS, (1984)

Alzamora (2008): Espigolant dins l'antigor

Fitxa

Autor: Jaume Alzamora Bisbal

Títol: Espigolant dins l'antigor

Subtítol: Refranys i dites de la nostra terra

Il·lustracions: Nicolau Casellas Flaquer

Any: 2008

Codi: Alzamora (2008)

ISBN: 978-84-2734-053-4

Editorial: Editorial Moll (Palma de Mallorca)

Edició: Primera

Col·lecció: Els treballs i els dies, núm. 53

Pàgines: 544

Ítems: 9.727

Pròleg: Miquel Sbert Garau

Biografia de l'autor

Jaume Alzamora Bisbal (Artà, 1927)

Va néixer a Artà l'any 1927. Cursà estudis al Col·legi de Sant Bonaventura, es Convent d'Artà. Als deu anys passà al Seminari Conciliar de Sant Pere (Palma) on va cursar quatre anys d'humanitats. Posteriorment estudià Peritatge Mercantil. Als devuit anys ingressà a l'exèrcit, fins als cinquanta-vuit que va passar, amb caràcter voluntari, a la Reserva Transitòria amb el grau de Comandant.

Des de ben jove sentí afecció pel món de les lletres i als desset anys feia de corresponsal literari del diari Baleares a Artà. Uns anys més tard, fou locutor de Ràdio Inca i, després de Ràdio Jaca (de la COPE). Fundacions seves són la revista Campamento a Menorca i la Revista Es Patronat (era vicepresident del Patronat de Sant Josep Obrer). El gener del 1988 fundà la revista S'Unió de s'Arenal que va dirigir durant dotze anys, amb la qual col·labora. Hi ha publicat des del juliol de l'any 1955, amb el títol Espigolant dins l'antigor, una pàgina composta per frases fetes, una teringa de refranys, i altre tant de cançons de l'avior. Des de l'any 2002 edita un Calendari parenòstic, que gaudeix d'una gran acceptació al seu poble de residència (s'Arenal) i a Llucmajor. Com a membre del Consell de Pastoral de la Parròquia de s'Arenal, va iniciar el Cicle de Conferències de Fe i Cultura. Ha estat distingit amb diverses condecoracions militars i amb la designació de membre d'honor de la Fundació Patronat Obrer de Sant Josep que el va nomenar membre d'honor.

(Tret de la pàgina de l'Editorial Moll, editora del llibre)

Joan Calsapeu, al seu blog Ucronies diu de l'autor:

Jaume Alzamora (Artà, 1927) és un home modest i treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua catalana, que s’ha passat la vida promovent l’estimació a la cultura del país, a través de revistes i conferències, en un lloc tan desavinent com S’Arenal de Mallorca. Alzamora ha compensat la manca de formació acadèmica amb una caparrudesa, una paciència i una constància que ja no són d’aquest món, i que mai li agrairem prou. La replega dels materials d'Espigolant dins l’antigor va començar –es diu aviat– l’any 1955.

---

Altres obres del mateix autor

• 2002 - Calendari parenòstic de s'Arenal-Llucmajor (anual)
• 2008 - Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra. Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• 2008 - Calendari parenòstic d'Artà

---

Crítica

Una obra farcida de saviesa popular que pren el seu títol del que duu la columna sobre fraseologia i cançons populars que l'autor escriu regularment des del 1955. Els materials estan degudament classificats per temes i indexats per mots clau, de manera que l'accés a les entrades és fàcil i ràpid.

El 1988 Jaume Alzamora fundà la revista S'Unió de s'Arenal que va dirigir durant dotze anys i en la qual ha publicat des del 1955 i amb el títol Espigolant dins l'antigor, una pàgina composta per frases fetes, una teringa de refranys, i altre tant de cançons de l'avior. En el present llibre ens ofereix, partint dels materials emprats en la seva pàgina, una extensa recopilació de 9.727 refranys i dites de la nostra terra -amb les variants corresponents-, acompanyats d'una explicació o d'una reflexió.

(Tret del blog de Sàlvia, Poesia infantil i juvenil)

Joan Calsapeu, a Ucronies, diu:

[...] un volum que recull més de deu mil refranys i dites de Mallorca, organitzats per blocs temàtics (animals, arts i oficis, astres i temps, camperoles, casa i vestit, llocs, marina i pesca, religioses i vida humana) i amb un índex de mots clau que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada (un Google de paper). La classificació del llibre segueix la pauta del Cançoner Popular de Mallorca.

[...]

El recull és magnífic. Cada refrany, o la majoria immensa d’ells, va acompanyat d’un comentari o explicació breu de l’autor per facilitar-ne la interpretació. L’obra té un valor filològic innegable, però en té un altre que és encara més gros: el caràcter metafòric de la majoria de refranys i dites els fa aptes per als usos col·loquials i literaris del segle XXI.

En una entrevista a L'Observador del Llevant de Mallorca, l'autor dóna unes quantes pistes d'on fa l'arreplega de refranys:

A jo sempre m'ha agradat la cultura nostra. Vaig començar a llegir rondalles quan era petit. Després vaig fer feina a Ràdio Inca. L'any 88 vaig fundar la revista 'S'Unió'; el Pare Joan Llabrés em va donar uns 500 refranys que ell havia recollit; gent me'n deia a jo i a la dona; d'altres apareixien a revistes de premsa forana o fins i tot consultà llibres francesos que s'ajusten al refranyer d'aquí.

En l'obra diferencia entre refranys i dites i en aquesta mateixa entrevista n'apunta la diferenciació que aplica: «El refrany podem dir és una oració que consta de dues parts; una premisa i una explicació. Una dita és més un missatge, sempre en infinitiu.»

Sobre els criteris de classificació del llibre, els grans apartats temàtics reten tribut als del Cançoner Popular de Mallorca, de Rafel Guinard i Bauçà. Així, els grans blocs temàtics són: animals; arts i oficis; astres i temps; camperoles; casa i vestit; llcos; marina i pesca; religioses; vida humana.

Pel que fa a l'ordenació temàtica dels refranys, es basa en la primera paraula clau que hi figura. Dins cadascun dels epígrafs el criteri classificador suposa l'ordenació estrictament alfabètica, prescindint únicament de l'article inicial (si n'hi ha). Es fa de manera semblant amb les dites, tot i la major dificultat que presenten.

Tant els refranys com les dites van numerats i, al final, hi figura un índex de mots clau, que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada.

---

Pròleg de Miquel Sbert i Garau

És un pròleg força extens, complet i documentat, que ens aporta informacions valuosíssimes sobre l'autor i l'obra. Comença amb un marc teòric sobre els refranys i la paremiologia i segueix amb unes notes sobre el llibre i l'autor.

Us destaco uns paràgrafs referits a l'obra i les fonts d'arreplega de l'autor.

Jaume Alzamora és un home modest, treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua del país. La seva labor d'animador sociocultural ha estat constant, principalment en els temps de la seva jubilació, i ha promogut l'estimació a la cultura del país i a la poesia en el context d'un poble turístic on la immigració té una força indubtable i la presència real de la llengua i la cultura de la terra molt poc empriu. Des de fa molts anys, pacientment, amb entusiasme i sense cap pretensió filològica o científica, ha arreplegat (de viva veu, de les múltiples lectures disperses) refranys i fraseologia (i cançons i costums i altres materials del patrimoni verbal) i els ha trascrits i guardats (i en alguns casos divulgats en publicacions periòdiques o esporàdiques).

Pel que fa específicament als refranys (i a les dites, encara que amb menor grau), hi ha dedicat esforços de recopilació, de reflexió, d'explicació, de classificació... Sense una formació filològica acadèmica, només a força de la voluntat de recrear-se i alegrar els altres, sense aturall ha dedicat hores i dies a la paremiologia mallorquina. Entestat a copsar (conservar i difondre) la significació i la màgia dels refranys i de les locucions, de les frases fetes, dels modismes... (fascinat per l'eufonia de la tira fònica i pels matisos semàntics del contingut conceptual i connotatiu) ha copiat sense treva (i no gens sistemàticament), de llibres, de revistes, de converses oïdes ençà i enllà, i llegit, un i cent cops cadascuna de les parèmies, de les dites i s'ha interrogat sobre la seva significació i l'ha intentat escriure amb la modèstia de les seves pròpies paraules, ben conscient de les seves limitacions, sense voluntat d'alliçonar sinó de compartir la seva emoció, el seu batec espiritual davant els joiells de la llengua i del pensament fets parèmia i conservats en ús pel poble.
Ell mateix ens indica, a petició nostra i de la manera senzilla i col·loquial que li és pròpia, quines han estat les fonts que ha fet servir per enllestir el recull que tenim a les mans (durant molts anys sense cap més intenció que fer-ne un compendi i publicar-ne uns quants a la revista de s'Arenal). Resulta prou aclaridor del tarannà de Jaume Alzamora el text que ens transmet per respondre la pregunta i per això convé reproduir-lo literalment: «A més dels records de la meva parla durant la infantesa i primera joventut al nadiu poble d'Artà i més tard a Manacor, Inca i en especial a Maó, hem anat espipellant o bevent dins les següents fonts: Cançons i dites que el pare Joan Llabrés i Ramis T.O.R. em va regalar, algunes de les quals foren publicades a la revista S'Unió de s'Arenal; set toms dels Arts i oficis d'antany, del P. Joan Llabrés Ramis i Jordi Vallespir; els milers de refranys i dites que en els escrits de la cinquantena de revistes de l'Associació de la Premsa Forana de Mallorca, ja implícitament o explícitament, ha aparegut i que he tengut al meu abast amb la lectura, durant uns tretze anys; Refranyer popular de Josep Pons Lluch; Dites i refranys de Joan Pons Moyà, cosí germà de la meva esposa i que en el seu dia i dins la publicació Quaderns de Ciutadella va publicar el dit autor; el bon amic Joan Barceló Bauçà amb els seus refranys, per remarcar "El Temps" a la Televisió Espanyola; els refranys apareguts dia a dia al periòdic Última Hora, encapçalant la secció "El Temps"; Les figueres mallorquines dels autors Josep Rosselló, Joan Rallo i Josep Sacarès; Antoni Llull Martí, amb el seu llibre Reflexions sobre la saviesa dels proverbis; el Diccionari català-valencià-balear, immensa font de riquesa de tot quant es refereix a la nostra cultura; Nicolau Casellas Flaquer, que me'n va deixar i regalar un bon grapat, uns quants folis, de típiques dites de les Rondalles Mallorquines; Cristòfol Carrió Sanxo, que en té emmagatzemats uns quants milers de refranys i dites nostres; una recopilació, regalada pel meu amic Biel Massot i Muntaner, director de Pòrtula, Cançons, gloses i locucions del fang, feta per Pere Escarpí i Tous; un CD d'Antoni Riera Estarellas amb Cent i tantes tonades de Mallorca; Ses nostres dites il·lustrades de Joan Lluís Fuster; el llibre 5000 refranys de nostra terra de Josep Pujol Vila; el llibre Tots els refranys catalans d'Anna Parés i Puntas; altra volta a Joan Barceló Bauçà que els diumenges al Diari Balears i a la secció "Qui dia passa", el mateix que a l'Última Hora a l'espai "Les Fronteres del Vent" ens mostra una secció del tot mallorquina; a Així xerram a Mallorca d'Antoni Riera Jaume; recollits d'antics Parenòstics. Amics i coneguts i sobretot la meva esposa, que coneixedors de la meva dèria, refrany que sentien o llegien me traspassaven, de viva veu o escrits.»

Trepat (1995): Refranys de vora mar

Fitxa

Autor: Josep-Anton Trepat i Albero

Títol: Refranys de vora mar

Dibuixos: Francesc Oller

Any: 1995

Codi: Trepat (1995)

ISBN: 84-7486-088-1

Editorial: Editorial Noray

Edició: primera (1995)

Col·lecció: El nostre mar, 2

Pàgines: 124

Ítems: 567

Pròleg: Introducció del propi autor de 5 pàgines

Biografia de l'autor

Josep-Anton Trepat i Albero (Barcelona, 1958)

«Va exercir com a docent durant uns anys abans de dedicar-se plenament a la seva vocació marinera. Va ser el 1988 quan va decidir canviar de rumb. La seva nova etapa el va dur al seguiment de regates, formant part dels equips de premsa i comunicació de la Mini-Transat, la Whitbread-Regata Volta al Món... Una de les seves grans aficions és la literatura. Actualment organitza cada any un concurs de narrativa curta sobre el mar des del Port d'Aiguadolç de Sitges. Apassionat de la vela i col·leccionista de llibres que en parlen, és un bon coneixedor de l'obra de l'escriptor anglès Patrick O'Brian. També es dedica a escriure, evidentment en relació amb el mar.»

(Tret del web Thalassa-Online, el portal del mar.

---

Altres obres del mateix autor

No l'hi conec altres obres escrites, malgrat trobar en una biografia que organitza cada any un concurs de narrativa curta sobre el mar, des del Port d'Aiguadolç, a Sitges (Garraf).

• 1995 - Refranys de vora mar (Barcelona. Ed. Noray, 1995)
  

---

Fragments de la introducció

De la breu introducció del propi autor ressalto alguns fragments estacats:

[...] Els refranys mariners han nascut dalt de les barques de pesca i dels velers de la nostra mar, i han viatjat de boca en boca, de generació en generació, de pares a fills. Alguns són tan vells com la mar, tan que n'hem oblidat l'origen.
D'altres han vingut després per contradir els primers, i, així, no és estrany trobar-ne dos que, referint-se a un mateix fet, recomanen fer coses tan oposades com la proa i la popa d'un vaixell.
Recuperar tots aquests refranys mariners de la nostra costa mediterrània ha estat difícil. I encara ho ha estat més saber quina en duia al cap el vell patró. De les explicacions o interpretacions que acompanyen els vells refranys val a dir que no sempre s'ha trobat el sentit d'aquell qui primer va inventar-lo i, per tant, es fa difícil precisar la idea original de l'autor.

[...] S'han fet moltes milles costa amunt i costa avall, preguntant, i, per sort, llibres escrits per en Joan Amades, José Gella, en Sanchis Guarner, l'Emerencià Roig a Sitges, en Xavier Garcia a Vilanova, en Ferran Canyameres, l'Esteve Fàbregues... han deixat senyes prou clares per trobart, fent una bona enfilació, el calador de la pesca.

Sempre que ha estat possible, s'indica el lloc on hi ha constància que el refrany és de la zona. Això no vol dir, és clar, que sigui patrimoni exclusiu d'aquell indret.

[...] Un altre aspecte que s'ha intentat respectar ha estat la grafia original ─gairebé gens normalitzada, si la comparem amb el català que parlem avui─ prenent com a bona la que hem recollit escrita.

[...] Aquest llibre de refranys inicia la navegació amb una referència als mesos de l'any, on constatareu l'afecció i la tradició que té la gent de mar a comptar els dies a partir de sants i verges. El segon bloc s'endinsa pels camins perillosos de la predicció meteorològica, fent una navegació amb la costa a sotavent. El capítol inclou refranys meteorològics que fan referència a punts geogràfics de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. La tercera part del llibre està reservada a refranys fruit de l'experiència viscuda pels llops de mar. En darrer lloc, com si no recordessin que existeixen ─seguint consells d'un patró a qui se li eriçaven els pèls del clatell quan es parlava d'elles a bord─ hem recollit els refranys que parlen de dones.

---

Crítica

És un petit recull de refranys sobre el mar i aspectes relacionats.

Conté força bibliografia (unes 30 referències prou variades) sobre el tema mariner i meteorològic i estan agrupats per temes.
Aquests temes generals d'agrupació són:

• La roda de l'any
• Parlem del temps
• Consells i sentències de vells llops de mar

Lingüísticament és força deficient, amb faltes d'ortografia i poca claredat en els criteris de manteniment o correcció dels refranys. Es denota doncs, la poca formació lingüística de l'autor o la manca d'una revisió seriosa i crítica. De totes maneres es valora molt positivament que l'autor sigui un bon coneixedor del tema tractat, un bon especialista.

Les explicacions són poc curoses i sovint relaten experiències o "batalletes" de l'autor. Al final prova d'inventar-se uns pocs refranys, encara que no amb gaire fortuna.

---

Mireu també

Sàlvia, al seu blog Poesia infantil i juvenil, n'ha fet també una recensió: Llibres de refranys mariners / Libros de refranes del mar

Farràs (1998): Ribera amunt són les boniques

Fitxa

Autor: Elvira Farràs i Muntó

Títol: Ribera amunt són les boniques

Subtítol: Refranys i dites de l'Alt Pirineu català

Any: 1998

Codi: Farràs (1998)

ISBN: 84-88294-90-6

Editorial: Garsineu Edicions (Tremp)

Edició: Primera

Col·lecció: La Cullereta. Home i societat, 12

Pàgines: 179

Ítems: 4142 (FARRAS.DBF)

Pròleg: Anna Martí i presentació de Ramona Violant.

Biografia de l'autor

Elvira Farràs i Mundó (1923)

Va néixer a la Seu d’Urgell l’any 1923. Ha treballat durant trenta-dos anys com a catedràtica d’Història a l’Institut de la Seu, i un altre any a l’Institut Albéniz de Barcelona. L’any 1992 va rebre la Medalla Francesc Macià en reconeixement a la seva tasca docent. És una de les persones que més bé coneix la història de la Seu, els seus costums i els seus veïns. Ha vetllat durant anys per la preservació i la difusió del Ball Cerdà com a dansa tradicional de la ciutat. És un punt de referència essencial de la cultura urgellenca. Ha publicat diversos articles en revistes com ara Església d’Urgell i Pirineu Actual i en programes de les festes majors de la Seu i de Castellciutat i de les celebracions de Sant Sebastià i Sant Antoni.

[Tret de Comunitat Rural de l'Alt Urgell: Cultura, gent d'art].

---

Altres obres del mateix autor

• 1998 - Ribera amunt són les boniques. Refranys i dites de l'Alt Pirineu català. Garsineu Edicions (Tremp)

No tinc constància de cap altra obra de l'autora.

---

Crítica

És un recull temàtic de refranys i dites de l'alt Pirineu català, recollides a través d'informants d'allà. També recull algunes cançonetes, dites tòpiques, malnoms, oracions i formuletes.

L'obra s'estructura en 10 apartats temàtics ben diferenciats:

1. L'ésser humà
2. Les jornades de la vida
3. El món econòmic i laboral
4. El món natural
5. El món sobrenatural
6. Dites, dicteris i cançonetes geogràfiques
7. Malnoms
8. Els manllevats
9. Cançons
10. Oracions i formuletes

No té menció de bibliografia, cosa que trobem a faltar i té una introducció prou interessant de Ramona Violant.

D'aquesta presentació de Ramona Violant vull destacar alguns fragments que ens donen pistes de l'elaboració i els criteris recopilatoris de l'obra:

El recull [...] és una valuosa aportació a la recol·lecció i localització dels refranys catalans, elaborat al llarg de molts anys de la vida de la seva autora, aplega un bon nombre de refranys, dites, cançons, oracions, malnoms, recollits per terres del Pallars, l'Alt Urgell, la cerdanya i Andorra -amb un gran predomini del refranyer, del qual ens ofereix una rica mostra de temes ben diversos.

[...] Aquest recull apareix completat amb una sèrie de dites, malnoms, cançons, oracions, formuletes, etc. en la major part de casos, amb unes connotacions locals populars divertidíssimes que constitueixen una bona mostra de la riquesa d'una part del nostre patrimoni cultural que, malauradament, desapareix dia a dia.

Especialment interessants les dites, dicteris i cançonetes geogràfiques, com també els malnoms dels habitants d'aquestes contrades: són dites molt concretes de difícil localització si no són recopilades en reculls locals com el present.

També cal destacar que els més de 4.000 refranys que recull Elvira Farràs en aquest recull poden rebre l'etiqueta geogràfica de "dits o sentits a l'alt Urgell", perquè els ha recopilat durant anys d'informadors diversos de la zona.

---

El citen com a bibliografia utilitzada