dilluns, 13 d’abril del 2009

Prats-Cervera-Manent (2008): Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

Fitxa

Autor: Prats i Sobrepere, Joan; Cervera i Batariu, Joan; Manent i Segimon, Albert

Títol: Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

Any: 2008

Codi: Prats-Cervera-Manent (2008)

ISBN: 978-84-936525-0-0

Editorial: Editorial Fonoll, de Juneda

Edició: Primera (desembre de 2008)

Col·lecció: Quaderns, 9

Pàgines: 75

Ítems: 123

Biografia dels autors

Segons dades que facilita la mateixa editorial:

Joan Prats i Sobrepere (Reus, 1940)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (amb l'especialitat de Romàniques) i catedràtic de Llengua i literatura catalanes. Té algunes publicacions dialectals, onomàstiques i folklòriques, com per exemple, Toponímia del terme i del poble d'Arbolí (1980, accèssit del Premi Josep Iglésies), i col·laboracions a les revistes «Quaderns de Capafonts», «Revista de recerca i divulgació» i «Onomàstica».

En un altre àmbit, ha fet estudis sobre autors catalans moderns (Salvador Espriu, DOmènec Guansé o Àngel Guimerà, entre d'altres) i de literatura comparada. Així mateix, ha publicat diversos llibres de text sobre la seva especialitat i és també l'autor de la novel·la L'illa afortunada (2006, premi Pere Calders)


Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili, Literatura catalana en debat, Del Noucentisme a l'exili, El molí de l'ombra o El llop a Catalunya.

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995) o del Maresme (1996), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català. També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.


Crítica

Com deia anteriorment, aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

Entre aquest cabal lèxic, hi ha més d'un centenar de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 4 apartats:
  1. Núvols i boires
  2. Vents
  3. Altre vocabulari relacionat amb la meteorologia
  4. Altres parèmies i mostres de folklore i llenguatge popular
Cada terme s'estructura de la manera següent:
  • Denominació simple amb les variants de gènere i nombre (en negreta)
  • Explicació del terme
  • Pobles on ha aparegut
  • Sintagma, frase o parèmia literal recollida, que contextualitza el terme i afegiment d'algun detall interessant
La introducció, de Joan Prats i Sobrepere, és molt interessant, perquè ofereix amb detall la metodologia emprada per obtenir les informacions, com demana qualsevol treball de camp de dialectologia mínimament seriós, a banda de fornir informacions pertinents de la comarca de les Garrigues.

Encapçala l'obra un pròleg de Joan Bellmunt i Figueras, del qual m'agradaria ressaltar alguns fragments:
[...]

Aquest treball és un d'aquells serveis que es fan al país, a les Garrigues, i en especial als habitants que configuren la comarca i que mai s'oblidarà. Perdurarà en el temps. [...]

El present treball és un fragment de la vida i una pàgina de la història mil·lenària del nostre poble, que ara, en tindre'l a les mans, em recorda i em fa reviure la frase de Faust: «Allò que vas heretar dels teus pares, afanya't per posseir-ho».

Els nostres padrins i els nostres pares ─de cada poble─ eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món de la meteorologia els feia veritablement savis en aquest àmbit.

[...]

En Joan Prats, Joan Cervera i Albert Manent ens ho fan avinent amb senzillesa, planerament, això sí, amb tota l'estima. L'estima que ells senten per aquesta terra, per aquests pobles, per tots els homes i dones que hi fan glatir la vida en l'avui i en l'ahir.

Ens ho fan avinent, no en termes d'estudis erudits o científics, sinó que el llenguatge emprat és la llengua del i per al poble.

[...]

Aquest vocabulari sobre boires, núvols, vents, lluna o aigua, ha mantingut, de manera global, un gran valor educatiu. I no parlo del nostre temps, o d'unes quantes generacions enrere, sinó que ha estat una constant en el decurs del temps. Com a exemple, diguem que Plató, l'eximi filòsof grec, considerava com a causa de la mala educació del seu temps l'abandó en què hom havia deixat les rondalles i les tradicions, i recomanava que les utilitzessin com el millor mitjà per a educar la joventut i per a ben pujar els fills. Parteni de Nicea, el mestre de Virgili, fou qui primer va recollir la dimensió de la cultura popular, del parlar i fer del poble, com a element educatiu i pedagògic. L'escola d'aleshores era com una mena de sessió de narracions, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüencies i ensenyaments. [...]