Grup Flaix (2009): Diccionari del català col·loquial. Dubtes davant del micròfon

Fitxa

Autor: Grup Flaix

Títol: Diccionari del català col·loquial. Dubtes davant del micròfon

Any: 2009

Codi: Grup Flaix (2009)

ISBN: 978-84-412-1841-3

Editorial: Enciclopèdia Catalana

Edició: Primera

Col·lecció: «Diccionaris d'Enciclopèdia Catalana»

Pàgines: 397

Ítems:

Pròleg:

Biografia de l'autor

És una obra col·lectiva, del Departament d'Assessorament Lingüístic del Grup Flaix, responsables de les emissores Flaix FM i Ràdio Flaixbac, coordinat per Jaume Salvanyà, a partir de les correccions i esmenes que des de l'esmentat departament feien als professionals de les emissores d'aquest grup radiofònic.

Han revisat la correcció de les propostes d'aquesta obra Carles Riera i Josep Ruaix.

Conté una bibliografia detallada de les obres consultades i utilitzades per comprondre aquest diccionari.

---

Crítica

El català col·loquial actual resta molt interferit per les solucions preses del castellà (i l'anglès o el francès, encara que en menor mesura). Potser per això Màrius Serra arriba a dir que l'argot jove del català d'avui és l'espanyol. Però aquestes interferències no són sempre necessàries, perquè la llengua catalana té solucions pròpies per resoldre aquestes situacions lingüístiques.

El Diccionari del català col·loquial és un recull d'unes 2.400 paraules i expressions que acostumen a generar dubtes sobre la seva correcció i que, sovint, són calcs del castellà. Vol aportar solucions genuïnes a dubtes del català que ara es parla, a la llengua del carrer, al català col·loquial. I l'obra va adreçada tant a professionals dels mitjans de comunicació, com als mateixos parlants del català, interessats per fer servir una llengua moderna però pulcra.

Com detallen a la introducció i instruccions d'ús del diccionari, hi trobarem informació fonètica, de morfologia, de sintaxi, semàntica i, sobretot, de lèxic i de locucions i fraseologia.

I classifiquen les entrades en tres tipus diferents:

• Incorrectes.
• Correctes, però que poden plantejar dubtes. Es diferencia entre les solucions recollides a la normativa (DIEC2, GDLC i Cercaterm) o recollides en obres complementàries de la normativa (DCVB, GD62, etc.).
  
• Correctes, però de les quals es dóna alguna informació addicional.

L'obra es basa gairebé exclusivament en l'oral estàndard oriental i, com diu Joan Calsapeu, desestima moltes solucions possibles que ofereixen els parlars valencians o balears, per exemple.

I no sempre és fàcil trobar, dins el mateix registre i amb la mateixa expressivitat, frases, sentències o expressions vives i equivalents. Però cal no defallir en l'intent.

L'autor del diccionari, Jaume Salvanyà, explica que alguns dels errors més comuns són 'pillar', en lloc d'agafar, 'mogollón', en lloc de pila o fotimer, o 'cutre', en lloc d'atrotinat o de pa sucat amb oli. El diccionari també proposa alternatives a moltes altres expressions com: 'agafar el tranquillo', 'agobiar', 'aixecar ampolles', 'callar la boca', 'algun que altre', 'apetxugar', 'baixon', 'hortera', 'no tenir desperdici', que tenen la seva equivalència correcta al català.

És una eina més que cal sumar a les moltes eines normatives que ja podem consultar actualment i a algunes de prou específiques i interessants, com el Vocabulari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles (Ed. Millà, 1978) o el Diccionari del català popular i d'argot de Joaquim Pomares (Ed. 62, 1997) o el Diccionari de renecs i paraulotes de Pere Verdaguer (E. Trabucaire, 1999).

La llengua evoluciona dia a dia, registre a registre, i cal estar amatents a dotar-la de la naturalitat i les expressions prou genuïnes perquè no resulti només deutora de préstecs, manlleus i interferències.

---

Altres ressenyes

20090319 - Anna Abella - El Periódico - Enciclopèdia reuneix el català col·loquial en un diccionari.
20090319 - Lluís Llort - Avui - Alternatives a les castellanades.
20090319 - Cultura21 - Enciclopèdia Catalana i el Grup Flaix presenten un diccionari de català col·loquial.
20090320 - Vilaweb - Miquel Calçada: "Cal més respecte a la llengua que parlem".
20090320 - Vilaweb TV - Miquel Calçada: "Cal més respecte a la llengua que parlem".
20090320 - Vilaweb TV - Jaume Salvanyà: "i pillar, ni cutre, ni mogollón".
20090402 - Joan Calsapeu - Ucronies - Diccionari del català col·loquial.
20090429 - Albert Pla Nualart - Avui - El català col·loquial.
20090504 - Joan Abril Español - El Punt - Dubtes de català col·loquial.
El singular digital - Un nou diccionari proposa canviar "ninyato" per "nen consentit".
Llengua i ús, núm. 45 (2009) - Ressenya.

Bartrina (1881): La meteorologia popular

Fitxa

Autor: Joaquim M. Bartrina d'Aixemús

Títol: La meteorologia popular

Any: 1881

Codi: Bartrina (1881)

ISBN: 84-87580-12-2

Editorial: Arxiu Històric Municipal de Reus i Carrutxa

Edició: Primera (facsímil). 2001

Pàgines: 39

Ítems:

Pròleg: Introducció a cura de Salvador Palomar, Montserrat Flores i Ferran Sugranyes

Biografia de l'autor

Joaquim M. Bartrina d'Aixemús

Va néixer a Reus el 26 d'abril de 1850. Estudià el batxillerat a les Escoles Pies, però deixà els estudis. No acabà el batxillerat fins a la Revolució de Setembre quan, aprofitant la llibertat d'ensenyament va obtenir el títol a l'Institut Provincial de Tarragona.
Ja de molt jove va començar a escriure i a publicar. Tots els diners que tenia ─comenta el seu amic Josep Maria Folguera─ els emprava en adquirir llibres, principalment poesia i teatre.
Va ser membre actiu del Centre de Lectura i va col·laborar en publicacions periòdiques com La Redención del Pueblo, Las Circunstancias o El Crepúsculo.
El 1876, per raons del negoci del seu pare, anà a viure a Barcelona, Allí va col·laborar en publicacions com El Diluvio, La Gaceta de Catalunya o La Renaixença, i a revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia.
Va fer amistat amb Valentí Almirall i fou un dels fundadors de l'Ateneo Libre.
La vida a Barcelona va aguditzar la malaltia amb què havia sortit de Reus, i va morir el 4 d'agost de 1880, a causa d'una tuberculosi.

[Extret de la Introducció de l'edició facsímil de l'edició de J. Sardà de 1881, feta per l'Arxiu Històric de Reus i Carrutxa, el 2001]

Bartrina té també una certa obra literària, poètica i teatral, de la qual no ens ocuparem en aquesta recensió. Podeu consultar la seva biografia a l'Enciclopèdia Catalana o a la Wikipèdia.

---

Altres obres del mateix autor

- 1881 - La meteorologia popular [ES] i [CA]
- 1881 - Obras en prosa y en verso, antología de J. Sardá [ES]

---

Crítica

Si hem de fer cas al que remarca Jaume Sardà a l'antologia de l'autor, Obras en prosa y verso, pel que fa a l'interès de Bartrina envers la literatura popular, la Meteorologia popular no és l'única mostra que en tenim. També redactava amb «una gràcia especial [...] els bàndols o programes de Carnaval, plens de sàtires polítiques, especialment locals, que no deixaven de tenir mèrit literari».

A La Renaixença també hi publicà alguns articles sobre música popular, com per exemple la interpretació que fa de la cançó La lluna, la pruna.

Els seus treballs sobre meteorologia i medicina populars, inacabats, com apunta en la introducció de l'obra, són contemporanis als d'un altre reusenc interessat pels mateixos temes, i també resident a Barcelona a la mort de Bartrina: Cels Gomis i Mestre. Casualitat? Continuador l'un de l'altre? Qui de qui?

Sembla que la diferència de tractament dels materials entre Gomis i Bartrina és notable, ja que Bartrina tot just sembla iniciar el tema amb aquest tractat. I com bé apunten els autors de la Introducció de l'edició facsímil de 2001, Cels Gomis li retreu a l'amic Bartrina que no esmenti la procedència dels aforismes que recull, la qual cosa de vegades no permet tenir en compte les condicions locals ni acotar la validesa de la parèmia, fins al punt que una forisme que és cert en una contrada no ho és en una altra.

La prematura mort de Bartrina escapça de ple una línia iniciada amb una obra prou prometedora en aquest àmbit.

Sobre l'obra, a banda de la recopilació de J. Sardà el 1881 i l'edició facsímil del 2001, l'he trobat reproduïda a la revista La Renaixensa, any XI, 1881, p. 414-434, sota el mateix títol de La meteorologia popular, traduïda al català, tal com apuntava Sebastià Farnés en la bibliografia de la seva Paremiologia catalana comparada (1913).

Amb la Meteorologia popular l'autor vol «evidenciar el bon sentit pràctic del poble, contingut íntegre en les seves locucions, refranys i costums».

Sembla que el tractat que pensava desenvolupar Bartrina havia d'ocupar els següents apartats, com consta en un esborrany de paper que va esbossar:

—I. Història de la predicció del temps. Sa antiguitat. Lenormand. Sa universalitat. Los bruixots en Espanya. Sa trasformació en los factors d' almanachs. Quevedo, Villarroel, Yagüe. Persistència d'algunes pràctiques supersticioses per produir vent, pluja i altres fenòmens meteorològics.
—II. Gener.
—III. Febrer.
—IV. Març.
—V. Abril.
—VI. Maig.
—VII. Juny.
—VIII. Juliol.
—IX. Agost.
—X. Setembre.
—XI. Octubre.
—XII. Novembre.
—XIII. Desembre.
—XIV. Pronòstics trets de la lluna.
—XV. Pronòstics trets dels aspectes del cel, dels meteors, del foc de Sant Telm, dels animals i de les plantes.
—XVI. Supersticions nàutiques.
—Conclusió.

Una mica diferent de l'esquema que presenta aquest tractat:

—I. Refranys i locucions populars referents als dotze mesos de l'any
—II. Pronòstics trets dels aspectes del cel, dels animals, de les plantes, etc.
—III. Supervivència d'algunes pràctiques supersticioses per produir la pluja, el vent i altres fenòmens meteorològics

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Farnés (1913) - Amades (1951a)

Manent-Cervera (2006): Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

Fitxa

Autor: Manent i Segimon, Albert; Cervera i Batariu, Joan

Títol: Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

Any: 2006

Codi: Manent-Cervera (2006)

ISBN: 84-9779-403-6

Editorial: Pagès Editors, de Lleida

Edició: Primera (2006)

Pàgines: 72

Ítems: 70

Prefaci: Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas

Biografia dels autors

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, Maresme, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan F. Cabestany, amb qui coincidí a la universitat, va ser un dels redactors de la revista literària clandestina de la Facultat de Lletres, Curial (1949-1951). POsteriorment es va llicenciar en filologia catalana i ha estat director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili (1976), Literatura catalana en debat (1969), Del Noucentisme a l'exili (1997), El molí de l'ombra (1986) o El llop a Catalunya (2004).

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995), del Maresme (1996), Ribera d'Ebre, Terra Alta (1997), Penedès (1998), Barcelonès (1999) o Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

També ha estat director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting i tècniques d'expressió oral i escrita. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.

---

Crítica

Aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums, i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic popular sobre noms de núvols, boires i vents a la comarca de l'Urgell, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

En total són 199 noms de núvols i boires i 38 de vents. I entre aquest cabal lèxic, hi ha una setantena de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit. Una gran majoria són variants del Bassetes al cel, aigua a la terra.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 2 apartats genèrics:

1. Núvols i boires
2. Vents

Hi ha un prefaci de Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas que ens situa en l'entorn de l'Urgell i de la capital, Tàrrega. I ofereix una crònica, o visió molt particular del pas d'Albert Manent i de la seva metodologia per a la recollida de dades.

El pròleg dels autors dóna pistes també de la metodologia, la bibliografia emprada i consultada i de les dades bàsiques del volum que comentem. M'agradaria ressaltar alguns fragments:

Quan vaig encetar aquests reculls em vaig adonar que només hi havia dos llibres que n'arreplegaven. Un és Astronomia i meteorologia populars, publicat al "Butlletí de Dialectologia Catalana" el 1930 i reeditat per l'editorial El Mèdol de Tarragona el 1993. L'altre és l'obra de Cels Gomis Meteorologia i agricultura populars (1888), reeditat per Altafulla el 1998. [...]

Com a fet sorprenent torno a escriure que, com en totes les comarques, el vuitanta per cent de les paraules o dels conceptes nous recollits a l'Urgell, no figuren al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

Finalment, en la introducció de l'apartat dels noms populars dels vents a l'Urgell també ens donen pistes de la bibliografia consultada:

En realitat els grans vents són pocs i prou coneguts a través de l'anomenada "Rosa dels vents", però l'imaginari popular els dóna noms diferents segons les comarques i encara hi ha vents molt locals, de volada curta, però arrelats en la memòria popular. Per això s'explica que Antoni Griera el 1914 publiqués un recull de més de quatre-cents vents al "Butlletí de Dialectologia Catalana" (juliol-desembre). [...]

Sobre la denominació dels vents hi ha poca bibliografia, però cal citar-ne dos textos d'alt nivell: Els vents segons la cultura popular (Editorial Barcino, 1952) de Manuel Sanchis Guarner, i el de Josep Lluís Valls, Els vents dels pescaires cotlliurencs, publicat dins Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni Maria Badia i Margarit, volum III (Abadia de Montserrat, 1996), pàgs. 271-287.

[...]

Fóra bo recollir, tant com es pugui, articles referits a vents locals. Crec que mereix ésser esmentat el de Josep Maria Pons i Guri, que estudià dotze vents a la seva vila i ho reflectí en un article que es publicà a Arenys, Vida parroquial (números 276 i 277 del novembre de 1969).

Romaní (2009): Diccionari del vi i del beure

Fitxa

Autor: Joan Maria Romaní Olivé

Títol: Diccionari del vi i del beure

Any: 2009

Codi: Romaní (2009)

ISBN: 978-84-9791-447-5

Editorial: Cossetània Edicions (Valls)

Edició: Primera

Pàgines: 352

Ítems: 655

Biografia de l'autor

Joan Maria Romaní Olivé (1952)

Segons dades de l'Editorial:

Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona ha estat ajudant de miniaturista, professor de català i corrector editorial. El 1981 va entrar a treballar a la Secretaria de Política Lingüística, com a sociolingüista, i des del 2005 fa de tècnic de publicacions i difusió al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

Com ell mateix diu a la contraportada del diccionari del 1998, és aficionat al vi des de l'any 1991, com a conseqüència de fer la correcció d'un llibre de vins.

---

Altres obres del mateix autor

1998 - Diccionari del vi i del beure. Barcelona: Edicions de la Magrana.

---

Crítica

És un diccionari d'uns 2.500 termes en català, amb els equivalents, no sistemàtics, en castellà, anglès i francès. A més de les definicions, inclou un apartat de refranys ordenats temàticament, un vocabulari temàtic, els índexs de termes en castellà, francès i anglès, i adreces d’entitats relacionades amb el món del vi.

L’arbre de camp d’aquest diccionari abasta el cicle de les begudes des del seu origen fins al seu consum.

És una segona edició revisada i ampliada del diccionari que va publicar el 1998 a Edicions de la Magrana. Ampliat quant a contingut i quant a materials i annexos oferts: l'obra de 1998 constava només del cos del diccionari i una succinta bibliografia, sense índexs, apartat de refranys ni adreces d'entitats vitivinícoles.

El to de l'obra és divulgatiu, sense que això vagi en detriment del rigor del diccionari.

Pel que fa a l'apartat de refranys, és un recull temàtic de poc més de 600 refranys, classificats en 19 apartats prou dispersos, com per constituir un arbre temàtic una mica desigual. Els sis primers temes són els més directament relacionats amb el cicle de l'elaboració del vi (el medi, les tasques al camp, el curs de l'any, elaboració i conservació, comercialització i característiques del vi) i té un gruix i una importància cabdal l'apartat sobre el curs de l'any.

L'autor també acompanya l'inici de cada lletra del diccionari amb un refrany que comença per aquella lletra: 24 refranys coincidents amb els que ja incorporava l'edició de 1998.

Recordo que cap a l'any 1997 vam anar il·lusionats al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, dependent de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb un projecte de refranyer sobre el vi, amb un vocabulari sobre tots els procediments artesanals i el vocabulari històric relacionat amb la viticultura sota el braç... i ens el vam haver de tornar a endur, com qui diu, perquè el funcionari que ens va atendre en aquells moments ens va dir que no hi havia diners per res que no fos música i dansa en aquells moments.

Desànim i desil·lusió envers les institucions que ens governen va ser el que en Joan Vilaseca i jo mateix ens vam endur en aquell moment. I el projecte resta tancat en un calaix esperant temps millors... o disposar d'un poquet de temps per desenvolupar-ho i donar-li forma. Sembla que Joan Maria Romaní va tenir una mica més de sort i el llibre va disposar d'uns fons de subvenció que sempre ajuden a desenvolupar una obra de recerca.

---

Mira també

Fitxa de Cossetània Edicions i tast en pdf de 17 pàgines.
2009-02-20 - Sala de premsa de Cossetània
2009-02-20 - Article a Tot Tarragona.cat
2009-02-25 - Recensió a l'Illa dels llibres
2009-02-26 - Apunt al blog Vols llegir?
2009-02-27 - Article a El Punt.cat
2009-02-27 - Reportatge a Vadevi.cat
2009-02-28 - Sala de premsa de Cossetània
2009-03-18 - Ressenya al Gazophylacium.

Prats-Cervera-Manent (2008): Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

Fitxa

Autor: Prats i Sobrepere, Joan; Cervera i Batariu, Joan; Manent i Segimon, Albert

Títol: Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

Any: 2008

Codi: Prats-Cervera-Manent (2008)

ISBN: 978-84-936525-0-0

Editorial: Editorial Fonoll, de Juneda

Edició: Primera (desembre de 2008)

Col·lecció: Quaderns, 9

Pàgines: 75

Ítems: 123

Biografia dels autors

Segons dades que facilita la mateixa editorial:

Joan Prats i Sobrepere (Reus, 1940)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (amb l'especialitat de Romàniques) i catedràtic de Llengua i literatura catalanes. Té algunes publicacions dialectals, onomàstiques i folklòriques, com per exemple, Toponímia del terme i del poble d'Arbolí (1980, accèssit del Premi Josep Iglésies), i col·laboracions a les revistes «Quaderns de Capafonts», «Revista de recerca i divulgació» i «Onomàstica».

En un altre àmbit, ha fet estudis sobre autors catalans moderns (Salvador Espriu, DOmènec Guansé o Àngel Guimerà, entre d'altres) i de literatura comparada. Així mateix, ha publicat diversos llibres de text sobre la seva especialitat i és també l'autor de la novel·la L'illa afortunada (2006, premi Pere Calders)

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili, Literatura catalana en debat, Del Noucentisme a l'exili, El molí de l'ombra o El llop a Catalunya.

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995) o del Maresme (1996), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català. També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.

---

Crítica

Com deia anteriorment, aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

Entre aquest cabal lèxic, hi ha més d'un centenar de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 4 apartats:

1. Núvols i boires
2. Vents
3. Altre vocabulari relacionat amb la meteorologia
4. Altres parèmies i mostres de folklore i llenguatge popular

Cada terme s'estructura de la manera següent:

• Denominació simple amb les variants de gènere i nombre (en negreta)
• Explicació del terme
• Pobles on ha aparegut
• Sintagma, frase o parèmia literal recollida, que contextualitza el terme i afegiment d'algun detall interessant

La introducció, de Joan Prats i Sobrepere, és molt interessant, perquè ofereix amb detall la metodologia emprada per obtenir les informacions, com demana qualsevol treball de camp de dialectologia mínimament seriós, a banda de fornir informacions pertinents de la comarca de les Garrigues.

Encapçala l'obra un pròleg de Joan Bellmunt i Figueras, del qual m'agradaria ressaltar alguns fragments:

[...]

Aquest treball és un d'aquells serveis que es fan al país, a les Garrigues, i en especial als habitants que configuren la comarca i que mai s'oblidarà. Perdurarà en el temps. [...]

El present treball és un fragment de la vida i una pàgina de la història mil·lenària del nostre poble, que ara, en tindre'l a les mans, em recorda i em fa reviure la frase de Faust: «Allò que vas heretar dels teus pares, afanya't per posseir-ho».

Els nostres padrins i els nostres pares ─de cada poble─ eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món de la meteorologia els feia veritablement savis en aquest àmbit.

[...]

En Joan Prats, Joan Cervera i Albert Manent ens ho fan avinent amb senzillesa, planerament, això sí, amb tota l'estima. L'estima que ells senten per aquesta terra, per aquests pobles, per tots els homes i dones que hi fan glatir la vida en l'avui i en l'ahir.

Ens ho fan avinent, no en termes d'estudis erudits o científics, sinó que el llenguatge emprat és la llengua del i per al poble.

[...]

Aquest vocabulari sobre boires, núvols, vents, lluna o aigua, ha mantingut, de manera global, un gran valor educatiu. I no parlo del nostre temps, o d'unes quantes generacions enrere, sinó que ha estat una constant en el decurs del temps. Com a exemple, diguem que Plató, l'eximi filòsof grec, considerava com a causa de la mala educació del seu temps l'abandó en què hom havia deixat les rondalles i les tradicions, i recomanava que les utilitzessin com el millor mitjà per a educar la joventut i per a ben pujar els fills. Parteni de Nicea, el mestre de Virgili, fou qui primer va recollir la dimensió de la cultura popular, del parlar i fer del poble, com a element educatiu i pedagògic. L'escola d'aleshores era com una mena de sessió de narracions, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüencies i ensenyaments. [...]