Fages de Romà (1853): El amic dels llauradors o Aforismes rurals

Fitxa

Autor: Narcís Fages de Romà

Títol: El amic dels llauradors o Aforismes rurals

Any: 1853

Codi: Fages (1853)

ISBN:

Editorial: Impremta J. Rius de València

Edició: Facsímil (1980) de Librerías Paris-Valencia

Pàgines: 172

Ítems: 436

Biografia de l'autor

Narcís Fages de Romà (1813-1884)

A l'Enciclopèdia Catalana trobem algunes dades d'aquest autor:

Jurisconsult i agrònom. Fundador de la Societat d'Agricultura de l'Empordà (1845), el 1849 fou nomenat comissari d'agricultura de la província de Girona. Fundà les revistes agrícoles "El Bien del País" (1845-49) i "La Granja" (1850-55). Publicà nombrosos llibres sobre problemes agrícoles; cal destacar-ne els Aforismes rurals (1849), que tingueren una gran popularitat. El seu fill, Carles Fages i de Perramon, fundà i dirigí la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de l'Empordà i la revista "El Ampurdán" (1849-85).

August Rafanell publica "A propòsit d'una traducció valenciana dels Aforismes rurals de Narcís Fages de Romà", dins la revista «Caplletra», núm. 3 (tardor de 1988), pàg. 83-94, un estudi molt rigorós sobre la versió valenciana de 1853 dels Aforismes rurals. En destaco alguns punts importants:

[...] A l’any 1849 veia la llum a la impremta de Gregori Matas de Bodallés, a Figueres, una Cartilla rural en aforismes catalans escrita en octosíl·labs apariats pel notari empordanès Narcís Fages de Romà. Aquell mateix any apareix també a les premses de Matas de Bodallés una edició castellana de l’obra amb el títol Aforismos rurales. Quatre anys després, al 1853, sortia a la impremta de Josep Rius, a la ciutat de València, El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composts en catalá i castellá per D. Narcís Fages de Romà y traduits al valensiá per un Amic dels Llauradors. Per tal de completar el repertori de versions d’aquesta intranscendent i tot sigui dit de passada, força insulsa obreta, convé esmentar la traducció que al 1854 en féu al francès Lluís Fabre, professor del Col·legi de Perpinyà, en la qual es fa constar que el text base utilitzat ha estat tan sols el català.

[...] Els biògrafs de Narcís Fages de Romà ressalten el seu prestigi reconegut arreu com a advocat de tendència liberal i republicana, el qual justifica en bona part la seva defensa en el procés que se seguí contra Abdó Terradas al 1842. En aquest sentit, la Cartilla se’ns presenta un poc discordant amb la línia ideològica del seu autor en tant que recolza en una estètica conservadora evident i com a mínim retardatària. Si bé no volem entretenir la nostra atenció ací en els aspectes més, diguem-ne, de contingut dels aforismes, sí que val la pena de remarcar la bel·ligerància que traspuen aquests versos envers la industrialització i el món urbà en general i l’exaltació dels valors més pintorescos i seculars del món pagès.

[...] El cas és que, tot i el pseudònim, l’edició valenciana es tanca amb unes notes en castellà a tall d’epíleg que van signades amb les sigles R. J. B. Com ja han apuntat diversos autors, la personalitat amagada darrere d’aquestes inicials es correspon amb la de l’arxiver valencià Romà Josep Brusola Briau, autor de Valencia antes de Aníbal, que comptava de ser el tom primer d’unes projectades Observaciones históricas sobre la ley del Reino de Valencia (Madrid 1876).

[...] Els Aforismes rurals de l’Amic dels Llauradors no són ni de molt una traducció literal de l’original català ni del castellà. L’afirmació de l’informe de la Real Sociedad segons la qual som davant d’una veritable traducció, amb tots els ets i uts, fa pensar ben bé en una interessada -i doncs ideològica- presa de partit en favor de la no-catalanitat ni, per consegüent, castellanitat del text valencià, o bé en una ampliació del camp semàntic del concepte “traducció”. Fet i fet, les dues possibilitats són del tot compatibles. Així les coses, la majoria dels aforismes catalans i castellans apareixen al text valencià sota una forma completament nova. Aquestes innovacions afecten tant la morfosintaxi com el lèxic. Tot i això, encara resten bastants aforismes que conserven el sentit literal de la traducció.

---

Altres obres del mateix autor

• 1849: El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composta en català i castellà. Impremta i Llibreria de Gregori Matas de Bodallés, Figueres (Hi ha una versió facsímil d'aquesta edició del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, de 1985).
• 1853: El amic dels llauradors o Aforismes rurals. Impremta de Josep Rius, València (Hi ha una edició facsímil de Librerías París-Valencia, del 1980).
• 1888: Higiene rural o regles de sanitat a l’ús dels homes del camp. Imp. L. Miègeville, Figueres.

Narcís Fages de Romà era un advocat de Figueres, que també va publicar molt diverses obres sobre agricultura i altres temes relacionats amb lleis i arrendaments (generalment en castellà), temes que també coneixia, però que no detallo aquí per no ser pertinents a la temàtica paremiològica.

---

Crítica

L'obra és un conjunt de recomanacions sobre pràctiques agrícoles tradicionals, recollides per l'autor a la zona de Girona (ell era figuerenc). L'obra va assolir un gran èxit i va ser reditada el 1853 a València.

Sobre la versió valenciana de l'obra, de 1853, de l'Impremta Joseph Rius (València), l'autor (anònim) diu fer-ne una adaptació al valencià del llibre "Aforismos rurales" de Narcís Fages de Romà, de Girona, que va treure en català i castellà, el 1848 [sic], cinc anys abans.

Sembla que coneixia personalment l'autor, pel que diu a la darrera nota explicativa.

L'edició facsímil de Librerías París-Valencia reprodueix l'edició de l'impremta J. Rius de València, de 1853.

A banda dels aforismes, el llibre és ric també amb anotacions sobre Agricultura.

L'article d'August Rafanell ens fa una aproximació i valoració lingüística sobre la versió catalana i castellana inicial de l'autor i la versió valenciana del traductor. Traducció que qüestiona per la poca qualitat, els castellanismes innecessaris i perquè intenta justificar una no comprensió entre diferents varietats del català inexistent en aquell moment. Sembla més una obra d'encàrrec per justificar aquest distanciament entre variants que una necessitat peremptòria de traduir una obra que es podia entendre amb normalitat a tot el domini lingüístic.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: CONCA (1987) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - FARNÉS (1913) - FORGAS (1992) - GONZÁLEZ (1988a)

Busquets (1987): Els animals segons el poble

Fitxa

Autor: Esteve Busquets i Molas

Títol: Els animals segons el poble

Any: 1987

Codi: Busquets (1987)

ISBN: 84-7304-139-9

Editorial: Ed. Millà (Barcelona)

Edició: Primera

Col·lecció: Biblioteca Popular Catalana «Vell i nou», núm. 28

Pàgines: 256

Ítems: 1.634

Biografia de l'autor

Esteve Busquets i Molas (Roda de Ter, Osona 1908 - Barcelona 1991)

Fou un periodista i escriptor català. Començà als diaris d'orientació catòlica i vinculats a la Federació de Joves Cristians «El Matí», «La Nau», «Flama» i director de «L'Avant» i del diari «Catalònia», a Tarragona el 1935.

Després de la guerra civil espanyola dirigí «Tú», òrgan de les HOAC, a Madrid. Posteriorment, va inaugurar la columna diària «Bon dia», a El Correo Catalán, primer esforç fet des del 1939 de catalanització d'una secció periodística a un diari Barcelona. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.

[Font: Viquipèdia]

---

Altres obres del mateix autor

• 1931 - Oasi
• 1934 - L'anticrist a les escoles
• 1966 - Calaixera de romanços reusencs
• 1967 - Entre vinyes i telers (La vida a Sant Llorenç Savall)
• 1969 - Plegamans
• 1969 - Montgrony, entre la història i la llegenda
• 1972 - Història de Capellades
• 1976 - Quaranta anys de periodisme barceloní. Barcelona. Ed. Pòrtic
• 1977 - La piel en el folklore. Vic: Colomer Munmany.
• 1981 - "Literatura mèdica", dins Actes del III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Lleida. Vol. II.
• 1982 - El farol de gas, testimonio de una época (1842-1966). Barcelona: Catalana de Gas y Electricidad
• 1985 - Oracions, eixarms i sortilegis. Ripoll, Edicions Maideu i Edicions Terra Nostra.
• 1987 - Els animals segons el poble. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana. Vell i nou», núm. 28.

---

Crítica

El llibre presenta monografies sobre animals, ordenades alfabèticament pel nom dels animals tractats.

No conté bibliografia.

S'ocupa tant de refranys com de frases fetes, dites i comparances. També conté endevinalles, cançons, faules, costums... Informació poc sistemàtica. Per exemple, els refranys els llista ordenats alfabèticament. Alguns els explica, altres, no.

Però és de les obres específiques sobre folklore i cultura popular referida a animals més completes.

Són també destacables les imatges que obren cada lletra de l'abecedari. semblen tretes d'alguna auca antiga.

Griñó (1981): Oficis que es perden

Fitxa

Autor: David Griñó i Rovira

Títol: Oficis que es perden

Any: 1981

Codi: Griñó (1981)

ISBN: 84-7304-061-9

Editorial: Ed. Millà

Col·lecció: Vell i nou, 24

Edició: Primera

Pàgines: 248

Ítems: 114

Biografia de l'autor

No tinc dades.

---

Altres obres del mateix autor

1976 - Remeis casolans. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 21.
1977 - Griñó i Rovira, David; Millà, Mariona (1977): Llibre dels bolets. Guia pràctica del boletaire. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 23.
1978 - L'erotisme de les flors.
1980 - "Herbolaris vuitcentistes barcelonins", dins «L'Avenç», núm. 31 (octubre de 1980).
1981 - Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 21.

---

Crítica

No és una obra paremiològica específica, però recull alguns refranys sobre els antics oficis que tracta. Conté aforismes sobre oficis que s'estan perdent i dóna força explicacions sobre aquests oficis.

Destaquen també les imatges que acompanyen els diferents apartats, tretes la majoria de l'Auca dels oficis, del S. XVIII.

També ens ofereix la clau per destriar algunes frases proverbials, d'origen incert o de les quals n'havíem perdut el referent.

Conté també una mica de bibliografia, més històrica que no pas paremiològica.

L'obra és rigorosa en els continguts i amena en la lectura.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: CORREIG-CUGAT-RIUS, (1984)

Alzamora (2008): Espigolant dins l'antigor

Fitxa

Autor: Jaume Alzamora Bisbal

Títol: Espigolant dins l'antigor

Subtítol: Refranys i dites de la nostra terra

Il·lustracions: Nicolau Casellas Flaquer

Any: 2008

Codi: Alzamora (2008)

ISBN: 978-84-2734-053-4

Editorial: Editorial Moll (Palma de Mallorca)

Edició: Primera

Col·lecció: Els treballs i els dies, núm. 53

Pàgines: 544

Ítems: 9.727

Pròleg: Miquel Sbert Garau

Biografia de l'autor

Jaume Alzamora Bisbal (Artà, 1927)

Va néixer a Artà l'any 1927. Cursà estudis al Col·legi de Sant Bonaventura, es Convent d'Artà. Als deu anys passà al Seminari Conciliar de Sant Pere (Palma) on va cursar quatre anys d'humanitats. Posteriorment estudià Peritatge Mercantil. Als devuit anys ingressà a l'exèrcit, fins als cinquanta-vuit que va passar, amb caràcter voluntari, a la Reserva Transitòria amb el grau de Comandant.

Des de ben jove sentí afecció pel món de les lletres i als desset anys feia de corresponsal literari del diari Baleares a Artà. Uns anys més tard, fou locutor de Ràdio Inca i, després de Ràdio Jaca (de la COPE). Fundacions seves són la revista Campamento a Menorca i la Revista Es Patronat (era vicepresident del Patronat de Sant Josep Obrer). El gener del 1988 fundà la revista S'Unió de s'Arenal que va dirigir durant dotze anys, amb la qual col·labora. Hi ha publicat des del juliol de l'any 1955, amb el títol Espigolant dins l'antigor, una pàgina composta per frases fetes, una teringa de refranys, i altre tant de cançons de l'avior. Des de l'any 2002 edita un Calendari parenòstic, que gaudeix d'una gran acceptació al seu poble de residència (s'Arenal) i a Llucmajor. Com a membre del Consell de Pastoral de la Parròquia de s'Arenal, va iniciar el Cicle de Conferències de Fe i Cultura. Ha estat distingit amb diverses condecoracions militars i amb la designació de membre d'honor de la Fundació Patronat Obrer de Sant Josep que el va nomenar membre d'honor.

(Tret de la pàgina de l'Editorial Moll, editora del llibre)

Joan Calsapeu, al seu blog Ucronies diu de l'autor:

Jaume Alzamora (Artà, 1927) és un home modest i treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua catalana, que s’ha passat la vida promovent l’estimació a la cultura del país, a través de revistes i conferències, en un lloc tan desavinent com S’Arenal de Mallorca. Alzamora ha compensat la manca de formació acadèmica amb una caparrudesa, una paciència i una constància que ja no són d’aquest món, i que mai li agrairem prou. La replega dels materials d'Espigolant dins l’antigor va començar –es diu aviat– l’any 1955.

---

Altres obres del mateix autor

• 2002 - Calendari parenòstic de s'Arenal-Llucmajor (anual)
• 2008 - Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra. Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• 2008 - Calendari parenòstic d'Artà

---

Crítica

Una obra farcida de saviesa popular que pren el seu títol del que duu la columna sobre fraseologia i cançons populars que l'autor escriu regularment des del 1955. Els materials estan degudament classificats per temes i indexats per mots clau, de manera que l'accés a les entrades és fàcil i ràpid.

El 1988 Jaume Alzamora fundà la revista S'Unió de s'Arenal que va dirigir durant dotze anys i en la qual ha publicat des del 1955 i amb el títol Espigolant dins l'antigor, una pàgina composta per frases fetes, una teringa de refranys, i altre tant de cançons de l'avior. En el present llibre ens ofereix, partint dels materials emprats en la seva pàgina, una extensa recopilació de 9.727 refranys i dites de la nostra terra -amb les variants corresponents-, acompanyats d'una explicació o d'una reflexió.

(Tret del blog de Sàlvia, Poesia infantil i juvenil)

Joan Calsapeu, a Ucronies, diu:

[...] un volum que recull més de deu mil refranys i dites de Mallorca, organitzats per blocs temàtics (animals, arts i oficis, astres i temps, camperoles, casa i vestit, llocs, marina i pesca, religioses i vida humana) i amb un índex de mots clau que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada (un Google de paper). La classificació del llibre segueix la pauta del Cançoner Popular de Mallorca.

[...]

El recull és magnífic. Cada refrany, o la majoria immensa d’ells, va acompanyat d’un comentari o explicació breu de l’autor per facilitar-ne la interpretació. L’obra té un valor filològic innegable, però en té un altre que és encara més gros: el caràcter metafòric de la majoria de refranys i dites els fa aptes per als usos col·loquials i literaris del segle XXI.

En una entrevista a L'Observador del Llevant de Mallorca, l'autor dóna unes quantes pistes d'on fa l'arreplega de refranys:

A jo sempre m'ha agradat la cultura nostra. Vaig començar a llegir rondalles quan era petit. Després vaig fer feina a Ràdio Inca. L'any 88 vaig fundar la revista 'S'Unió'; el Pare Joan Llabrés em va donar uns 500 refranys que ell havia recollit; gent me'n deia a jo i a la dona; d'altres apareixien a revistes de premsa forana o fins i tot consultà llibres francesos que s'ajusten al refranyer d'aquí.

En l'obra diferencia entre refranys i dites i en aquesta mateixa entrevista n'apunta la diferenciació que aplica: «El refrany podem dir és una oració que consta de dues parts; una premisa i una explicació. Una dita és més un missatge, sempre en infinitiu.»

Sobre els criteris de classificació del llibre, els grans apartats temàtics reten tribut als del Cançoner Popular de Mallorca, de Rafel Guinard i Bauçà. Així, els grans blocs temàtics són: animals; arts i oficis; astres i temps; camperoles; casa i vestit; llcos; marina i pesca; religioses; vida humana.

Pel que fa a l'ordenació temàtica dels refranys, es basa en la primera paraula clau que hi figura. Dins cadascun dels epígrafs el criteri classificador suposa l'ordenació estrictament alfabètica, prescindint únicament de l'article inicial (si n'hi ha). Es fa de manera semblant amb les dites, tot i la major dificultat que presenten.

Tant els refranys com les dites van numerats i, al final, hi figura un índex de mots clau, que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada.

---

Pròleg de Miquel Sbert i Garau

És un pròleg força extens, complet i documentat, que ens aporta informacions valuosíssimes sobre l'autor i l'obra. Comença amb un marc teòric sobre els refranys i la paremiologia i segueix amb unes notes sobre el llibre i l'autor.

Us destaco uns paràgrafs referits a l'obra i les fonts d'arreplega de l'autor.

Jaume Alzamora és un home modest, treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua del país. La seva labor d'animador sociocultural ha estat constant, principalment en els temps de la seva jubilació, i ha promogut l'estimació a la cultura del país i a la poesia en el context d'un poble turístic on la immigració té una força indubtable i la presència real de la llengua i la cultura de la terra molt poc empriu. Des de fa molts anys, pacientment, amb entusiasme i sense cap pretensió filològica o científica, ha arreplegat (de viva veu, de les múltiples lectures disperses) refranys i fraseologia (i cançons i costums i altres materials del patrimoni verbal) i els ha trascrits i guardats (i en alguns casos divulgats en publicacions periòdiques o esporàdiques).

Pel que fa específicament als refranys (i a les dites, encara que amb menor grau), hi ha dedicat esforços de recopilació, de reflexió, d'explicació, de classificació... Sense una formació filològica acadèmica, només a força de la voluntat de recrear-se i alegrar els altres, sense aturall ha dedicat hores i dies a la paremiologia mallorquina. Entestat a copsar (conservar i difondre) la significació i la màgia dels refranys i de les locucions, de les frases fetes, dels modismes... (fascinat per l'eufonia de la tira fònica i pels matisos semàntics del contingut conceptual i connotatiu) ha copiat sense treva (i no gens sistemàticament), de llibres, de revistes, de converses oïdes ençà i enllà, i llegit, un i cent cops cadascuna de les parèmies, de les dites i s'ha interrogat sobre la seva significació i l'ha intentat escriure amb la modèstia de les seves pròpies paraules, ben conscient de les seves limitacions, sense voluntat d'alliçonar sinó de compartir la seva emoció, el seu batec espiritual davant els joiells de la llengua i del pensament fets parèmia i conservats en ús pel poble.
Ell mateix ens indica, a petició nostra i de la manera senzilla i col·loquial que li és pròpia, quines han estat les fonts que ha fet servir per enllestir el recull que tenim a les mans (durant molts anys sense cap més intenció que fer-ne un compendi i publicar-ne uns quants a la revista de s'Arenal). Resulta prou aclaridor del tarannà de Jaume Alzamora el text que ens transmet per respondre la pregunta i per això convé reproduir-lo literalment: «A més dels records de la meva parla durant la infantesa i primera joventut al nadiu poble d'Artà i més tard a Manacor, Inca i en especial a Maó, hem anat espipellant o bevent dins les següents fonts: Cançons i dites que el pare Joan Llabrés i Ramis T.O.R. em va regalar, algunes de les quals foren publicades a la revista S'Unió de s'Arenal; set toms dels Arts i oficis d'antany, del P. Joan Llabrés Ramis i Jordi Vallespir; els milers de refranys i dites que en els escrits de la cinquantena de revistes de l'Associació de la Premsa Forana de Mallorca, ja implícitament o explícitament, ha aparegut i que he tengut al meu abast amb la lectura, durant uns tretze anys; Refranyer popular de Josep Pons Lluch; Dites i refranys de Joan Pons Moyà, cosí germà de la meva esposa i que en el seu dia i dins la publicació Quaderns de Ciutadella va publicar el dit autor; el bon amic Joan Barceló Bauçà amb els seus refranys, per remarcar "El Temps" a la Televisió Espanyola; els refranys apareguts dia a dia al periòdic Última Hora, encapçalant la secció "El Temps"; Les figueres mallorquines dels autors Josep Rosselló, Joan Rallo i Josep Sacarès; Antoni Llull Martí, amb el seu llibre Reflexions sobre la saviesa dels proverbis; el Diccionari català-valencià-balear, immensa font de riquesa de tot quant es refereix a la nostra cultura; Nicolau Casellas Flaquer, que me'n va deixar i regalar un bon grapat, uns quants folis, de típiques dites de les Rondalles Mallorquines; Cristòfol Carrió Sanxo, que en té emmagatzemats uns quants milers de refranys i dites nostres; una recopilació, regalada pel meu amic Biel Massot i Muntaner, director de Pòrtula, Cançons, gloses i locucions del fang, feta per Pere Escarpí i Tous; un CD d'Antoni Riera Estarellas amb Cent i tantes tonades de Mallorca; Ses nostres dites il·lustrades de Joan Lluís Fuster; el llibre 5000 refranys de nostra terra de Josep Pujol Vila; el llibre Tots els refranys catalans d'Anna Parés i Puntas; altra volta a Joan Barceló Bauçà que els diumenges al Diari Balears i a la secció "Qui dia passa", el mateix que a l'Última Hora a l'espai "Les Fronteres del Vent" ens mostra una secció del tot mallorquina; a Així xerram a Mallorca d'Antoni Riera Jaume; recollits d'antics Parenòstics. Amics i coneguts i sobretot la meva esposa, que coneixedors de la meva dèria, refrany que sentien o llegien me traspassaven, de viva veu o escrits.»

Trepat (1995): Refranys de vora mar

Fitxa

Autor: Josep-Anton Trepat i Albero

Títol: Refranys de vora mar

Dibuixos: Francesc Oller

Any: 1995

Codi: Trepat (1995)

ISBN: 84-7486-088-1

Editorial: Editorial Noray

Edició: primera (1995)

Col·lecció: El nostre mar, 2

Pàgines: 124

Ítems: 567

Pròleg: Introducció del propi autor de 5 pàgines

Biografia de l'autor

Josep-Anton Trepat i Albero (Barcelona, 1958)

«Va exercir com a docent durant uns anys abans de dedicar-se plenament a la seva vocació marinera. Va ser el 1988 quan va decidir canviar de rumb. La seva nova etapa el va dur al seguiment de regates, formant part dels equips de premsa i comunicació de la Mini-Transat, la Whitbread-Regata Volta al Món... Una de les seves grans aficions és la literatura. Actualment organitza cada any un concurs de narrativa curta sobre el mar des del Port d'Aiguadolç de Sitges. Apassionat de la vela i col·leccionista de llibres que en parlen, és un bon coneixedor de l'obra de l'escriptor anglès Patrick O'Brian. També es dedica a escriure, evidentment en relació amb el mar.»

(Tret del web Thalassa-Online, el portal del mar.

---

Altres obres del mateix autor

No l'hi conec altres obres escrites, malgrat trobar en una biografia que organitza cada any un concurs de narrativa curta sobre el mar, des del Port d'Aiguadolç, a Sitges (Garraf).

• 1995 - Refranys de vora mar (Barcelona. Ed. Noray, 1995)
  

---

Fragments de la introducció

De la breu introducció del propi autor ressalto alguns fragments estacats:

[...] Els refranys mariners han nascut dalt de les barques de pesca i dels velers de la nostra mar, i han viatjat de boca en boca, de generació en generació, de pares a fills. Alguns són tan vells com la mar, tan que n'hem oblidat l'origen.
D'altres han vingut després per contradir els primers, i, així, no és estrany trobar-ne dos que, referint-se a un mateix fet, recomanen fer coses tan oposades com la proa i la popa d'un vaixell.
Recuperar tots aquests refranys mariners de la nostra costa mediterrània ha estat difícil. I encara ho ha estat més saber quina en duia al cap el vell patró. De les explicacions o interpretacions que acompanyen els vells refranys val a dir que no sempre s'ha trobat el sentit d'aquell qui primer va inventar-lo i, per tant, es fa difícil precisar la idea original de l'autor.

[...] S'han fet moltes milles costa amunt i costa avall, preguntant, i, per sort, llibres escrits per en Joan Amades, José Gella, en Sanchis Guarner, l'Emerencià Roig a Sitges, en Xavier Garcia a Vilanova, en Ferran Canyameres, l'Esteve Fàbregues... han deixat senyes prou clares per trobart, fent una bona enfilació, el calador de la pesca.

Sempre que ha estat possible, s'indica el lloc on hi ha constància que el refrany és de la zona. Això no vol dir, és clar, que sigui patrimoni exclusiu d'aquell indret.

[...] Un altre aspecte que s'ha intentat respectar ha estat la grafia original ─gairebé gens normalitzada, si la comparem amb el català que parlem avui─ prenent com a bona la que hem recollit escrita.

[...] Aquest llibre de refranys inicia la navegació amb una referència als mesos de l'any, on constatareu l'afecció i la tradició que té la gent de mar a comptar els dies a partir de sants i verges. El segon bloc s'endinsa pels camins perillosos de la predicció meteorològica, fent una navegació amb la costa a sotavent. El capítol inclou refranys meteorològics que fan referència a punts geogràfics de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. La tercera part del llibre està reservada a refranys fruit de l'experiència viscuda pels llops de mar. En darrer lloc, com si no recordessin que existeixen ─seguint consells d'un patró a qui se li eriçaven els pèls del clatell quan es parlava d'elles a bord─ hem recollit els refranys que parlen de dones.

---

Crítica

És un petit recull de refranys sobre el mar i aspectes relacionats.

Conté força bibliografia (unes 30 referències prou variades) sobre el tema mariner i meteorològic i estan agrupats per temes.
Aquests temes generals d'agrupació són:

• La roda de l'any
• Parlem del temps
• Consells i sentències de vells llops de mar

Lingüísticament és força deficient, amb faltes d'ortografia i poca claredat en els criteris de manteniment o correcció dels refranys. Es denota doncs, la poca formació lingüística de l'autor o la manca d'una revisió seriosa i crítica. De totes maneres es valora molt positivament que l'autor sigui un bon coneixedor del tema tractat, un bon especialista.

Les explicacions són poc curoses i sovint relaten experiències o "batalletes" de l'autor. Al final prova d'inventar-se uns pocs refranys, encara que no amb gaire fortuna.

---

Mireu també

Sàlvia, al seu blog Poesia infantil i juvenil, n'ha fet també una recensió: Llibres de refranys mariners / Libros de refranes del mar

Farràs (1998): Ribera amunt són les boniques

Fitxa

Autor: Elvira Farràs i Muntó

Títol: Ribera amunt són les boniques

Subtítol: Refranys i dites de l'Alt Pirineu català

Any: 1998

Codi: Farràs (1998)

ISBN: 84-88294-90-6

Editorial: Garsineu Edicions (Tremp)

Edició: Primera

Col·lecció: La Cullereta. Home i societat, 12

Pàgines: 179

Ítems: 4142 (FARRAS.DBF)

Pròleg: Anna Martí i presentació de Ramona Violant.

Biografia de l'autor

Elvira Farràs i Mundó (1923)

Va néixer a la Seu d’Urgell l’any 1923. Ha treballat durant trenta-dos anys com a catedràtica d’Història a l’Institut de la Seu, i un altre any a l’Institut Albéniz de Barcelona. L’any 1992 va rebre la Medalla Francesc Macià en reconeixement a la seva tasca docent. És una de les persones que més bé coneix la història de la Seu, els seus costums i els seus veïns. Ha vetllat durant anys per la preservació i la difusió del Ball Cerdà com a dansa tradicional de la ciutat. És un punt de referència essencial de la cultura urgellenca. Ha publicat diversos articles en revistes com ara Església d’Urgell i Pirineu Actual i en programes de les festes majors de la Seu i de Castellciutat i de les celebracions de Sant Sebastià i Sant Antoni.

[Tret de Comunitat Rural de l'Alt Urgell: Cultura, gent d'art].

---

Altres obres del mateix autor

• 1998 - Ribera amunt són les boniques. Refranys i dites de l'Alt Pirineu català. Garsineu Edicions (Tremp)

No tinc constància de cap altra obra de l'autora.

---

Crítica

És un recull temàtic de refranys i dites de l'alt Pirineu català, recollides a través d'informants d'allà. També recull algunes cançonetes, dites tòpiques, malnoms, oracions i formuletes.

L'obra s'estructura en 10 apartats temàtics ben diferenciats:

1. L'ésser humà
2. Les jornades de la vida
3. El món econòmic i laboral
4. El món natural
5. El món sobrenatural
6. Dites, dicteris i cançonetes geogràfiques
7. Malnoms
8. Els manllevats
9. Cançons
10. Oracions i formuletes

No té menció de bibliografia, cosa que trobem a faltar i té una introducció prou interessant de Ramona Violant.

D'aquesta presentació de Ramona Violant vull destacar alguns fragments que ens donen pistes de l'elaboració i els criteris recopilatoris de l'obra:

El recull [...] és una valuosa aportació a la recol·lecció i localització dels refranys catalans, elaborat al llarg de molts anys de la vida de la seva autora, aplega un bon nombre de refranys, dites, cançons, oracions, malnoms, recollits per terres del Pallars, l'Alt Urgell, la cerdanya i Andorra -amb un gran predomini del refranyer, del qual ens ofereix una rica mostra de temes ben diversos.

[...] Aquest recull apareix completat amb una sèrie de dites, malnoms, cançons, oracions, formuletes, etc. en la major part de casos, amb unes connotacions locals populars divertidíssimes que constitueixen una bona mostra de la riquesa d'una part del nostre patrimoni cultural que, malauradament, desapareix dia a dia.

Especialment interessants les dites, dicteris i cançonetes geogràfiques, com també els malnoms dels habitants d'aquestes contrades: són dites molt concretes de difícil localització si no són recopilades en reculls locals com el present.

També cal destacar que els més de 4.000 refranys que recull Elvira Farràs en aquest recull poden rebre l'etiqueta geogràfica de "dits o sentits a l'alt Urgell", perquè els ha recopilat durant anys d'informadors diversos de la zona.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada

Fitxa

Autor: Sebastià Farnés i Badó

Títol: Paremiologia catalana comparada

Any: 1913 (edició pòstuma, feta per Columna Edicions, el 1992), a cura de a cura de Vidal Alcover, Jaume; Sunyer, Magí, i Savall, Josep Lluís, amb la col·laboració de Pujol, Josep M.

Codi: Farnés (1913)

ISBN: 84-7809-427-X

Editorial: Columna Edicions

Edició: Primera

Pàgines: 4.450

Ítems: 29.972

Biografia de l'autor

Sebastià Farnés i Badó (Sant Feliu de Codines 1854 - Barcelona 1934)

Va exercir d'advocat, periodista i va fundar l'Institut Taquigràfic de Barcelona. Era professor de taquigrafia i col·laborà també en la fundació de l'Instituto Taquigráfico Español i va publicar llibres sobre aquesta especialitat.

És una de les figures cabdals del nacionalisme català de l'època. Va formar part del Centre Català de Valentí Almirall i de la Unió Catalanista. Fundà "L'Arc de Sant Martí", setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals (1884-91), del qual fou redactor, i col·laborà al "Diari Català", "La Renaixença", "La Veu de Catalunya" i "El Pensament Català", entre altres.

Amb tot, va destacar sobretot pels seus treballs en el camp de la paremiologia i el folklore. La seva obra de més relleu va ser la Paremiologia Catalana Comparada (Vol. I, 1913), un llibre del qual restà inèdita la major part de l'obra fins que Columna la va publicar el 1992, que destaca per la recollida i comprovació de materials orals i escrits i la redacció de fitxes. Va treballar aquesta obra durant tota la seva vida, començant ja a l'edat de setze anys. Per a la construcció de les fitxes utilitzava dos tipus d'informació: l'oral i l'escrita. El gruix de la seva documentació oral prové de quatre poblacions: Arbúcies, Sant Feliu de Codines, Barcelona i Canet de Mar. Va viure a les tres darreres poblacions citades. A Sant Feliu, a més, hi va néixer i a Arbúcies s'hi va casar.

La biblioteca i materials aplegats per l'avi Farnés, van servir a Aureli Capmany, folklorista també, i a la seva néta, la novel·lista i assagista catalana Maria Aurèlia Capmany i Farnés. El llegat Alcover-Capmany (del matrimoni de Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany) ha estat cedit a la Biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a l'abast d'estudiosos i interessats en l'obra d'aquesta prolífica família.

Com dèiem, la Paremiologia Catalana Comparada va ser publicada pòstumament, cinquanta-vuit anys després del decés de l'autor.


Mira també

• Biografia de Sebastià Farnés Badó - URV

---

Altres obres del mateix autor

• Lo carboner [manuscrit]
• "Lo llenguatge dels aucells". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana"
• 1882 - "Un refrany popular". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa"
• 1882 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa", anys XII, XIII i XIV
• 1884 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana", anys V i VIII
• 1893 - "Narraciones populares catalans recogidas por... traducidas libremente por...A. R. LL., ilustraciones de M. Duran". Barcelona, Biblioteca Universal Ilustrada.
• 1893 - "La qüestió del pa". Barcelona: dins la revista "La Veu de Catalunya", 25 de juny de 1893.
• 1899 - "Judici de l'any". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
• 1901 - "Bon any y bon guany". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
• 1913 - Assaig de paremiologia catalana comparada (Vol. I fins l'entrada "amich"). Barcelona: "Il·lustració Catalana".
• 1915 - Corpus paremiològic català. Qüestionari 1 de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.
• 1918 - "Parèmies endevinetes". Barcelona: dins la revista "Catalana", vol. I.
• 1928 - "Dues cultures". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", IV, pàg. 193-199. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
• 1928 - "Motius del rei en Pere d'Aragó". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", VI. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
• 1928 - "Una endevineta proverbial". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", V, pàg. 264-266. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).

---

Pròleg

Vull reproduir alguns fragments de l'extens pròleg que Sebastià Farnés va fer per a l'edició de 1913, perquè resulta molt aclaridor i alliçonador de la metodologia emprada pel folklorista i paremiòleg.

En les primeres pàgines ens explica com inicia la recopilació de dites i com va preveient que el volum de l'obra acabarà sent inabastable. A través d'aquest pròleg podem resseguir part de la bibliografia inicial utilitzada per Farnés.

Posteriorment estableix "vàries lleis del col·leccionador":

1. Cada proverbi una papereta a part
2. Aplegar i registrar totes les variants d'un mateix proverbi
3. Prendre nota del lloc on s'ha trobat la dita o refrany i, si hi és, nom del citador que li doni autoritat.
4. El lloc o comarca de les recollides de viva veu.
5. Acompanyeu cada referta de les dades que trobeu referents a ella, per poder-ne estudiar son origen i sa història, com intentà fer-ho en Bastús en sa obra La sabiduría de las naciones
6. Qualsevol classificació és bona; però em sembla la més pràctica la que estableix l'ordre alfabètic pel primer substantiu, adjectiu o verb.
7. Tota dificultat l'ha de resoldre el mateix col·leccionador. La col·lecció ve a ésser un magatzem de molts articles, ben endreçat i ordenat.

I quina era l'envergadura que preveia de l'obra? Doncs era força realista.

Al preguntar-me de vegades a mi mateix què m'hi manca a la Col·lecció, tinc de respondre que és d'esperar que de la banda d'Alacant en surti algun Martí i Gadea a més d'en Figueres i Pacheco, o un entusiasta Constantí Llombart. Altre tant tinc de dir de Castelló de la Plana, i del Maestrat. Queda molt encar aper investigar per la banda de Tarragona, Falset i Gandesa, així com el Priorat, que ens mostrà només el malaguanyat amic Josep Aladern, així com les Riberes del Cinca, del Ribagorça i del Pallars. Les valls pirinenques estan encara gairebé per explorar, són un misteri per a la paremiologia.
És per això que m'afirmo en el meu tema: no pot pensar-se en publicar un Corpus Paremiològic de la Llengua Catalana fins i a tant que no es tinguin cinquanta mil parèmies i encara no es tindran pas totes les que hi ha vivents (no parlo ara de les que es troben en els llibres, que són en desús tal vegada ja des que les consignaren per escrit) perquè cal haver esment que tractem d'un ésser que viu, que és el mateix que dir que muda, que es renova, que evoluciona, que es nodreix cada dia, a totes hores i a tot arreu del món on té vida un home català.

També ens recorda on trobem l'origen de molts proverbis:

Quan una dita o parèmia es troba a Catalunya, a Itàlia, a Portugal, a França, gairebé és segur que vivia en el món llatí o grec: la comunitat de tirats en la fesomia de diferents individus els acredita de parents; llurs pares segurament tenien els mateixos tirats.

I també tenia ben clar el sentiment d'unitat de la llengua i el territori que ocupava:

El català és la llengua que es parla a Catalunya, bona part d'Aragó, tot l'antic Regne de València, bona part de Múrcia, Andorra, el Rosselló, la Cerdanya i el Vallespir, i Mallorca, i Menorca i Eivissa i una part de Sardenya.

Finalment, reprodueixo l'explicació que Farnés dóna per triar el terme parèmia per englobar totes aquestes peces objecte d'estudi de la paremiologia:

Les diferències que hi ha entre referta, dita o ditxo, refrany, adagi, proverbis, màximes, sentències, aforismes, modismes, frases proverbials, seria llarg d'enumerar-les. Una paraula sola les abraça totes: parèmia; d'aquí la veu "paremiologia" per indicar tot això que en podríem dir art retòric del poble, veritable cultura nacional.

---

Estructura de l'obra

D'acord amb el prefaci de l'edició de 1992, transcric què compon cada un dels gairebé 30.000 articles de l'enciclopèdia:

Les fitxes, tal com ens han arribat, constitueixen un corpus coherent però en forma de material de treball que ha calgut ordenar. Hem fet servir, per fer-ho, bona part del procediment que va emprar el mateix Sebastià Farnés en el volum publicat l'any 1913.

Un article complet consta d'una parèmia que l'encapçala seguida de les variants catalanes i de la seva bibliografia, distribuïda per variants rere l'epígraf "DOC" (Documentació); a continuació, amb el mateix esquema (variants i documentació) vénen les parèmies d'altres llengües, les que es comparen. Són molt habituals les castellanes i les llatines, força freqüents les occitanes, franceses i portugueses, més esparses les italianes, sicilianes i d'alguna altra de les llengües de la península itàlica i esporàdiques les basques, angleses i alemanyes; molt de tant en tant n'apareix, traduïda, alguna de llengües més allunyades, com el xinès. Després dels blocs de parèmies, i rere l'epígraf "VEGI'S", es reuneixen les parèmies que figuren en el cos de l'obra i que completen la informació, per analogia, sobre la fitxa. L'article es clou amb les explicacions i els comentaris de Farnés o de les obres consultades i amb aquelles referències o cites literàries que contenen refetes d'alguna variant de la parèmia que Farnés va considerar que no ho eren pròpiament

Hem numerat les parèmies i, entre les variants catalanes de la parèmia, n'hem destacada una, d'acord amb el criteri de Farnés, perquè servís d'encapçalament. En aquesta variant, que segueix el número amb lletra de cos més gran que la resta, hem normativitat l'ortografia i la morfologia i, cas que la parèmia contingués barbarismes, els hem subratllat amb lletra cursiva.

---

Crítica

La Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés és una obra ingent i meticulosa, fruit del treball de tota una vida, on Farnés actua de catalitzador i de recopilador amb diversos informants i col·laboradors. L'obra comença a publicar-se el 1913, però només arriben a l'entrada "amich".

A partir de les fitxes de l'autor, conservades en la biblioteca familiar i ampliades amb el llegat de Maria Aurèlia Campany (néta) i Vidal Alcover, aquest darrer coordinador de la reedició de l'obra completa que va fer Columna Edicions el 1992, bastint una enciclopèdia en 8 volums que recull gairebé 30.000 parèmies amb la citació de les fonts consultades, les equivalències en altres llengües i les variants i formes sinònimes, recollit tot plegat, tant de fonts escrites com orals.

És sens dubte el fons més valuós i voluminós sobre paremiologia catalana, fet amb criteris d'exhaustivitat i rigorositat, amb una escrupolosa citació de les fonts usades i amb una edició clara i senzilla de fer servir.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951a) - AMADES (1951b) - CONCA (1988) - FORGAS (1992)

No podem fer esment de la vasta bibliografia utilitzada per l'autor per fer aquesta obra: més de 3.500 referències bibliogràfiques, detallades i comprovades en l'apartat corresponent de l'obra.

Carbó (1995): L'home dels nassos

Fitxa

Autor: Joaquim Carbó i Masllorens

Il·lustracions: Fina Rifà i Llimona

Títol: L'home dels nassos. El curs de l'any a través de dites, poemes i cançons

Any: 1995

Codi: CARBÓ (1995)

ISBN: 84-246-5801-X

Editorial: La Galera

Edició: Primera

Col·lecció: El Bagul, 1

Pàgines: 152

Ítems: 344

Pròleg: Joaquim Carbó

Biografia de l'autor

Joaquim Carbó i Masllorens (Caldes de Malavella, 1932)

Joaquim Carbó va néixer el 1932 a Caldes de Malavella, però ha viscut sempre a Barcelona. Lector de qualsevol paper imprès, s'inicia com a narrador a finals dels anys cinquanta, a les acaballes del realisme social, i hi aporta certa dosi d'humor (Els orangutans, 1967). Vinculat a la revista Cavall Fort des del primer número (1961), forma part del consell de redacció de la revista i desenvolupa una extensa dedicació als llibres per a infants i joves, que alterna amb narracions i novel·les per a adults. És un històric del col·lectiu Ofèlia Dracs. Treballa en el moviment associatiu dels escriptors. Va coordinar el sector del llibre infantil del Congrés de Cultura Catalana. És soci del PEN i va formar part de les primeres juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). L'any 2002 va rebre el premi Memorial Jaume Fuster pel conjunt de la seva obra.
[Tret del pòrtic de la pàgina de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)].

A banda de la pàgina de l'AELC, molt completa i amb informació oficial sobre l'autor, us recomano també de llegir:

- Espai Lletra de la UOC: Joaquim Carbó, un luxe.
- Entrevista de Marta Mata.
- Ressenya de les biblioteques públiques de Salt.
- Entrevista a Estris 123, de la Fundació Pere Tarrés.

---

Altres obres del mateix autor

Joaquim Carbó és autor d'una extensa bibliografia, bàsicament infantil i juvenil. Destaca el còmic La casa sota la sorra, publicada el 1966 per ed. Estela, amb il·lustracions de Madorell i àmpliament reeditada.

I dins l'àmbit que ens ocupa, de la cultura popular, va escriure L'home dels nassos. El curs de l'ay a través de dites, contes i cançons, que originàriament havien de ser una col·lecció de 4 discos i que va acabar publicant amb il·lustracions de Fina Rifà.

Com ell mateix explica en una llarga entrevista de Marta Mata:

L'home dels nassos, en principi, havia de ser una col·lecció de quatre discos, un per a cada estació de l'any, amb uns infants que preguntaven coses sobre el pas del temps i tot de cançons, refranys, acudits i receptes del costumari popular que, com un diàleg, els arribaven en forma de resposta. Reunir el material i seleccionar el que en podia aprofitar va ser molt laboriós.

[...] L’any 1975, quan la discogràfica Edigsa funcionava a tot gas, em van fer un encàrrec. Volien editar dos long-play -encara no hi havia discos compactes, llavors- dedicats a les quatre estacions de l’any, una per a cada cara dels dos discos, i em demanaven que preparés un guió i que escrivís uns textos molt breus que fessin de fil conductor entre una cançó popular, un poema, una dita o una frase feta que expliquessin el pas del temps a casa nostra. La interpretació correria a càrrec dels artistes de la casa, que en aquell moment eren gairebé tots els que acabaven de convertir la nova cançó en un fenomen de masses, un fet gairebé increïble i que no s’ha repetit. Vaig passar hores i hores escorcollant poemaris, cançoners i costumaris fins que vaig enllestir la Primavera, i vaig córrer a portar-la a Edigsa. Avui, al cap de vint-i-cinc anys, encara espero que em diguin alguna cosa. Uns mesos després, quan vaig comprendre que el meu projecte no els havia agradat o que havien canviat de plans, i molest perquè creia que no els hauria costat res de dir-m’ho, vaig refer una mica el text perquè tingués un to més literari i el vaig portar a l’Andreu Dòria, de La Galera, que s’hi va engrescar i el va publicar un cop vaig haver enllestit les estacions que faltaven. Així va néixer L’home dels nassos, un dels llibres més bonics que he publicat gràcies a les esplèndides il·lustracions de Fina Rifà. Al cap d’uns anys d’haver-se exhaurit, es va reeditar amb un altre disseny, amb dibuixos, també, de la mateixa Fina, que encara va superar la seva feina anterior.

A la pàgina de l'Associació d'Escriptors en llengua Catalana (AELC) hi ha tota la seva extensa bibliografia detallada.

---

Pròleg de l'autor

Reprodueixo el pròleg de l'autor, delicadíssim per explicar la diferència entre els autors amb nom i els autors anònims de la cultura popular.

Els artistes són artistes que expliquen, d'acord amb la seva sensibilitat, les formes de vida al camp, a muntanya, al mar o a ciutat amb paraules tan ben arrenglerades que no s'hi pot afegir ni treure una de sola sense que s'ensorri el poema, que és l'edifici que saben construir tan bé.

No és d'estranyar, doncs, que el pas del temps, amb els seus canvis de decoració, els impressioni tant que hagin d'expressar l'emoció d'aquell to de blau que acaben de descobrir entre dues aigúes, el vol solemne d'un esparver, l'impacte d'una ginesta que ha tornat groc un racó de muntanya que ahir iera verd, la serenitat d'una casa vella o el disseny d'un objecte acabat de fabricar.

També observen de prop les actituds de les persones, i això fa que no puguin evitar de cridar d'indignació quan veuen que l'avarícia o la mala fe d'uns pot posar en perill l'existència i la felicitat d'uns altres. el poema, llavors, es posa al servei de la protesta.

D'aquests poetes en sabem el nom i, si convé, el dia que van néixer i el dia que van morir, si és que ja ens han deixat per sempre. Però n'hi ha hagut molts d'altres d'anònims, o sigui, que ningú no sap qui són, i que han explicat d'una manera perfecta i espontània, sovint en forma de rodolí, allò que la gent pensava i no podia dir amb tanta precisió i ironia... Són els autors de les dites o refranys populars que han arribat als nostres dies per la tradició oral i, també, gràcies als folkloristes -Joan Amades, ramon Violant, Aureli capmany...- que van anar poble per poble recollint costums, dites, llegendes i cançons abans que se'n perdés el record.

Uns i altres ens acompanyaran en aquestes pàgines. Són els autors d'una senzilla història catalana del pas dels dies que us presentem a través de les respostes, en forma de poesia sàvia o popular, a les preguntes que es poden formular els lectors d'aquest llibre, noies i nois que voldríem que fóssiu tan curiosos com enjogassats.

---

Crítica

L'home dels nassos és una obra que s'inscriu dins les narracions del costumari, calendaris de refranys o altres obres similars que, com si d’una narració es tractés, presenten els refranys i les tradicions del curs de l’any al llarg d’una història narrada, imaginada amb uns personatges determinats.

El llibre va adreçat principalment a infants i presenta el pas dels dies a través del costumari amb cançons, contes i dites. Són obres amb poca lletra i força dibuixos, però que són una guia perfecta per introduir els nostres infants en el món de la paremiologia i la cultura popular.

La lectura és amena, amanida per les il·lustracions de Fina Rifà, i amb un ritme àgil pels diàlegs constants i la intercalació de poemes i refranys de sonoritat evident i fàcil memorització. sense més pretensions, però amb totes aquestes virtuts.

Espunyes (2007): Dites, locucions i frases fetes

Fitxa

Autor: Josep Espunyes i Esteve

Títol: Dites, locucions i frases fetes

Any: 2007

Codi: ESPUNYES (2007)

ISBN: 978-84-8437-977-5

Editorial: Ed. Proa i Garsineu Editors

Col·lecció: «Les Eines», núm. 49

Edició: primera

Pàgines: 274

Ítems: ---

Pròleg:

Biografia de l'autor

Josep Espunyes i Esteve (Peramola, 1942)

Josep Espunyes neix a Peramola el 1942. De jove, treballa a casa i comença a estudiar. El 1964 es trasllada a Barcelona, on entre feina i feina amplia estudis i s’inicia en el fet d’escriure. El 1968 guanya el premi VI Llumener Blau de Poesia, el 1970 queda finalista del premi Carles Riba i el 1972 obté el primer accèssit al premi Salvat Papasseit (Festes Culturals Pompeu Fabra). Participa en diversos festivals poètics, actes culturals i tertúlies literàries. Tot i això, i a causa de la sistemàtica prohibició que pateix la seva obra per part del sistema polític imperant, no és fins al 1977 que publica el primer llibre. El 1990 és un dels guardonats amb el premi Les Talúries (poesia) i el 2000 guanya el premi Valeri Serra i Boldú, de recerca de cultura popular. També ha col•laborat regularment en diversos mitjans de comunicació - Canigó, Avui, El Llamp, El Món, Pirineu Actual, Lo Banyut - i ha traduït per al teatre El petit cercle de guix. Teatre Romea, 1969. Actualment divideix el temps entre Peramola i Barcelona.
[Tret de la Comunitat Rural de l'Alt Urgell]

---

Altres obres del mateix autor

• 1977 - Temps de manobre (finalista al premi Carles Riba el 1970) i De l’evangeli segons St. Lluc (primer accèssit a les festes Fabra 1972). Barcelona: Ketrès Editora (poesia).
• 1979 - Cendra a l’abast i Viatge al record. Agramunt: Editorial Urgell (poesia).
• 1983 - Un matí a Albastesa. Barcelona: El Llamp (narrativa).
• 1983 - Terrosset de sucre candi. [Amb el pseudònim Perot Galzeran] Barcelona: El Llamp (narrativa).
• 1984 - En Calçons. Barcelona: El Llamp (narrativa).
• 1987 - Notes mínimes d’un paisatge. Barcelona: Llibres del Mall (poesia).
• 1988 - La quarteta informal. [Amb el pseudònim JEP] Barcelona: El Llamp (poesia).
• 1991 - Pa d’àngel. València: Editorial Tres i Quatre (poesia). Premi Les talúries 1990.
• 1991 - Hora foscant a la ribera. Barcelona: El Llamp (novel·la).
• 1995 - Del passat en el present. Tremp: Garsineu Edicions (narrativa).
• 1995 - Baronia i Municipi de Peramola. Apunt històric i noms de casa. Segles XVII-XX. Tremp: Garsineu Edicions (assaig).
• 1996 - Alt Urgell, plany i passió. Tremp: Garsineu Edicions (poesia).
• 1996 - Dites, frases i locucions de Tresponts Avall. Tremp: Garsineu Edicions (assaig).
• 1999 - Racó de calaix. Tremp: Garsineu Edicions (poesia).
• 2001 - Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (assaig). Premi Valeri Serra i Boldú 2000.
• 2003 - Trabucs i pedrenyals. Tremp: Garsineu Edicions (narrativa).

Pel tema que ens interessa aquí, destaquem especialment l'obra de 1996, Dites, frases i locucions de Tresponts Avall, publicada per Garsineu Edicions, canemàs de l'obra que ara ens ocupa, sens dubte.

---

Contraportada

La nostra llengua disposa d'un gran repertori de dites, de locucions i de frases fetes. Però locucions i frases fetes, que ahir eren vivíssimes en places i carrers, avui són ignorades, evitades i molt sovint substituïdes per les seves corresponents castellanes. I això, tant a nivell de conversa col·loquial com en el dels articles, les tertúlies i els debats que apareixen en els mitjans de comunicació de casa nostra. La llengua, que a part d'un sistema de comunicació és també el vehicle a través del qual ens arriba l'experiència dels qui ens han precedit i una manera d'interpretar el món i la vida, avui ja no es transmet generacionalment amb la força i la nitidesa de fa uns anys. Avui, més que mai, necessita el suport i la complicitat de l'escola, dels mitjans de comunicació i dels parlants en general. És per això que un manual com el que us presentem --elaborat amb rigor, senzill i pràctic en el maneig, i acompanyat d'un conjunt de propostes didàctiques per a l'escola-- té una utilitat i validesa indiscutibles.

---

Crítica

Espunyes amb aquesta obra pretén oferir els equivalents catalans propis de la zona baixa de l'Alt Urgell (municipis de Bassella, Nargó, Oliana i Peramola) i alta de la Noguera (municipi de la Baronia de Rialb) a les dites, locucions i frases fetes que interfereixen, a causa de la immigració i, sobretot, de la televisió, fent-nos perdre els nostres referents idiomàtics.

Per tant, l'objectiu és molt determinat i també està molt delimitada la zona dialectal que abraça el llibre.

L'obra consta d'una breu introducció, les entrades temàtiques, ordenades alfabèticament a partir de la parèmia catalana (en negreta), amb el corresponent castellanisme introduït (en rodona) i altres possibles equivalències catalanes (en cursiva).

En total són gairebé 700 entrades de molt diversa mida, pel que fa a les dades i sinonímia mostrades.

A continuació conté una breu bibliografia d'obres buidades, l'índex de remissió dels equivalents castellans i una breu proposta de treball elaborada per Marcel Fité.

Malgrat especificar l'autor que les dites corresponen al català dialectal de la zona delimitada entre el baix Alt Urgell i l'alta Noguera, moltíssimes expressions són d'ús comú i força esteses en català.

A tots els efectes és com una segona edició revisada i ampliada (poc) de l'obra de 1996, Dites, frases i locucions de Tresponts Avall, publicada per Garsineu Edicions.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Griera (1935): Tresor de la llengua

Fitxa

Autor: Antoni M. Griera i Gaja

Títol: Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya

Any: 1935

Codi: GRIERA (1935)

ISBN: Dipòsit legal: B. 16.689 - 1966

Editorial: Ediciones Polígrafa (Barcelona)

Edició: Segona (1966)

Pàgines: 4658

Ítems: ---

Pròleg: Del propi autor, A. Griera, amb anotació dels qüestionaris repartits, els informants i dels vocabularis específics utilitzats.

Biografia de l'autor

Antoni Griera i Gaja (Sant Bartomeu del Grau, Osona, 1887 - Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 1973)

Ingressà en la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans el 20 de gener de 1921:

«Eclesiàstic. Des del 1913 s’integrà a les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, on fou un impulsor del Butlletí de Dialectologia Catalana. A la Secció Filològica de l’Institut, emprengué la publicació de l’Atles lingüístic de Catalunya i l’aplega de materials dialectals, que després aprofità per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. És autor de la Gramàtica històrica del català antic. Després de la Guerra Civil, fou professor de la Universitat i del Seminari de Barcelona. Fundà un Institut de Cultura Romànica a Sant Cugat del Vallès, a través del qual continuà les publicacions de l’Atles i del Tresor, i féu un Boletín de Dialectología Española, de tema bàsicament català. La seva obra ha estat molt discutida, ja que hi fa afirmacions polèmiques. El 1932 trencà les relacions amb l’IEC».

A la revista Ausa, XX, 148-149 (2002), Pàg. 289-304, del Patronat d'Estudis Osonencs, Florenci Barniol i Buixader escriu "Mig segle d'estudis sobre llengua a la comarca d'Osona (1952-2002)", on trobem una breu introducció biogràfica sobre l'autor:

Antoni Griera es formà al Seminari de Vic i a les universitats de Halle i Zuric. Es doctorà el 1914 amb una tesi sobre La frontera catalano-aragonesa. Des de 1913 fins a 1932 es vinculà a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on impulsà el Butlletí de Dialectologia Catalana i fou membre adjunt de la Secció Filològica (1921-1928). L’any 1932 trencà amb l’IEC i tota la vida va manifestar animadversió cap a la institució i els seus membres.

Després de la Guerra Civil s’establí a Sant Cugat del Vallès on va fundar l’Instituto de Cultura Románica amb ajudes del govern franquista i fou professor de la Universitat de Barcelona i del Seminari de Barcelona. Això li permeté continuar editant l’Atlas lingüístic de Catalunya i un Boletín de Dialectología Española, amb temes bàsicament catalans.

Al llarg de la seva vida va rebre múltiples reconeixements: doctor honoris causa per les universitats de Lovaina, Würzburg, Upsala i Zuric; Encomienda de la Orden Civil de Alfonso el Sabio, membre d’honor de l’Acadèmia Gustav Adolf de Suècia, etc.

És evident que amb aquest itinerari vital la figura d’Antoni Griera hagi estat controvertida i incòmoda. La seva obra abraça essencialment la dialectologia, la toponímia i la lingüística històrica, i ha estat bastant discutida, sobretot la més recent. En aquest sentit, només cal observar dues valoracions de l’obra grieriana, una de l’insigne filòleg Joan Coromines, i l’altra de Carles Riba:

• «De les equivocacions de Badia són responsables sovint les aberracions més greus del seu mestre A. Griera.»

• «Sigui prudent amb les publicacions de l’I.E.C.: dissortadament hi ha molta barreja. Les coses de Mn. Griera són dolentes; les de Montoliu, barroeres i fantasioses; les de Barnils, Casacuberta, Moll, Coromines, i, no cal dir, Fabra, bones de tot fiar.»

Francesc de Borja Moll en fa esment en la introducció del Diccionari català-valencià-balear, referit al moment que el jove Griera és becat per anar a estudiar a Europa central amb els grans noms de la filologia del moment, fragment que reprodueixo:

L'estiu de 1907, Mossèn Alcover fa un viatge de quatre mesos per França, Alemanya, Austria, Suïssa i Itàlia, amb una doble finalitat: a) practicar els idiomes d'aquells països per a poder llegir obres fonamentals de filologia que no existien en espanyol; b) conèixer personalment els grans mestres de la romanística, assistir a les seves lliçons i demanar-los orientació per a fer el diccionari i la gramàtica en consonància amb l'estat avançat de la ciència lingüística d'aquell temps. Els anys 1912 i 1913 repetiria els viatges a l'estranger, estenent-los fins a Bèlgica i Gran Bretanya.

Per iniciativa de Schädel, secundada resoltament per Alcover i pels dirigents de la política cultural catalana, es va convocar un concurs per enviar tres joves catalans a les universitats d'Europa central, on obtinguessin una formació sòlida en filologia romànica que els permetés de col·laborar a la realització del Diccionari. Aquests tres estipendiats foren Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu.

L'any 1911, l'Institut d'Estudis Catalans, que es componia d'una secció de Ciències i una d'Història i Arqueologia, va ser ampliat amb la fundació d'una Secció Filològica, la missió primordial de la qual era de fer el diccionari i la gramàtica del català literari, però estenent les seves activitats a la investigació dialectal, a la de la llengua antiga i a l'expansió del català.

Mossèn Alcover va ser elegit president de la Secció Filològica de l'Institut, i al cap d'alguns anys de treballar conjuntament amb els filòlegs i literats catalans va portar a Barcelona la seva cèlebre em>calaixera, dins la qual havia arribat a reunir 900.000 cèdules lexicogràfiques. Tot semblava ben encaminat, tant per al treball d'investigació com per al de codificació de la llengua.

Però ben prest aparegueren divergències: unes, d'ordre tècnic, degudes a una diversitat de criteri científic; altres, d'ordre administratiu; i totes, agreujades pel caràcter rústic i agressiu de Mossèn Alcover.

Les úniques divergències que ací interessa de tractar són les referents a la tècnica filològica. Eren prou greus i profundes. La més important afectava la manera d'enfocar la feina lexicogràfica: Alcover defensava de sempre la idea de fer un sol diccionari que contingués la totalitat de la llengua catalana en el temps i en l'espai; és a dir, que fos ensems dialectal, històric i literari. Els altres membres de la Secció Filològica opinaven que calia fer tres diccionaris: el dels dialectes, el de la llengua literària moderna i el de la llengua antiga. Les discussions es feien interminables, i Mossèn Alcover en treia la impressió que hom volia boicotejar el seu gran projecte de diccionari integral substituint-lo per empreses parcials i difícils de delimitar.

Hi havia també discrepàncies sobre el mètode a seguir per a preparar l'Atlas Lingüístic de Catalunya, en el qual treballaven Alcover i Griera. El resultat va ser que Alcover es retirà de l'empresa de l'Atlas, la qual romangué totalment a les mans de Mn. Griera.

---

Altres obres del mateix autor

• 1914 - "El nom dels vents en català". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. II. Pàg. 74-96.
  
• - "Terminologia dels ormeigs de pescar dels rius i costes de Catalunya". Wörter uns Sachen, vol. VIII, Pàg. 97.103
  
• 1916 - "La calaixera de Mn. Alcover". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. IV.
• 1919 - "Foc, focs". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. VII. Pàg. 80-88.
• 1923a - "El jou, l'arada i el llaurar". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
• 1923b - "El nom dels peixos". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
• 1926 - Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona.
  
• 1928 - "Feines i costums que desapareixen". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVI. Pàg. 1-39.
  
• 1929 - "Tríptic. La naixença, les esposalles, la mort". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVII. Pàg. 79-135
  
• 1930 - "Litúrgia popular". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII. Pàg. 1-98.
• 1933a - La casa catalana. Barcelona: Edicions Polígrafa⁽¹⁾ ─ Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XX. Pàg. 13-329.
  
• 1933b - "Litúrgia popular". Barcelona: "Catalunya Social", any XII⁽²⁾.
• 1934 - "La vida pagesa i el mes de gener". Barcelona: "Catalunya Social".
• 1935 - Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. En XIV volums. Barcelona: Edicions Polígrafa. Editat entre 1935-1947. Segona edició (1966).
• 1949 - "Fènyer el pa, amasar el pan". París (França): "Melanges de Filologie et Litterature medievale".
• 1965 - Gramàtica històrica catalana
  
• 1967 - Litúrgia popular. Sant Cugat del Vallès: Biblioteca filològica-històrica⁽³⁾.
  

⁽¹⁾: Forgas (1992) dóna les dues referències a "La casa catalana" amb diferents edicions o publicacions. En una segona entrada de la bibliografia ho entra per: "La casa catalana". Bol. de Dialectología Catalana, vol. XX.
⁽²⁾: Aquesta referència la dóna Amades (1951a). Pot ser el mateix article que "Litúrgica popular", publicat al "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII (1930).
⁽³⁾: A la bibliografia de Gimeno-Roura (1986) no especifiquen si és una reedició de l'article de 1930 o del de 1933.

---

Pròleg de l'autor a la segona edició de 1966

L'autor fa un advertiment a la segona edició on ens dóna notícia dels periples de l'edició de la primera edició de l'obra, amb la Guerra Civil interrompent-la:

A l'any 1935, fa trenta anys, publicava el primer volum del «Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura de Catalunya». La crítica catalana no n'hagué notícia. Els romanistes l'havien acollit amb entusiasme. Pel juliol del 1936 havien aparegut els cinc primers volums. Retrobat el manuscrit, després de la guerra, vaig continuar l'edició d'aquesta obra i en 1947 apareixia el volum catorze, el darrer, d'aquesta enciclopèdia de la llengua catalana.

Del pròleg, voldria destacar-ne alguns paràgrafs, que donen idea dels objectius i procés d'elaboració de l'obra.

Convençuts que solament serà possible un «Diccionari Català» el dia que tindríem reunits tots els materials del català antic, de la producció del català literari modern i de la parla viva, emprenguérem, seguint el model del «Glossaire des patois de la Suisse romande» (Neuchâtel, 1924-1935), una replega de materials lexicològics i folklòrics que havia de donar origen a una sèrie d'estudis que caracteritzen les investigacions sobre la llengua catalana.

Dues eren les obres que havien de sintetitzar aquesta empresa: un «Diccionari dels dialectes catalans» i l'«Atlas Lingüístic de Catalunya». Una i altra han estat possibles d'ésser executades, gràcies a l'entusiasme desinteressat de centenars de col·laboradors ─sense la intervenció dels quals les dues empreses haurien fracassat necessàriament─ i gràcies al concurs del Doctor Pere Barnils.

Guiats pels professors Gauchat i Jud, de bon començament exploràrem tot el domini català, nomenàrem corresponsals a les localitats importants, i, a la tardor del 1913, vàrem començar la distribució de qüestionaris, que, treta la petita interrupció dels tres mesos anyals de vacances, va durar fins el juny de 1926. Els qüestionaris distribuïts, que no són altra cosa que el diccionari de la llengua repartit per agrupaments lògics, foren els següents: [...]

I ens dóna notícia dels 157 qüestionaris diferents repartits, sobre les diferents temàtiques tractades. Seguidament llista el nom i la població dels corresponsals i els qüestionaris que varen respondre. Un total de 212 informants de diverses poblacions del territori de parla catalana.

Acaba fent esment de la compleció d'aquest material amb vocabularis de diferents sectors:

El «Diccionari dels dialectes catalans», redactat amb els materials, generosament aportats pels col·laboradors que acabem de citar, ha estat enriquit amb una sèrie de vocabularis específics de diferents sectors de la vida, difícils de recollir per mitjà de qüestionaris. Aquests vocabularis especialitzats ens han fet conèixer la llengua de certs estaments, d'arts, indústries i oficis, la qual conserva una gran quantitat de mots i de significats desapareguts de la llengua que s'usa en la vida quotidiana.

Són en total 50 obres de ben diversos autors (Barnils, Amades, Griera, Francesc de Borja Moll...).

Continua fent una justificació del Tresor, el diccionari de dialectes:

Certament aquest diccionari no és complet ni vol ésser-ho. Hi ha en cada domini lingüístic dues llengües: la llengua dels diccionaris i de la gent erudita, la qual, per transfusió lexical, s'ha comunicat d'un país a l'altre i d'una llengua a l'altra. Registra els elements de civilització que tenen més aviat un valor internacional que no pas un color local o nacional. És la llengua del ciutadà de l'Europa occidental, que es presenta amb una gran unitat sota una vestidura tènue i accidental.

Al costat d'aquesta llengua internacional hi ha els elements autòctons que constitueixen el tresor espiritual d'un país; la llengua pròpia amb el vocabulari farcit d'arcaismes per una banda, amarat de vida per les creacions de mots nous i de significacions noves per l'altra. I aquesta llengua és la que s'ha recollit en la pròpia deu per a preparar-hi aquest Diccionari.

S'ha discutit vivament el problema de la importància dels atlas lingüístics i dels diccionaris de dialectes. Hi ha qui prefereix aquests; hi ha qui atorga la primacia als altres. Convençut que el diccionari dialectal i l'atlas no s'exclouen sinó que es complementen, crec haver portat un element nou en la metodologia de la lingüística romànica, quean he preparat un Atlas lingüístic de Catalunya (vol. I, 1923) des de les enquestes fins a la publicació dels resultats i, a la vegada, quan he redactat un Diccionari de dialectes catalans batent-me amb tota mena de dificultats i d'obstacles.

L'atlas lingüístic dóna l'extensió d'un mot; n'assenyala l'àrea geogràfica i ens permet reconstruir les seves vicissituds a través dels temps. La ideologia sembrada per Gilliéron, d'una força creadora formidable, ha tingut pocs seguidors perquè molts filòlegs, fent jocs malabars amb una etimologia fantasiosa, ignoren el valor espiritual contingut en cada mot; no tenen una idea de la vida de la llengua.

En canvi, el Diccionari de dialectes ens posa de manifest la irradiació i la força creadora de cada mot. Els derivats d'un mot no són formacions a l'atzar, són fills d'una força fecunda i vital, que selecciona la forma i la figura que en aquell moment li calen i li són més adients. Encara hi ha més. El Diccionari de dialectes dón ala filiació de significacions, més interessant que la irradiació de paraules. I ofereix els elements necessaris per a estudiar les contingències d'un mot i d'una idea a través del temps

El Diccionari de dialectes és l'inventari de tota la civilització i de les tradicions d'un país. En dóna la vida autèntica. No en va Mistral, en donar un diccionari del provençal modern, l'intitulava Tresor dou Felibrige, i bategem aquest amb el nom de Tresor.

---

Crítica

L'obra de Griera no és gaire valorada, en general, sobretot per les afirmacions dels seus darrers estudis, els resultats més aviat mediocres del Tresor, la metodologia emprada en els qüestionaris i tria de localitats de l'Atlas i les seves teories sobre la filiació i origen del català. Bona mostra en tenim en les notes biogràfiques i crítiques vesades, per exemple, per Joan Coromines, i la fitxa que resta a l'Institut d'Estudis Catalans del seu perfil com a integrant de la Secció Filològica de l'IEC.

Les informacions que conté el Tresor de la llengua són més aviat minses. Generalment només conté l'entrada i una breu definició, però sense categoria gramàtical, transcripció fonètica ni informacions dialectals clares. No se sap ben bé quan un terme és d'ús general o restringit a un àmbit territorial determinat.

---

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: AMADES (1951a) - CONCA (1988) - FORGAS (1992) - MORET (1995)