dimecres, 13 de febrer de 2008

Griera (1935): Tresor de la llengua

Fitxa

Autor: Antoni M. Griera i Gaja

Títol: Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya

Any: 1935

Codi: GRIERA (1935)

ISBN: Dipòsit legal: B. 16.689 - 1966

Editorial: Ediciones Polígrafa (Barcelona)

Edició: Segona (1966)

Pàgines: 4658

Ítems: ---

Pròleg: Del propi autor, A. Griera, amb anotació dels qüestionaris repartits, els informants i dels vocabularis específics utilitzats.

Biografia de l'autor

Antoni Griera i Gaja (Sant Bartomeu del Grau, Osona, 1887 - Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 1973)

Ingressà en la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans el 20 de gener de 1921:

«Eclesiàstic. Des del 1913 s’integrà a les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, on fou un impulsor del Butlletí de Dialectologia Catalana. A la Secció Filològica de l’Institut, emprengué la publicació de l’Atles lingüístic de Catalunya i l’aplega de materials dialectals, que després aprofità per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. És autor de la Gramàtica històrica del català antic. Després de la Guerra Civil, fou professor de la Universitat i del Seminari de Barcelona. Fundà un Institut de Cultura Romànica a Sant Cugat del Vallès, a través del qual continuà les publicacions de l’Atles i del Tresor, i féu un Boletín de Dialectología Española, de tema bàsicament català. La seva obra ha estat molt discutida, ja que hi fa afirmacions polèmiques. El 1932 trencà les relacions amb l’IEC».
A la revista Ausa, XX, 148-149 (2002), Pàg. 289-304, del Patronat d'Estudis Osonencs, Florenci Barniol i Buixader escriu "Mig segle d'estudis sobre llengua a la comarca d'Osona (1952-2002)", on trobem una breu introducció biogràfica sobre l'autor:

Antoni Griera es formà al Seminari de Vic i a les universitats de Halle i Zuric. Es doctorà el 1914 amb una tesi sobre La frontera catalano-aragonesa. Des de 1913 fins a 1932 es vinculà a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on impulsà el Butlletí de Dialectologia Catalana i fou membre adjunt de la Secció Filològica (1921-1928). L’any 1932 trencà amb l’IEC i tota la vida va manifestar animadversió cap a la institució i els seus membres.

Després de la Guerra Civil s’establí a Sant Cugat del Vallès on va fundar l’Instituto de Cultura Románica amb ajudes del govern franquista i fou professor de la Universitat de Barcelona i del Seminari de Barcelona. Això li permeté continuar editant l’Atlas lingüístic de Catalunya i un Boletín de Dialectología Española, amb temes bàsicament catalans.

Al llarg de la seva vida va rebre múltiples reconeixements: doctor honoris causa per les universitats de Lovaina, Würzburg, Upsala i Zuric; Encomienda de la Orden Civil de Alfonso el Sabio, membre d’honor de l’Acadèmia Gustav Adolf de Suècia, etc.

És evident que amb aquest itinerari vital la figura d’Antoni Griera hagi estat controvertida i incòmoda. La seva obra abraça essencialment la dialectologia, la toponímia i la lingüística històrica, i ha estat bastant discutida, sobretot la més recent. En aquest sentit, només cal observar dues valoracions de l’obra grieriana, una de l’insigne filòleg Joan Coromines, i l’altra de Carles Riba:
  • «De les equivocacions de Badia són responsables sovint les aberracions més greus del seu mestre A. Griera.»
  • «Sigui prudent amb les publicacions de l’I.E.C.: dissortadament hi ha molta barreja. Les coses de Mn. Griera són dolentes; les de Montoliu, barroeres i fantasioses; les de Barnils, Casacuberta, Moll, Coromines, i, no cal dir, Fabra, bones de tot fiar.»
Francesc de Borja Moll en fa esment en la introducció del Diccionari català-valencià-balear, referit al moment que el jove Griera és becat per anar a estudiar a Europa central amb els grans noms de la filologia del moment, fragment que reprodueixo:

L'estiu de 1907, Mossèn Alcover fa un viatge de quatre mesos per França, Alemanya, Austria, Suïssa i Itàlia, amb una doble finalitat: a) practicar els idiomes d'aquells països per a poder llegir obres fonamentals de filologia que no existien en espanyol; b) conèixer personalment els grans mestres de la romanística, assistir a les seves lliçons i demanar-los orientació per a fer el diccionari i la gramàtica en consonància amb l'estat avançat de la ciència lingüística d'aquell temps. Els anys 1912 i 1913 repetiria els viatges a l'estranger, estenent-los fins a Bèlgica i Gran Bretanya.

Per iniciativa de Schädel, secundada resoltament per Alcover i pels dirigents de la política cultural catalana, es va convocar un concurs per enviar tres joves catalans a les universitats d'Europa central, on obtinguessin una formació sòlida en filologia romànica que els permetés de col·laborar a la realització del Diccionari. Aquests tres estipendiats foren Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu.

L'any 1911, l'Institut d'Estudis Catalans, que es componia d'una secció de Ciències i una d'Història i Arqueologia, va ser ampliat amb la fundació d'una Secció Filològica, la missió primordial de la qual era de fer el diccionari i la gramàtica del català literari, però estenent les seves activitats a la investigació dialectal, a la de la llengua antiga i a l'expansió del català.

Mossèn Alcover va ser elegit president de la Secció Filològica de l'Institut, i al cap d'alguns anys de treballar conjuntament amb els filòlegs i literats catalans va portar a Barcelona la seva cèlebre em>calaixera, dins la qual havia arribat a reunir 900.000 cèdules lexicogràfiques. Tot semblava ben encaminat, tant per al treball d'investigació com per al de codificació de la llengua.

Però ben prest aparegueren divergències: unes, d'ordre tècnic, degudes a una diversitat de criteri científic; altres, d'ordre administratiu; i totes, agreujades pel caràcter rústic i agressiu de Mossèn Alcover.

Les úniques divergències que ací interessa de tractar són les referents a la tècnica filològica. Eren prou greus i profundes. La més important afectava la manera d'enfocar la feina lexicogràfica: Alcover defensava de sempre la idea de fer un sol diccionari que contingués la totalitat de la llengua catalana en el temps i en l'espai; és a dir, que fos ensems dialectal, històric i literari. Els altres membres de la Secció Filològica opinaven que calia fer tres diccionaris: el dels dialectes, el de la llengua literària moderna i el de la llengua antiga. Les discussions es feien interminables, i Mossèn Alcover en treia la impressió que hom volia boicotejar el seu gran projecte de diccionari integral substituint-lo per empreses parcials i difícils de delimitar.

Hi havia també discrepàncies sobre el mètode a seguir per a preparar l'Atlas Lingüístic de Catalunya, en el qual treballaven Alcover i Griera. El resultat va ser que Alcover es retirà de l'empresa de l'Atlas, la qual romangué totalment a les mans de Mn. Griera.


Altres obres del mateix autor

  • 1914 - "El nom dels vents en català". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. II. Pàg. 74-96.
  • - "Terminologia dels ormeigs de pescar dels rius i costes de Catalunya". Wörter uns Sachen, vol. VIII, Pàg. 97.103
  • 1916 - "La calaixera de Mn. Alcover". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. IV.
  • 1919 - "Foc, focs". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. VII. Pàg. 80-88.
  • 1923a - "El jou, l'arada i el llaurar". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
  • 1923b - "El nom dels peixos". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
  • 1926 - Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona.
  • 1928 - "Feines i costums que desapareixen". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVI. Pàg. 1-39.
  • 1929 - "Tríptic. La naixença, les esposalles, la mort". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVII. Pàg. 79-135
  • 1930 - "Litúrgia popular". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII. Pàg. 1-98.
  • 1933a - La casa catalana. Barcelona: Edicions Polígrafa(1) ─ Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XX. Pàg. 13-329.
  • 1933b - "Litúrgia popular". Barcelona: "Catalunya Social", any XII(2).
  • 1934 - "La vida pagesa i el mes de gener". Barcelona: "Catalunya Social".
  • 1935 - Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. En XIV volums. Barcelona: Edicions Polígrafa. Editat entre 1935-1947. Segona edició (1966).
  • 1949 - "Fènyer el pa, amasar el pan". París (França): "Melanges de Filologie et Litterature medievale".
  • 1965 - Gramàtica històrica catalana
  • 1967 - Litúrgia popular. Sant Cugat del Vallès: Biblioteca filològica-històrica(3).
(1): Forgas (1992) dóna les dues referències a "La casa catalana" amb diferents edicions o publicacions. En una segona entrada de la bibliografia ho entra per: "La casa catalana". Bol. de Dialectología Catalana, vol. XX.
(2): Aquesta referència la dóna Amades (1951a). Pot ser el mateix article que "Litúrgica popular", publicat al "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII (1930).
(3): A la bibliografia de Gimeno-Roura (1986) no especifiquen si és una reedició de l'article de 1930 o del de 1933.



Pròleg de l'autor a la segona edició de 1966

L'autor fa un advertiment a la segona edició on ens dóna notícia dels periples de l'edició de la primera edició de l'obra, amb la Guerra Civil interrompent-la:
A l'any 1935, fa trenta anys, publicava el primer volum del «Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura de Catalunya». La crítica catalana no n'hagué notícia. Els romanistes l'havien acollit amb entusiasme. Pel juliol del 1936 havien aparegut els cinc primers volums. Retrobat el manuscrit, després de la guerra, vaig continuar l'edició d'aquesta obra i en 1947 apareixia el volum catorze, el darrer, d'aquesta enciclopèdia de la llengua catalana.
Del pròleg, voldria destacar-ne alguns paràgrafs, que donen idea dels objectius i procés d'elaboració de l'obra.
Convençuts que solament serà possible un «Diccionari Català» el dia que tindríem reunits tots els materials del català antic, de la producció del català literari modern i de la parla viva, emprenguérem, seguint el model del «Glossaire des patois de la Suisse romande» (Neuchâtel, 1924-1935), una replega de materials lexicològics i folklòrics que havia de donar origen a una sèrie d'estudis que caracteritzen les investigacions sobre la llengua catalana.

Dues eren les obres que havien de sintetitzar aquesta empresa: un «Diccionari dels dialectes catalans» i l'«Atlas Lingüístic de Catalunya». Una i altra han estat possibles d'ésser executades, gràcies a l'entusiasme desinteressat de centenars de col·laboradors ─sense la intervenció dels quals les dues empreses haurien fracassat necessàriament─ i gràcies al concurs del Doctor Pere Barnils.

Guiats pels professors Gauchat i Jud, de bon començament exploràrem tot el domini català, nomenàrem corresponsals a les localitats importants, i, a la tardor del 1913, vàrem començar la distribució de qüestionaris, que, treta la petita interrupció dels tres mesos anyals de vacances, va durar fins el juny de 1926. Els qüestionaris distribuïts, que no són altra cosa que el diccionari de la llengua repartit per agrupaments lògics, foren els següents: [...]

I ens dóna notícia dels 157 qüestionaris diferents repartits, sobre les diferents temàtiques tractades. Seguidament llista el nom i la població dels corresponsals i els qüestionaris que varen respondre. Un total de 212 informants de diverses poblacions del territori de parla catalana.

Acaba fent esment de la compleció d'aquest material amb vocabularis de diferents sectors:
El «Diccionari dels dialectes catalans», redactat amb els materials, generosament aportats pels col·laboradors que acabem de citar, ha estat enriquit amb una sèrie de vocabularis específics de diferents sectors de la vida, difícils de recollir per mitjà de qüestionaris. Aquests vocabularis especialitzats ens han fet conèixer la llengua de certs estaments, d'arts, indústries i oficis, la qual conserva una gran quantitat de mots i de significats desapareguts de la llengua que s'usa en la vida quotidiana.
Són en total 50 obres de ben diversos autors (Barnils, Amades, Griera, Francesc de Borja Moll...).

Continua fent una justificació del Tresor, el diccionari de dialectes:
Certament aquest diccionari no és complet ni vol ésser-ho. Hi ha en cada domini lingüístic dues llengües: la llengua dels diccionaris i de la gent erudita, la qual, per transfusió lexical, s'ha comunicat d'un país a l'altre i d'una llengua a l'altra. Registra els elements de civilització que tenen més aviat un valor internacional que no pas un color local o nacional. És la llengua del ciutadà de l'Europa occidental, que es presenta amb una gran unitat sota una vestidura tènue i accidental.

Al costat d'aquesta llengua internacional hi ha els elements autòctons que constitueixen el tresor espiritual d'un país; la llengua pròpia amb el vocabulari farcit d'arcaismes per una banda, amarat de vida per les creacions de mots nous i de significacions noves per l'altra. I aquesta llengua és la que s'ha recollit en la pròpia deu per a preparar-hi aquest Diccionari.

S'ha discutit vivament el problema de la importància dels atlas lingüístics i dels diccionaris de dialectes. Hi ha qui prefereix aquests; hi ha qui atorga la primacia als altres. Convençut que el diccionari dialectal i l'atlas no s'exclouen sinó que es complementen, crec haver portat un element nou en la metodologia de la lingüística romànica, quean he preparat un Atlas lingüístic de Catalunya (vol. I, 1923) des de les enquestes fins a la publicació dels resultats i, a la vegada, quan he redactat un Diccionari de dialectes catalans batent-me amb tota mena de dificultats i d'obstacles.

L'atlas lingüístic dóna l'extensió d'un mot; n'assenyala l'àrea geogràfica i ens permet reconstruir les seves vicissituds a través dels temps. La ideologia sembrada per Gilliéron, d'una força creadora formidable, ha tingut pocs seguidors perquè molts filòlegs, fent jocs malabars amb una etimologia fantasiosa, ignoren el valor espiritual contingut en cada mot; no tenen una idea de la vida de la llengua.

En canvi, el Diccionari de dialectes ens posa de manifest la irradiació i la força creadora de cada mot. Els derivats d'un mot no són formacions a l'atzar, són fills d'una força fecunda i vital, que selecciona la forma i la figura que en aquell moment li calen i li són més adients. Encara hi ha més. El Diccionari de dialectes dón ala filiació de significacions, més interessant que la irradiació de paraules. I ofereix els elements necessaris per a estudiar les contingències d'un mot i d'una idea a través del temps

El Diccionari de dialectes és l'inventari de tota la civilització i de les tradicions d'un país. En dóna la vida autèntica. No en va Mistral, en donar un diccionari del provençal modern, l'intitulava Tresor dou Felibrige, i bategem aquest amb el nom de Tresor.


Crítica

L'obra de Griera no és gaire valorada, en general, sobretot per les afirmacions dels seus darrers estudis, els resultats més aviat mediocres del Tresor, la metodologia emprada en els qüestionaris i tria de localitats de l'Atlas i les seves teories sobre la filiació i origen del català. Bona mostra en tenim en les notes biogràfiques i crítiques vesades, per exemple, per Joan Coromines, i la fitxa que resta a l'Institut d'Estudis Catalans del seu perfil com a integrant de la Secció Filològica de l'IEC.

Les informacions que conté el Tresor de la llengua són més aviat minses. Generalment només conté l'entrada i una breu definició, però sense categoria gramàtical, transcripció fonètica ni informacions dialectals clares. No se sap ben bé quan un terme és d'ús general o restringit a un àmbit territorial determinat.


El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: AMADES (1951a) - CONCA (1988) - FORGAS (1992) - MORET (1995)

Cap comentari: