dimarts, 14 d’agost de 2007

Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines

Fitxa

Autor: Antoni Peris i Joan

Títol: Diccionari de locucions i frases llatines

Any: 2001

Codi: PERIS (2001)

ISBN: 84-412-0878-6

Editorial: Enciclopèdia Catalana

Edició: Primera edició (desembre del 2001), segona reimpressió (febrer del 2004)

Col·lecció: El Calidoscopi

Pàgines: 251

Ítems: -

Pròleg: -

La contraportada

mutatis mutandis
rara avis
sui generis

fugit irreparabile tempus
nulla dies sine linea
veni, vidi, vici

Interessantíssim recull per a descobrir el significat i l'origen de locucions i frases llatines, moltes de les quals són ben vives actualment.
A més, una variada selecció d'expressions catalanes d'origen clàssic, cristià o bíblic d'ús quotidià o literari.
Amb uns utilíssims índexs de noms propis i de paraules clau, per a trobar ràpidament la frase buscada.


Crítica


Ramon Torné i Teixidó, de l'IES Matadepera, fa una petita ressenya de l'obra, publicada a la revista Escola Catalana, núm. 393 (2002, pàg. 50-51), de la qual reprodueixo alguns extractes:

[...] Ara, tot comentant el valor de les màximes, Josep Miracle deia que són testimoni «d'una saviesa innata i, de tan rodonament adscrita a l'alta filosofia, que dóna cos a les dites populars». Amb justesa, doncs, podem parlar del «tresor» que constitueix el bell promptuari del professor Antoni Peris perquè aquest abasta gairebé totes les manifestacions humanes, fins les més rutinàries o les més inversemblants. [...] Res de temors: el lector podrà situar-se amb tota comoditat en les coordenades de qualsevol frase llatina que vingui a tomb.

El llibre, però, inclou encara un parell d’innovacions força notables: l’una és el recull de vocabulari llatí que s’ha trasvassat al català. Paraules d’ús comú com dúplex, agenda, quòrum, currículum, superàvit o dèficit són ben bé mots llatins que ens són explicats fins en les seves peculiaritats gramaticals.

L’altra innovació consisteix en un preciós recull de cinc-centes frases fetes i refranys catalans que tenen una feliç coincidència amb adagis llatins: per exemple, qualsevol pot adonar-se sense dificultat que el tot homines tot sententiae (traduït, «tants homes, tantes opinions») és una forma de dir allò del «tants caps, tants barrets», per altra part ben català. I és que «sempre plou sobre mullat» (que es correspon amb un vell proverbi medieval, humescit valide pluvia locus humidus ante).

Sens dubte és una obra imprescindible per acostar-nos a la tradició llatina, font de tantes expressions i d'una bona part del vocabulari català. L'obra s'estructura en 3 parts principals:

1. Introducció. Una vintena de pàgines on l'autor ens explica com usar correctament el diccionari i ens fa cinc cèntims sobre la pronúncia i l'accentuació del llatí.

2. Diccionari. Dividit en dues parts: una amb locucions i frases llatines i una altra amb mots i expressions catalans d'origen clàssic, cristià o bíblic. Ambdues van ordenades alfabèticament i contenen l'expressió llatina, l'equivalent català o una traducció si no existeix.

3. Índexs. Utilíssima part final de l'obra, amb els índexs d'autors i fonts, de noms propis i gentilicis, de paraules clau i conceptes i de refranys i frases fetes catalans comparats amb sentències llatines en aquest diccionari.

Tota l'obra és curosament documentada i amb un didactisme excel·lent, que ens acosta, de manera planera la cultura llatina a través dels seus autors més importants.

Pel que fa als aforismes, els proverbis llatins són font d'una gran multitud de refranys i sentències catalanes, hereves de la tradició clàssica. L'autor, quan troba l'equivalència (en més de 500 casos), l'afegeix. Si no, en fa una traducció literal que en facilita la comprensió. I totes van documentades amb l'autor i l'obra d'on l'ha extreta.

També resulta interessantíssim l'apartat de la introducció (pàg. 10-11) on fa un repàs històric al sentencialisme i els reculls d'aforismes i màximes des de l'antigor clàssica fins ben entrada l'edat mitjana. Val la pena reproduir-ho:

L'existència de col·leccions d'aforismes, dites, màximes, sentències, proverbis o apotegmes es remunta ja a l'antiguitat. El primer aplec de frases d'aquesta mena foren els «Aphorismoi» del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (ca. 460-ca. 370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca (Brev. 1.1): «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. La consciència moral col·lectiva dels romans es va manifestar constantment al llarg dels segles en col·leccions de sentències morals i refranys. Al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti (Rep. 1.1.2) és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'. El primer moralista genuïnament romà és Cató el Vell (234-149 a. C.), que tenia tirada a les frases lapidàries, de paraula i per escrit. De la seva obra ens resten fragments dels «Libri ad Marcum filium» i el «Carmen de moribus», en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats «Disticha Catonis» ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres. El «Libre de Cató» figurava entre les matèries de lectura a l'escola primària catalana al costat del «Libre de bons amonestaments» del mallorquí Anselm Turmeda. A més de Cató, els reculls o col·leccions de sentències morals van associats als noms del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de «Liber de moribus», de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.
A l'edat mitjana la literatura proverbial fou molt conreada. Sabem de l'existència de col·leccions de màximes i de proverbis morals semblants redactats en llatí com després en les llengües nacionals. Coneixem nombrosos manuscrits llatins que contenen col·leccions de màximes. Moltes d'aquestes, anònimes, han estat aplegades i incorporades a la vasta recopilació de sentències i proverbis de H. Walther, com la col·lecció d'aforismes mèdics de l'escola de Salern, coneguda amb el nom de «Regimen sanitatis Salernitanum», el nucli originari de la qual, del s. XII, compost de 362 versos, fou retocat iaddicionat a lloure per mans posteriors fins a arribar als 3.520 versos llatins del segle passat. Ja al segle XIII, la part primerenca de la col·lecció fou comentada per Arnau de Vilanova (ca. 1240-1311) en la seva obra en llatí titulada «Comentum super regimen Salernitanum». En la literatura catalana, ultra les traduccions de proverbis de l'Antic Testament, hi ha diversos reculls. Es deu a Jafudà Bonsenyor el «Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs». De Ramon Llull (1232/33-1315/16), resten els «Proverbis de Ramon», el «Llibre de mil priverbis» i els «Proverbis d'ensenyament», dels quals es conserven, a més del text català, nombroses versions llatines, especialment dels «Proverbis de Ramon», i diverses edicions de la versió llatina. Els «Proverbis de Ramon», compostos a Roma immediatament després de 1296, són una compilació dividida en tres parts que comprenen proverbis teològics, naturals i morals, cadascuna de les quals es distribueix en 100 rúbriques o capítols, i cadascuna d'aquestes en 20 proverbis. El «Libre de bons amonestaments» d'Anselm Turmeda, escrit el 1396 a Tunis, tingué una enorme difusió als Països Catalans sota el nom de «Fra Anselm», i fou llibre de lectura a les escoles fins a mitjan segle XIX, on, com hem dit més amunt, figurava entre les matèries de lectura a l'escola primària.
El sentencialisme i els reculls d'aforismes i màximes assoleixen un important desenvolupament amb l'humanisme renaixentista, en què es formen col·leccions o repertoris destinats a servir de model de frases o instruments literaris. Una d'aquestes col·leccions notables fou els «Adagis» d'Erasme de Rotterdam, editada per primer cop a Venècia l'any 1500, per Aldo Manuzio. Són 4.151 lemes ordenats en quilíades i centúries, i cadascuna d'aquestes centúries es compon de cent lemes o sentències. El lema de cadascun dels adagis és una frase llatina, d'autor llatí o grec, pagà o cristià.


El citen com a bibliografia utilitzada

Cap comentari: