diumenge, 18 de maig de 2008

Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada

Fitxa

Autor: Sebastià Farnés i Badó

Títol: Paremiologia catalana comparada

Any: 1913 (edició pòstuma, feta per Columna Edicions, el 1992)

Codi: Farnés (1913)

ISBN: 84-7809-427-X

Editorial: Columna Edicions

Edició: Primera

Pàgines: 4.450

Ítems: 29.972

Biografia de l'autor

Sebastià Farnés i Badó (Sant Feliu de Codines 1854 - Barcelona 1934)

Va exercir d'advocat, periodista i va fundar l'Institut Taquigràfic de Barcelona. Era professor de taquigrafia i col·laborà també en la fundació de l'Instituto Taquigráfico Español i va publicar llibres sobre aquesta especialitat.

És una de les figures cabdals del nacionalisme català de l'època. Va formar part del Centre Català de Valentí Almirall i de la Unió Catalanista. Fundà "L'Arc de Sant Martí", setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals (1884-91), del qual fou redactor, i col·laborà al "Diari Català", "La Renaixença", "La Veu de Catalunya" i "El Pensament Català", entre altres.

Amb tot, va destacar sobretot pels seus treballs en el camp de la paremiologia i el folklore. La seva obra de més relleu va ser la Paremiologia Catalana Comparada (Vol. I, 1913), un llibre del qual restà inèdita la major part de l'obra fins que Columna la va publicar el 1992, que destaca per la recollida i comprovació de materials orals i escrits i la redacció de fitxes. Va treballar aquesta obra durant tota la seva vida, començant ja a l'edat de setze anys. Per a la construcció de les fitxes utilitzava dos tipus d'informació: l'oral i l'escrita. El gruix de la seva documentació oral prové de quatre poblacions: Arbúcies, Sant Feliu de Codines, Barcelona i Canet de Mar. Va viure a les tres darreres poblacions citades. A Sant Feliu, a més, hi va néixer i a Arbúcies s'hi va casar.

La biblioteca i materials aplegats per l'avi Farnés, van servir a Aureli Capmany, folklorista també, i a la seva néta, la novel·lista i assagista catalana Maria Aurèlia Capmany i Farnés. El llegat Alcover-Capmany (del matrimoni de Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany) ha estat cedit a la Biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a l'abast d'estudiosos i interessats en l'obra d'aquesta prolífica família.

Com dèiem, la Paremiologia Catalana Comparada va ser publicada pòstumament, cinquanta-vuit anys després del decés de l'autor.


Mira també



Altres obres del mateix autor

  • Lo carboner [manuscrit]
  • "Lo llenguatge dels aucells". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana"
  • 1882 - "Un refrany popular". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa"
  • 1882 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa", anys XII, XIII i XIV
  • 1884 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana", anys V i VIII
  • 1893 - "Narraciones populares catalans recogidas por... traducidas libremente por...A. R. LL., ilustraciones de M. Duran". Barcelona, Biblioteca Universal Ilustrada.
  • 1893 - "La qüestió del pa". Barcelona: dins la revista "La Veu de Catalunya", 25 de juny de 1893.
  • 1899 - "Judici de l'any". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
  • 1901 - "Bon any y bon guany". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
  • 1913 - Assaig de paremiologia catalana comparada (Vol. I fins l'entrada "amich"). Barcelona: "Il·lustració Catalana".
  • 1915 - Corpus paremiològic català. Qüestionari 1 de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.
  • 1918 - "Parèmies endevinetes". Barcelona: dins la revista "Catalana", vol. I.
  • 1928 - "Dues cultures". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", IV, pàg. 193-199. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
  • 1928 - "Motius del rei en Pere d'Aragó". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", VI. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
  • 1928 - "Una endevineta proverbial". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", V, pàg. 264-266. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).


Pròleg

Vull reproduir alguns fragments de l'extens pròleg que Sebastià Farnés va fer per a l'edició de 1913, perquè resulta molt aclaridor i alliçonador de la metodologia emprada pel folklorista i paremiòleg.

En les primeres pàgines ens explica com inicia la recopilació de dites i com va preveient que el volum de l'obra acabarà sent inabastable. A través d'aquest pròleg podem resseguir part de la bibliografia inicial utilitzada per Farnés.

Posteriorment estableix "vàries lleis del col·leccionador":
  1. Cada proverbi una papereta a part
  2. Aplegar i registrar totes les variants d'un mateix proverbi
  3. Prendre nota del lloc on s'ha trobat la dita o refrany i, si hi és, nom del citador que li doni autoritat.
  4. El lloc o comarca de les recollides de viva veu.
  5. Acompanyeu cada referta de les dades que trobeu referents a ella, per poder-ne estudiar son origen i sa història, com intentà fer-ho en Bastús en sa obra La sabiduría de las naciones
  6. Qualsevol classificació és bona; però em sembla la més pràctica la que estableix l'ordre alfabètic pel primer substantiu, adjectiu o verb.
  7. Tota dificultat l'ha de resoldre el mateix col·leccionador. La col·lecció ve a ésser un magatzem de molts articles, ben endreçat i ordenat.
I quina era l'envergadura que preveia de l'obra? Doncs era força realista.
Al preguntar-me de vegades a mi mateix què m'hi manca a la Col·lecció, tinc de respondre que és d'esperar que de la banda d'Alacant en surti algun Martí i Gadea a més d'en Figueres i Pacheco, o un entusiasta Constantí Llombart. Altre tant tinc de dir de Castelló de la Plana, i del Maestrat. Queda molt encar aper investigar per la banda de Tarragona, Falset i Gandesa, així com el Priorat, que ens mostrà només el malaguanyat amic Josep Aladern, així com les Riberes del Cinca, del Ribagorça i del Pallars. Les valls pirinenques estan encara gairebé per explorar, són un misteri per a la paremiologia.
És per això que m'afirmo en el meu tema: no pot pensar-se en publicar un Corpus Paremiològic de la Llengua Catalana fins i a tant que no es tinguin cinquanta mil parèmies i encara no es tindran pas totes les que hi ha vivents (no parlo ara de les que es troben en els llibres, que són en desús tal vegada ja des que les consignaren per escrit) perquè cal haver esment que tractem d'un ésser que viu, que és el mateix que dir que muda, que es renova, que evoluciona, que es nodreix cada dia, a totes hores i a tot arreu del món on té vida un home català.
També ens recorda on trobem l'origen de molts proverbis:
Quan una dita o parèmia es troba a Catalunya, a Itàlia, a Portugal, a França, gairebé és segur que vivia en el món llatí o grec: la comunitat de tirats en la fesomia de diferents individus els acredita de parents; llurs pares segurament tenien els mateixos tirats.
I també tenia ben clar el sentiment d'unitat de la llengua i el territori que ocupava:
El català és la llengua que es parla a Catalunya, bona part d'Aragó, tot l'antic Regne de València, bona part de Múrcia, Andorra, el Rosselló, la Cerdanya i el Vallespir, i Mallorca, i Menorca i Eivissa i una part de Sardenya.
Finalment, reprodueixo l'explicació que Farnés dóna per triar el terme parèmia per englobar totes aquestes peces objecte d'estudi de la paremiologia:
Les diferències que hi ha entre referta, dita o ditxo, refrany, adagi, proverbis, màximes, sentències, aforismes, modismes, frases proverbials, seria llarg d'enumerar-les. Una paraula sola les abraça totes: parèmia; d'aquí la veu "paremiologia" per indicar tot això que en podríem dir art retòric del poble, veritable cultura nacional.



Estructura de l'obra

D'acord amb el prefaci de l'edició de 1992, transcric què compon cada un dels gairebé 30.000 articles de l'enciclopèdia:
Les fitxes, tal com ens han arribat, constitueixen un corpus coherent però en forma de material de treball que ha calgut ordenar. Hem fet servir, per fer-ho, bona part del procediment que va emprar el mateix Sebastià Farnés en el volum publicat l'any 1913.

Un article complet consta d'una parèmia que l'encapçala seguida de les variants catalanes i de la seva bibliografia, distribuïda per variants rere l'epígraf "DOC" (Documentació); a continuació, amb el mateix esquema (variants i documentació) vénen les parèmies d'altres llengües, les que es comparen. Són molt habituals les castellanes i les llatines, força freqüents les occitanes, franceses i portugueses, més esparses les italianes, sicilianes i d'alguna altra de les llengües de la península itàlica i esporàdiques les basques, angleses i alemanyes; molt de tant en tant n'apareix, traduïda, alguna de llengües més allunyades, com el xinès. Després dels blocs de parèmies, i rere l'epígraf "VEGI'S", es reuneixen les parèmies que figuren en el cos de l'obra i que completen la informació, per analogia, sobre la fitxa. L'article es clou amb les explicacions i els comentaris de Farnés o de les obres consultades i amb aquelles referències o cites literàries que contenen refetes d'alguna variant de la parèmia que Farnés va considerar que no ho eren pròpiament

Hem numerat les parèmies i, entre les variants catalanes de la parèmia, n'hem destacada una, d'acord amb el criteri de Farnés, perquè servís d'encapçalament. En aquesta variant, que segueix el número amb lletra de cos més gran que la resta, hem normativitat l'ortografia i la morfologia i, cas que la parèmia contingués barbarismes, els hem subratllat amb lletra cursiva.


Crítica

La Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés és una obra ingent i meticulosa, fruit del treball de tota una vida, on Farnés actua de catalitzador i de recopilador amb diversos informants i col·laboradors. L'obra comença a publicar-se el 1913, però només arriben a l'entrada "amich".

A partir de les fitxes de l'autor, conservades en la biblioteca familiar i ampliades amb el llegat de Maria Aurèlia Campany (néta) i Vidal Alcover, aquest darrer coordinador de la reedició de l'obra completa que va fer Columna Edicions el 1992, bastint una enciclopèdia en 8 volums que recull gairebé 30.000 parèmies amb la citació de les fonts consultades, les equivalències en altres llengües i les variants i formes sinònimes, recollit tot plegat, tant de fonts escrites com orals.

És sens dubte el fons més valuós i voluminós sobre paremiologia catalana, fet amb criteris d'exhaustivitat i rigorositat, amb una escrupolosa citació de les fonts usades i amb una edició clara i senzilla de fer servir.


El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951a) - AMADES (1951b) - CONCA (1988) - FORGAS (1992)

No podem fer esment de la vasta bibliografia utilitzada per l'autor per fer aquesta obra: més de 3.500 referències bibliogràfiques, detallades i comprovades en l'apartat corresponent de l'obra.

Cap comentari: